València 2010 (publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Avui fa calda. És primavera però el canvi climàtic fa estralls. Sort dels governants valencians que, previssors de mena, van instal·lar uns grans dics a banda i banda del territori i d’altres més petits vorejant l’enrevesada costa del País Valencià. Al del nord li van posar Marina d’Or, i al front meridional, Benidorm o quelcom semblant.

Al Principat es respira una eufòria independentista que amb prou feines es pot contenir i les eleccions que arribaran prompte de vegades no deixen veure tot tant clar com és. Desenes de pobles, viles i ciutats estan fent consultes per la independència. Tot i que crec que els atacs d’eufòria tenen un aterratge forçós, m’hauria agradat veure-ho per la televisió pública. Després de 5 anys de formació periodística, crec fermament en el paper que han de jugar les televisions públiques i més en la nostra llengua. Llàstima que un funcionari fa mesos que es va presentar davant el repetidor i va tallar els cables que alimentaven durant els 23 anys que tinc, les antenes d’una cosa molt més sana que Canal 9. Tot i això, estem animats perquè fa poquets dies vam lliurar més de mig milió de signatures per què es puga veure TV3 a casa nostra. Han estat molts mesos de feina però com sempre la gent dels Països Catalans, junts, ens en sortim i més encara amb l’ajut de Bascos i Gallecs.

A la pantalla que queda oberta, Camps de nou. Em recorda als llibrets d’en Teo amb què vaig crèixer: Camps inaugura, Camps especula, Camps pressumptament prevarica. El Gürtel continua en marxa, però sembla que l’any vinent seguiran governant. Les cortines de fum funcionen, com des del 95. La crisi que afecta al País Valencià una mica més que a la resta, per la nostra dependència de la rajola, i que com a jove m’afecta d’una manera de vegades cruel, m’ha fet tornar a la universitat tot i haver-me llicenciat fa temps. Estudie per a preparar-me per a ser “profe” de valencià, tot i que la incertesa pròpia d’una jove de la meua edat encara m’impedeix saber cap a on aniré. Aquests dies de curs, me n’adone que el xinès no està al currículum, i que Alejandro Font de Mora continua al capdavant de la conselleria d’educació, i mira que ha aconseguit unir a la comunitat educativa!. No passa res, m’ho he de treure del cap, faça el que faça acabaré (o no) formant part d’un col·lectiu on es diu compulsivament aleshores i gairebé sense solta ni volta i des del “gilipollisme il.lustrat” només mereixen ser rematats com diu Rus.

Sort que algú em deixa explicar tot açò. Internet és l’aposta de a qui no ens deixen parlar perquè tenim una democràcia feble que es passeja en bolquers pels carrers de València. Una democràcia i una política valenciana, plena d’il·lusionistes, però amb la nòmina curta d’il·lusionats i d’il·lusionadors. I alguns encara riuen, quan recorden aquell 5 de novembre de l’any passat, quan començava tímidament amb un exercici de política ficció la meua singladura al Bloc Gran del Sobiranisme, després d’acceptar l’atrevit i un puntet imprudent oferiment del Xavier Mir de continuar l’aventura que ell havia iniciat. Tampoc era el cas de començar a sac no?

(Publicat al Bloc Gran del Sobiranisme http://www.blocgran.cat)

Gürtelians tots

Tots els polítics són iguals. Aquest dogma de fe (perquè la realitat és, sortosament, diferent), s’escampa per València com la polvora del castell de focs d’artifici d’una hora de durada que es va fer, amb diners públics, el passat 9 d’octubre. La joia governamental d’aquell dia, en què Costa salvava el coll de la destitució, va durar exactament el mateix que el castelllet al cel. Al dimarts següent, al més pur estil sicilià, el grup parlamentari es reunia tot estret en un ambient carregat, al despatx de Ric per comunicar que la gran família perdia al seu fill predilecte. Gènova guanyava al pols i feia caure al petit dels Costa i protegit de Fabra.

