Fent campanya contra els meus? a mi no m’hi trobareu

Avui ha començat la campanya per tal d’explicar les propostes dels diferents equips que presenten candidatura a dirigir Esquerra durant els propers 4 anys. Tot i això, ja he pogut assistir, des de fa temps, atònita, a tot tipus de desqualificacions cap a un procés intern que hauria d’estar basat en el debat de les idees i les propostes per fer d’Esquerra un partit més fort, i més preparat per cobrir la propera etapa de la lluita per la independència. Algunes, em preocupen en especial com l’erosió que s’ha fet de l’òrgan més important d’Esquerra, el Consell Nacional, que acaba per atacar frontalment la peça fonamental d’Esquerra: la seua gent al territori qui és qui escull la majoria dels membres del consell.

En tot aquest rebombori ja vull deixar clar des d’ara que no m’hi veureu. Amb la pila de temes que es poden tractar per tal de millorar Esquerra, no hi ha lloc per a insinuacions, ni mans negres ni res paregut. A cas, un militant d’Esquerra té por de les seus decisions?. És legítim defensar l’opció que creiem millor per dirigir d’Esquerra, però sempre sense perdre l’horitzó. No cal ser massa espavilat per veure que el dia 15, 16 o 17 de juny, haurem d’estar preparats per seguir assumint reptes com a partit, i també com a país. I només hi ha una manera de fer-ho. Junts.

Aquest article fa uns quants dies que em volta pel cap, però per unes coses i altres encara no havia tingut temps per publicar-lo. Des de llavors, dos fets que em van refermar-me en la necessitat de fer una campanya mirant endavant i no als costats. El primer, la publicació d’un article del Pere Aragonès a l’AVUI amb el títol Campanya en Positiu (aquí en PDF), que compartesc de cap a cap. L’altre punt, també afecta a Gent d’Esquerra, i és el canvi de data de l’acte central que hi havia previst per al dia 17 i que finalment serà el dia 24. Una vegada més, algú ha mirat cap als costats o cap a sí mateix i ha perdut la justa mesura de les coses contraprogramant amb un altre acte. Crec sincerament que s’equivoca si creu que li reportara alguna cosa.

Ja fa un bon grapat de setmanes que, per molts motius vaig escollir Gent d’Esquerra, l’opció que crec que representa millor el que vull que siga Esquerra els propers anys, i aquesta voluntat de fer una campanya i treballar en positiu n’és un. Amb els pas dels dies, sé del cert que l’opció és la bona. Però sempre amb una cosa al cap; el dia següent del Congrés. No volguem veure coses que no són, malgrat la disparitat de criteris en moltes coses, hi ha moltes més que ens uneixen que no que ens separen, i són aquestes les que precissament ens fan més forts.

De problemes amb el subconscient…

Vegeu la patinada de Levante-EMV en la seua edició d’ahir en la seua secció “España” (com a bon diari valencià de referència). Evidentment on diu PP hauria de dir ANV, però no deixa de ser curiós en un cúmul d’improperis judicials que no fan més que posar pals a les rodes al procés de pau basc.

Alerta amb els petits!

Més que un 25 d’abril

Els dies previs a una diada del 25 d’abril sempre estan caracteritzats per la disbauxa i un volum de feina extra al que ja tenim normalment. Aquesta diada, a més, coincidia al matí amb la celebració del Consell Nacional d’Esquerra a Amposta. Així doncs la ruta estava fixada: València-Amposta-Alacant-València, tot un repte en una setmana de confluència de feina política i acadèmica. En arribar a Amposta, al Consell Nacional va ratificar la Ponència Estratègica per al proper Congrés Nacional d’Esquerra amb un amplíssim suport. Val a dir que al darrere de la ratificació, hi havia un bri d’il.lusió de que es ratificara la primera ponència política de la qual en sóc redactora. Un nou repte al que encara li queda tot el recorregut de incloure el màxim d’aportacions del conjunt dels meus companys per tal de dotar-nos d’una eina potent per als propers quatre anys independentment de qui forme part de la propera direcció d’Esquerra.

Qualsevol que faça una ullada a la premsa li pot semblar com a mínim imprudent parlar d’il.lusió dins de tot el procés congressual d’Esquerra. Crec sincerament que s’equivoca. Estem en un punt on la vivesa d’Esquerra dóna lloc al debat entre un munt d’idees però sempre amb la voluntat d’enfortir-nos de cara al futur. A la política, diria que no hi ha res perfecte, sinó que és una lluita constant per cometre les inevitables errades noves fruit d’anar endavant i deixar al calaix les antigues. No dubte que la il·lusió encara és molt present i és motor del projecte d’Esquerra i ens serveix de benzina per cobrir les noves etapes que tenim per davant.