González Pons, cap de comunicació del PP, havia estat taxatiu. A València “la fiesta se acaba a las 4 de la tarde”, mentre València contestava “que la fiesta dura siempre”. Com sempre el Rei va nu i ningú diu res, un govern fora de la realitat que funciona amb la màxima d’anar repetint parides a veure si cola. I cola, però els seus ja saben a què juguen i aquesta vegada ja havien requisat tots els assos de les mànigues dels populars valencians. La nit abans, el dia 8, per casualitat, servidora havia presenciat l’eixida de Francisco Camps, i Carlos Fabra d’una casa particular a la zona universitària de València. Segurament eixe pacte era el que salvava el coll de Costa, a qui Fabra dies després qualificava de “víctima necessària” (per a la seua supervivència s’entén), però Madrid ja havia decidit (no fos cas que els valencians poguerem decidir alguna cosa per nosaltres mateixos, encara que fóra la supervivència d’uns “mangantes” col.legiats”)

Un bon company em deia l’altre dia que la diferència entre l’Estat i la Màfia és, precissament, el nivell d’èxit. Res més clar que l’exemple valencià per veure que aquesta afimació és certa. Tant se val aquelles menudències de l’ètica, la dignitat o les bones pràctiques. Ací funciona la màxima de “qui més puga per a d’ell” i són precissament els que deixen de rebre els primers que denuncien les corruptel·les, i si no vegeu qui ha estirat la manta dels Gürtelians. La reacció meninfot de la majoria de la població, seria impensable però, en una societat compacta i cohesionada. La seua estratègia de trencament social funciona i la descohesió és absoluta. En una societat normal els valencians reaccionariem com segurament ho han fet al Principat. Un espavilat s’emporta 20 milions d’una institució com és el Palau, i immediatament es reacciona i es reforça l’estima ciutadana envers la institució i es condemna l’agressor. Ací tot va en un pack, total, “tots són iguals”.

I mentrestant el dia a dia passa, i qui dia passa any empeny i com cada any, els fins d’any en política sempre van vinculats a l’aprovació dels pressupostos dels diferents ens públics. El pressupost del Consell no serà menys i ascendirà a una mica més de 14.000 milions d’euros. Fins ací tot normal amb un finançament que fa plorar i sense concert econòmic. Però la realitat és dura, i podriem tenir 13.200 d’eixos milions més, o una miqueta més fins i tot Una mica més de la meitat d’aquests perquè ací no lliguem els gossos amb llonganisses i estem per sota de la mitjana de riquesa estatal i els hauriem de rebre en fons de solidaritat (sí d’eixos que paguem any rere any) i la resta, 5600 milions perquè l’espoliació fiscal ens pena com a catalans que som al final de la correguda i no tornaran en inversions. Però això, els Gürtelians o no ho saben o no ho volen saber, i tiraran de deute per seguir pagant davant la desesperació dels seus avaladors les despeses astronòmiques de la seua festa o les que genera Canal 9. Que per cert,  què curiós que s’hagen posat de lema per al seu vinté aniversari “20 anys de la (cosa) nostra”.

Però tota Màfia esborra petjades i eus aquí uns veritables especialistes en cortines de fum. En la mateix setmana ja han anunciat que tenen permís per tancar un altre repetidor de TV3, que aquesta vegada deixarà sense senyal a totes les comarques de les demarcacions de València i Alacant i ja han fet públic el contingut de l’examen de valencianitat que faran a Leire Pajín per a ser senadora. Els temes ens resulten familiars a qui vigilem de prop a aquella colla: unitat de la llengua, transvassament de l’Ebre i finançament autonòmic…tot menys mirar a dins de casa.

Preguntar

Fa molts anys que al món de l’independentisme es diu allò de “defensar la terra no és cap delicte!”, però ara es veu que preguntar sí. Fa una estona un jutjat de Barcelona ha impedit fer la consulta organitzada per una entitat independentista a Arenys de Munt perquè ultrapassa les competències un ajuntament. Curiós que parle de  sobrepassar competències i no es pare a pensar que és un acte convocat per una entitat privada. Vist com està el corral, sembla cert que l’Estat Espanyol comença a passar les diferents etapes del dol que li comportarà la separació dels Països Catalans. Un tràngol traumàtic després de 300 anys d’una relació no-consentida que acabarà amb una separació segurament poc amistosa. La concepció de que té Espanya dels Països Catalans, no basada en la democràcia (de fet des de la mort de Franco deu de ser el període “democràtic” més llarg que tenen en la seua història on no han aguantat més de trenta anys sense un alçament militar en qualsevol de les seues versions), sinó en “la unidad de espolio en lo universal” els provoca un trauma sense precedents amb la simple conjugació del verb “preguntar”.