D’Amposta a Alacant baixant per l’AP7 és fàcil de veure les mancances d’un país, els models de construcció, de l’impacte de l’AVE que travessa una vegada i una altra en zig zag el territori i trenca la comarca de l’Horta en mil pedaços. En posar els peus en Alacant m’assabente de l’avaria del Tren Jaume I. Pel dia i l’hora pot semblar un boicot, però jo mateixa he patit la caiguda de la catenària més d’una vegada a Xàtiva i el retard insofrible que bloqueja un corredor mediterrani alimentat d’entrebancs i la poca voluntat de fer-lo crèixer.

Apunt per iniciar la marxa és el moment de retrobar-me amb els companys de les JERC que han vingut d’arreu per celebrar la diada amb nosaltres i prèviament han celebrat el seu consell Nacional a la Ciutat d’Alacant. Amb ells, i amb el lema “per la independència” baixem pels carrers d’Alacant, una ciutat que ja feia molts anys que no rebien una alenada d’aire fresc en la seua batalla per la recuperació nacional. Al davant nostre i acompanyant al bloc d’Esquerra, el secretari general, Joan Puigcercós, un dels nous diputats “valencians” del Congrés, en Joan Ridao, i l’Agustí, l’Uriel, i el Joan Carretero, acompanyats de la Rut Carandell i el Jaume Renyer. La precampanya és present també a Alacant i fa goig de veure que és parada de les rutes que els porten a tots plegats d’una punta a d’altra del país.

I gent, molta gent. Milers de persones incapaces de perdre el somriure malgrat la pressió de la ultradreta governant i la que patrulla pels carrers, malgrat la censura d’una de les nostres televisions públiques i la girada de cul davant la memòria històrica i la dignitat. València? Alacant? Tant hi fa, 301 anys són massa i contra pronòstic les forces no s’esgoten sinó que es carreguen dia a dia consolidant a poc a poc, però amb fermesa, l’independentisme al País Valencià.

Al concert, moment per a la distensió i per xarrar amb els companys de les JERC, encara que algún afirma erròniament haver-se jubilat, que any rere any, cada 25 d’abril, passe el que passe hi són. Un bon moment per entre un burret i l’altre, contagiar-nos de vivències i projectes que ens fan crèixer i també temps d’estrenar la primera samarreta que editen les JERPV. Pot semblat una fita senzilla i amb molt poca importància, però per nosaltres és un passet més cap a la normalitat. A les 6.30, tot just quan pose el peu a casa, a València de nou, sona el mòbil. M’havia descuidat de desconnectar el despertador del dia anterior.

ps: pareu compte a la foto. Mireu on queda la Plaça Espanya al senyal. Serà premonitori?

De Sant Jordi a la Diada

Felicitats Campions!

Imatge dels primers escuts del València C.F (sense blau evidentment)

FELICITATS CAMPIONS!!!!

Signat: una seguidora del Barça

Vianants

Un dimarts al matí, com qualsevol altre dimarts de les nostres vides. De camí a la facultat, es fàcil prendre el pols al batec d’una ciutat que desperta a poc a poc i entre lleganyes s’adreça com pot fins al treball.En una cèntrica plaça de la ciutat, homes i dones caminen com hipnotitzats per un pas de zebra acabat de pintar que els fixa una ruta cap a no sé sap massa bé on.

Uns metres allà, repartidors de diaris gratuits es salten olímpicant els dictats de la competència i del gran mercat i somriuen i fan conya mentre reparteixen els diari entre una bona colla de sonàmbuls. Tant hi fa la competència ferotge per la contractació de publicitat d’aquests mitjans o per tenir una millor posició en la propera onada de l’OJD. No es tallen un pel si han de treballar colze a colze, per superar la duresa d’una matí qualsevol.

A la porta del departament de població de l’Ajuntament hi ha, com qualsevol altre matí, una bona cua. Amb el canvi d’hora abans de les 8 ja pica el sol i es fa una mica més suportable esperar a peu de carrer, per tenir un certificat que t’acredite que vius aquí, però la seua supervivència als mesos d’hivern, afegit al dolor d’una situació que en molts casos els allunya dels seus, els converteix en herois quotidians, els de veritat.

Sota els peus d’un Jaume I de Pedra, hi ha una reunió de gent que no té casa. Van a la seua, aliens a dos Guàrdies Civils que corren per allà. No sé com portaran el nou fitxatge de la ministra de Defensa, però els dos fan cara i canes de que els queda poc recorregut al cos com per a tanta novetat.

El tour quotidià acaba com cada dia a la porta del Mestalla, que es guarneix per a una d’aquelles grans nits de futbol, i acull alguns seguidors disposats a tornar al camp i restar a mercè de la situació de l’equip que tafaneja perillosament la zona del descens. Una vegada més hi ha una nova incorporació a la convocatòria de l’equip valencianista. La Mare de Déu dels Desemparats accedeix de nou a jugar entre els tres pals d’un dels gols del camp. Per allò d’estalviar-se miracles per curar la decepció de l’afició.