La primera reacció, la negació. No preguntes als teus veïns si volen ser lliures o pitjor negar l’evidència  “l’independentisme no es representatiu”. Però ai làs, primer resulta que els simpàtics independentistes són això simpàtics i no molesten, però ara en nombre creixent escampats pel territori, gosen preguntar als seus que volen ser de grans. I ahi ja neguen la major, servint-se dels seus feixistes de carnet disposats a la desfilada marcial, o tirant mà de la justícia, on encara abunden destacats membres del TOP. La brunete fumeja, i enmig del cabreig, sorprén la velocitat digna de rècord del món de la premsa valenciana en fer-se ressó de la decisió judicial. Però no era que els independentistes erem dos en temporada alta i que no teníem cap importància?

El segon estadi de la superació del trauma, està en marxa, el cabreig. Com que negar-ho ja no s’aguanta per enlloc, la gresca està assegurada. Només va caldre veure la reacció a la penjada de l’estelada que alguns ferem, fa quasi un any, per fer palès que hi ha alguna cosa més que espanyols a València, o fa pocs dies a Figueres on els partits espanyolistes la van prendre amb un concert de música en català per exhibir les seues medalles a la intolerància. Les reaccions es succeiran, i el cabreig tindrà nous rebrots, com l’agressió a Mallorca de l’Ivan Cortés pel simple fet de parlar en català. Dos cops de puny i cap a casa “y habló en catalán y al cabo de le fue la mano”. Massa reposicions de la mateixa història.

I encara queda la negociació, la depressió i l’acceptació de la desmembració de l’Imperi. Mentrestant, la reacció lògica no s’ha fet esperar. Seròs ha demanat tanda per a fer la consulta, i quants vindran darrere? i què passarà amb la llei de Consultes Populars en vigor? . Una cosa es certa, el dret de decidir ja és inamobible de l’agenda política dels Països Catalans.

De COM plantar cara a la censura

“Ací estem, som nosaltres”. Així començava dissabte passat el concert organitzat a Benifairó de la Valldigna el concert organitzat pel COM (Col.lectiu Ovidi Montllor de Músics en valencià). Les paraules de Manolo Miralles, d’Al Tall, són tota una declaració d’intencions per a la situació de la música pensada, cantada i sentida en valencià. Tot i el boicot sistemàtic de les institucions i mitjans de comunicació la música en valencià viu un moment dolç, i així ho demostren els 160 grups que batallen per poder tirar endavant la segona edició de la Guia de Músics i Cantants en valencià, per tal de donar-se a conèixer i poder buscar un lloc a les agendes de col.lectius i ajuntaments.

En la terra de les contradiccions, el moment en què més grups i solistes hi ha, més estils s’han abastat, hi ha més concerts i festivals i unes xifres de públic molt encoratjadores, és on la censura actua amb més continudència. El menyspreu arriba al punt que ni tant sols s’atreveixen a posar música en valencià en els moments previs a una mascletà de falles, on Francisco i el seu “valencia” continuen essent els reis indiscutibles de la caspa que cobreix de la manera menys poc subtil possible aquestes contrades.

Davant tot això, feina, compromís i il.lusió per no deixar perdre cap oportunitat de fer forat amb la música en català. Camp per a còrrer hi ha, molt i creixent, i els intercanvis amunt i avall entre músics d’arreu dels Països Catalans, han fet del Sènia on bon lloc, però per parar a fer el café i continuar la travessia. Ja ho deien Cesk Freixas i Pau Alabajos, i el Feliu i el Llach “Venim del nord, venim del sud” i cada vegada més la resta d’Europa i fins i tot una mica més enllà mira cap aquí a veure cap a on anem. A la motxilla la censura, ací i allà, només cal veure el que ha passat aquests dies amb el concert del Cesk a Figueres que ha acabat per convertir-se en una cursa entre partits espanyolistes a veure qui la tenia més gran (la vergonya s’entén), i a l’horitzó res més senzill i complex com la normalitat.

Més que l’Acampada Jove; el jovent de l’Acampada

A risc de fer una entrada similiar a la d’altres anys, i exposant-me a un retret merescut per la poca actualització d’aquest bloc darrerament, no me’n puc estar d’escriure algunes línies sobre la darrera edició de l’Acampada Jove. El nou lloc, Montblanc, ens ha regalat el caliu de la Vila Ducal i dels seus ciutadans que s’han abocat amb la catorzena edició de l’Acampada i ens han fet sentir com a casa. Un canvi d’emplaçament sempre és un repte, però aquest 2009, l’hem superat i amb escreix. Tot i l’èxit de l’Acampada, que es consolida en l’any on han desaparegut molts dels festivals d’estiu, sempre, als qui estem en la rebotiga durant tot l’any ens agrada tractar un altre àmbit, allunyat de les grans xifres i dels titulars de premsa.

En dir, durant l’acte polític, que l’Acampada Jove no és possible sense els centenars de militants que s’hi aboquen, no es tracta de cap exercici de cofoïsme ni de cap complit fruit del compromís del moment. Si hi ha alguna cosa que ens fa diferents a la resta de festivals és precisament això, la cultura del treball, de l’esforç i del compromís dels companys i companyes. Amb el pas dels anys, (i servidora ja fa estona que corre per estes contrades)  l’Acampada evoluciona, però sempre a partir de la tasca voluntària de centenars de joves que durant mesos empastifen de dalt a baix els Països Catalans amb mil i una encartellades.

I és només aquest el motor que ens pot moure, els de joves desacomplexats que no dubten en fer un pas endavant i posar-se a treballar, el de diverses generacions de militants de les JERC que entre concerts, canvis de barrils  o de gírgoles o als accessors de seguretat, són capaços de transmetre experiències i el seu bagatge per seguir avançant, mentre altres s’atansen a oferir un cop de mà malgrat el cansament. I mentres continue essent així, esperaré a l’any vinent, a riure granera en mà i amb un pam de cola a sobre quan dos xiques valencians se’ns acosten preguntant què s’ha de fer per “trabajar de lo vuestro”, o a esmorzar al Forn Ramon perquè una altra vegada i sense remei se’ns ha fet de dia entre cartells, o a acomiadar, sense haver dormit, els últims acampats un diumenge a ple sol.

Furbi Camps !

Per afrontar la calor que fa amb una mica més d’alegria!

De vestits i samarretes

“Als vint-i-cinc anys o s’és de dreta o s’és d’esquerra
o no s’és res, o siga, més de dreta” (Joan Fuster)

Ha tornat a guanyar el PP en les darreres eleccio ns. Una vegada més corresponent poal d’aigua freda davant els mobilitzats valencians i l’enèssima decisió davant la frustrada caiguda del rè gim. De nou sembla que els populars no tinguen sostre electoral per moltes imputacions judicials que caiguen sobre el mateix pr esident del govern valencià o sobre el secretari general del partit hegemònic. De nou el principal partit de l’oposició ha des aparegut del mapa fins al punt que el seu diari “amic”, el Levante titulara avui mateix un dels seus bitllets d’opinió amb “Ala rte? el de las rosquilletas? (quan la principal empresa productora del sector és Velarte, un dels suports del blaverisme dia dit d e pas), per mostrar la poca visibilitat del principal líder dels socialistes valencians

Tot i la percepció d’absolut tsunami electoral popular ( que és cert amb dades absolutes), tampoc podem obviar que actualment al Partit Popular el vota més o menys el 25% del cens electoral valencià. O per dir-ho d’una altra manera, els valencians estem permetent per acció o per omissió que sense tenir la majoria de la societat, ens hagen bastit un règim feixista (estalviant-se el cop militar). Allò de règim feixista no crec que siga un excés sinó que respon a l’ús de tots els mecanismes de menjada de tarro a la societat de qualsevol règim d’aquest tipus.

Ahir, alguns centenars de persones omplíem la Plaça de Manises de València, encerclant el Palau de la Generalitat per denunciar la corrupció que assetja al PP, la seua mala gestió i per exigir la dimissió del President Camps. Convocats a través de la xarxa social Facebook centenars de persones de diverses procedències polítiques i cíviques demanaven que la dignitat es torne a passejar pel Palau. Tot i l’èxit de la convocatòria i la resposta a les noves manera de mobilitzar a la societat la pregunta evident em va sobrevenir: quantes d’aquelles persones no van anar a votar diumenge?. Quantes d’aquelles persones s’haurien empassat una vegada més el discurs de la dreta més rància del despretigi de la política que empren per jugar al “despiste” mentre continua musculant les seues estructures i ampiiant les seues xarxes cíviques.