Arribe a classe, amb 5 minuts de retard. No hi ha cap retret. Curiosament, avui hi havia la visita d’un director d’un diari gratuït. Qui diu que el món no roda com li dona la gana?

Un país desconnectat

La imatge és extreta del bloc del Pere Aragonès, i publicada inicialment al darrer número de l’Esquerra Nacional, la revista que edita Esquerra cada setmana. Ve al pel de la designació de nou de Magdalena Álvarez com a mínistra de Foment. S’ha destacat la reacció d’Esquerra que la qualifica d’insult. No m’estranya, una vegada més s’ha perpetuat l’asfíxia en qüestió de mobilitat dels Països Catalans. Però la manca de voluntat de connectar com cal els Països Catalans ha estat una constant de tot el segle XX i XXI.

El naixement de la pròpia AP-7 digue’m-ne que és si més no curiós. El govern franquista no tenia cap voluntat de connectar Catalunya i el País Valencià, i va haver de ser el FMI qui ho posara com a condició per a arribar a acords econòmics en els primers anys d’obertura del règim. Això sí, el govern espanyol va fixar una condició sinéquanon per iniciar la infraestructura. Arribaven a la nostra vida els Peatges. Després; renovació rere renovació de la concessió. fins a l’espoli final. Així, penalitzats cadascun dels nostres productes perd competivitat en arribar a Europa. Només entre Alacant i Perpinyà ja s’han de pagar 54€ (i has de tornar pel mateix lloc). Per als ciutadans corrents, suposa un nou hàndicap de comunicació i coneixença entre els habitants d’arreu del nostre país.

Si decidírem viatjar en tren, les perpectives no són millors. Durant anys i panys s’han negat i es negaran les inversions necessàries en infraestructures ferroviàries que ens afecten en tres nivell clars. Pel que fa a les comunicacions de proximitat que són les que afecten a un gruix més important de gent i més sovint, les rodalies adoleixen d’un bon grapat de mancances. No només a l’eix metropolità de Barcelona. En el cas de València, de les 5 línies de rodalies amb què compten actualment només 3 estan electrificades, i les 5 compten amb freqüències de pas de mig hora en hora punta, fet que no les fa gens competitives com a alternativa al cotxe, que alliberaria els saturats accesos a la ciutat com la V-30 que pateix de col.lapse crònic. Menció a part, que als trams existents de via única en la xarxa de rodalies com el que hi ha entre els municipis de Cullera i Xeraco, en l’eix València-Gandia.

Pel que fa a la comunicació ferroviària de mitjana distància és potser el gran oblidat de la comunicació ferroviària. En el cas del País Valencià a més de la manca d’un teixit ben estructurat de comunicació entre ciutats importants del territori, el cas més flagrant és la manca de comunicacions estratègiques com la línia Gandia-Dénia, clau per a la connexió entre València i Alacant ja que, ara per ara, obliga a passar per territori de Castella la Manxa per arribar d’una ciutat a l’altra. Un altre dels objectius basat en unir les ciutats més importants per evitar la saturació de vies i evitar un major impacte amb el territori, topa de ple amb l’estat de línies com la Vic-Puigcerdà amb aturades constants o la que uneix El Camp de Tarragona i Lleida amb tres trens diaris en cada direcció (sempre i quan no vulgues pagar els preus del TGV)

Finalment l’àmbit de les grans distàncies mostres d’una manera més clara l’asfíxia premeditada en la comunicació entre territoris dels Països Catalans. No només es tracta de les continues fallades en el serveis dels anomenats Euromed (que no són veritablement trens d’alta velocitat), sinó de la pròpia concepció del corredor ferroviari mediterrani. Entre Castelló i Tarragona encara ara hi ha un tram de via única i ample ibèric que es converteix en un veritable coll d’ampolla. A més les infraestructures d’alta velocitat radial, concebudes des de Madrid no preveuen la comunicació entre València i Barcelona. Sense el tram entre Castelló i Tarragona i la ruta en ferrocarrils d’ alta velocitat entre les ciutats de València i Barcelona és València-Albacete-Madrid-Saragossa-Lleida-Tarragona-Barcelona. Només per a intrèpids.

I què s’espera d’aquesta legislatura? El mateix que l’anterior, i de l’anterior, i de l’anterior i del final de la dictadura. L’asfíxia pressupostària per a les infraestructures aprovades políticament a les institucions pertinents. Aquí hi ha la trampa del superàvit, aprovar però no executar, i així, fins al no a l’investidura de Zapatero. Ara bé, cap problema en rebre el 80% de les aportacions de l’Estat que ara sí, venen (i no tornen) dels Països Catalans. Encara no entenc perquè els agents econòmics dels Països Catalans no aposten per la independència. Ah sí, és cert, una vegada més l’excessiva dependència dels mercats espanyols.