A la nit, el Campus de Tarongers es plenava en la vesprada de la “rock contra l’Enderroc” organitzada pels amics del Barri del Cabanyal-Canyamelar de la Ciutat de València. Després d’anys de resistència continuen els enderrocs de més d’un miler de cases, algunes de les quals estan catalogades com a Bé d’Interés Cultural, eliminant,a cop d’excavadora una part molt important del patrimoni valencià ,després del revés judicial. Aquesta setmana però, la mateixa setmana que el Partit Popular treia el 49,99% dels vots, el Suprem obria una via judicial per tal de revisar la qüestionada prolongació de l’Avinguda Blasco Ibáñez, que obligarà al Ministeri de Cultura a posicionar-se i a fixar si hi ha espoli patrimonial i per tant s’ha de paralitzar l’enderroc. De nou el dubte m’envaïa, quants diumenge no hi eren per plantar cara? De nou Fuster irromp provocador a la reflexió: “La dreta sempre “es furiosa”i per això té tant d’èxit. L’esquerra tendeix a ser raonable, i es dispersa discutint”

La lògica s’impossa: per l’Europa dels Pobles

No puc començar d’una altra manera aquest post que demanant disculpes als seus abnegats lectors. L’activitat trepidant de la campanya ha passat factura i aquest espai ha quedat una mica desfasat. La manca ha temps ha fet guanyar la partida (momentàniament) de la política 2.0 i de les reflexions sobre el món que ens envolta a les xarxes socials com Facebook d’actualització més dispersa i constant. Quede dit que em compromet fer-li una desfibrilada bestial a aquest espai i tornar-lo a posar al dia. No en va, espais com aquest són necessaris per acostat un petit trosset de món a la resta i configurar una nova visió de tot plegat.

Aquests dies d’Eleccions Europees, un dels grans fantasmes és l’abstenció. No m’estranya veient el vot de la por que des d’alguns partits s’ha llançat amb les seues campanyes electorals. Un electorat esgotat del nivell de soroll ambiental i de poquet propostes és un ferm candidat a buscar destinacions turístiques per al proper 7 de juny. Si encara eres una persona amb principis, pots fer un exercici de convicció i triar una de les candidatures que es presenten. Afortunadament la lògica s’ha impossat en el temps de descompte i la justícia espanyola s’ha empassat el seu propi corró amb mànec i tot i Iniciativa Internacionalista podrà participar a unes eleccions on no hauria d’haver sigut qüestionada en cap moment. Tot i que no és la meua opció, el dret de les persones a presentar-se a les eleccions va per davant i cal que siga públicament recolzat.

Els dos grans blocs, PSOE i PP aquesta vegada van més de la manera que mai. Aplicant la “doctrina Euskadi” en qüestions que afecten a l’Estat Espanyol van de la maneta i al Parlament Europeu voten el 80% de les vegades el mateix. És cert que puga percebre’s com a un vot útil. I potser ho siga, és un vot reversible, que uns dies serveix perquè el PSOE faça Durao Barroso president de la Comissió i uns altres perquè el PP faça exactament el mateix. Els dies parells serveis perquè el PP intente tombar l’informe Auken impulsat des de l’ALE que posa en entredit el model urbanístic valencià i els imparells perquè el PSOE faça el mateix. I els dies de festa serveix perquè tots dos es giren de cul a la plena oficialitat del català a la Unió Europea.

El tercer bloc, la Coalició Europea, formada per PNB, CIU, Bloc i UM, representa el de sempre, el regionalisme de dretes d’arreu de l’Estat. De fet ells mateixos en la seua publicitat electoral renuncien a la plena sobirania del País Valencià i les Illes. En un joc publicat a la web de CIU fixa els estats europeus i els que ho haurien de ser. Però ai làs! només està el Principat, Galícia i Euskadi. Una vegada més el Bloc i UM trien dependència. Ara bé, on aniran a parar els suport a Coalició Europea? Uns al grup liberal, i altres al Popular. De nou votes el que votes, anirà a parar al lloc de sempre.

Però malgrat tot encara queda un quart bloc. La suma de diferents voluntats de construir una nova Europa, més justa, més verds, més solidària i més unida. La suma de diferents formacions com Esquerra, Aralar, Bloque Nacionalista Galego, Eusko Alkartasuna, Els Verds, CHA i Entesa per Mallorca, que ha donat com a destil.lat “Europa dels Pobles-Verds”. Pot ressonar a tòpic però és cert que es tracta d’un vot útil, més que res perquè se sap on anirà a parar: a l’Aliança Lliure Europea, un grup parlamentari coherent i que comparteix des de la diversitat des pobles d’Europa la voluntat de construir una nova Europa. Un grup basat en el rigor de la feina feta, amb exemples com l’Informe Auken, o l’aferrissada defensa del model d’immersió lingüística a les escoles dels Països Catalans. Tot plegat amanit amb Oriol Junqueras al capdavant, que ha deixat la comoditat que sovint es respira als despatxos universitaris per baixar al carrer i participar.

Jo el 7 de juny ho tinc clar: Jo, Junqueras !