Furbi Camps !

Per afrontar la calor que fa amb una mica més d’alegria!

De vestits i samarretes

“Als vint-i-cinc anys o s’és de dreta o s’és d’esquerra
o no s’és res, o siga, més de dreta” (Joan Fuster)

Ha tornat a guanyar el PP en les darreres eleccio ns. Una vegada més corresponent poal d’aigua freda davant els mobilitzats valencians i l’enèssima decisió davant la frustrada caiguda del rè gim. De nou sembla que els populars no tinguen sostre electoral per moltes imputacions judicials que caiguen sobre el mateix pr esident del govern valencià o sobre el secretari general del partit hegemònic. De nou el principal partit de l’oposició ha des aparegut del mapa fins al punt que el seu diari “amic”, el Levante titulara avui mateix un dels seus bitllets d’opinió amb “Ala rte? el de las rosquilletas? (quan la principal empresa productora del sector és Velarte, un dels suports del blaverisme dia dit d e pas), per mostrar la poca visibilitat del principal líder dels socialistes valencians

Tot i la percepció d’absolut tsunami electoral popular ( que és cert amb dades absolutes), tampoc podem obviar que actualment al Partit Popular el vota més o menys el 25% del cens electoral valencià. O per dir-ho d’una altra manera, els valencians estem permetent per acció o per omissió que sense tenir la majoria de la societat, ens hagen bastit un règim feixista (estalviant-se el cop militar). Allò de règim feixista no crec que siga un excés sinó que respon a l’ús de tots els mecanismes de menjada de tarro a la societat de qualsevol règim d’aquest tipus.

Ahir, alguns centenars de persones omplíem la Plaça de Manises de València, encerclant el Palau de la Generalitat per denunciar la corrupció que assetja al PP, la seua mala gestió i per exigir la dimissió del President Camps. Convocats a través de la xarxa social Facebook centenars de persones de diverses procedències polítiques i cíviques demanaven que la dignitat es torne a passejar pel Palau. Tot i l’èxit de la convocatòria i la resposta a les noves manera de mobilitzar a la societat la pregunta evident em va sobrevenir: quantes d’aquelles persones no van anar a votar diumenge?. Quantes d’aquelles persones s’haurien empassat una vegada més el discurs de la dreta més rància del despretigi de la política que empren per jugar al “despiste” mentre continua musculant les seues estructures i ampiiant les seues xarxes cíviques.

A la nit, el Campus de Tarongers es plenava en la vesprada de la “rock contra l’Enderroc” organitzada pels amics del Barri del Cabanyal-Canyamelar de la Ciutat de València. Després d’anys de resistència continuen els enderrocs de més d’un miler de cases, algunes de les quals estan catalogades com a Bé d’Interés Cultural, eliminant,a cop d’excavadora una part molt important del patrimoni valencià ,després del revés judicial. Aquesta setmana però, la mateixa setmana que el Partit Popular treia el 49,99% dels vots, el Suprem obria una via judicial per tal de revisar la qüestionada prolongació de l’Avinguda Blasco Ibáñez, que obligarà al Ministeri de Cultura a posicionar-se i a fixar si hi ha espoli patrimonial i per tant s’ha de paralitzar l’enderroc. De nou el dubte m’envaïa, quants diumenge no hi eren per plantar cara? De nou Fuster irromp provocador a la reflexió: “La dreta sempre “es furiosa”i per això té tant d’èxit. L’esquerra tendeix a ser raonable, i es dispersa discutint”

La lògica s’impossa: per l’Europa dels Pobles

No puc començar d’una altra manera aquest post que demanant disculpes als seus abnegats lectors. L’activitat trepidant de la campanya ha passat factura i aquest espai ha quedat una mica desfasat. La manca ha temps ha fet guanyar la partida (momentàniament) de la política 2.0 i de les reflexions sobre el món que ens envolta a les xarxes socials com Facebook d’actualització més dispersa i constant. Quede dit que em compromet fer-li una desfibrilada bestial a aquest espai i tornar-lo a posar al dia. No en va, espais com aquest són necessaris per acostat un petit trosset de món a la resta i configurar una nova visió de tot plegat.

Aquests dies d’Eleccions Europees, un dels grans fantasmes és l’abstenció. No m’estranya veient el vot de la por que des d’alguns partits s’ha llançat amb les seues campanyes electorals. Un electorat esgotat del nivell de soroll ambiental i de poquet propostes és un ferm candidat a buscar destinacions turístiques per al proper 7 de juny. Si encara eres una persona amb principis, pots fer un exercici de convicció i triar una de les candidatures que es presenten. Afortunadament la lògica s’ha impossat en el temps de descompte i la justícia espanyola s’ha empassat el seu propi corró amb mànec i tot i Iniciativa Internacionalista podrà participar a unes eleccions on no hauria d’haver sigut qüestionada en cap moment. Tot i que no és la meua opció, el dret de les persones a presentar-se a les eleccions va per davant i cal que siga públicament recolzat.

Els dos grans blocs, PSOE i PP aquesta vegada van més de la manera que mai. Aplicant la “doctrina Euskadi” en qüestions que afecten a l’Estat Espanyol van de la maneta i al Parlament Europeu voten el 80% de les vegades el mateix. És cert que puga percebre’s com a un vot útil. I potser ho siga, és un vot reversible, que uns dies serveix perquè el PSOE faça Durao Barroso president de la Comissió i uns altres perquè el PP faça exactament el mateix. Els dies parells serveis perquè el PP intente tombar l’informe Auken impulsat des de l’ALE que posa en entredit el model urbanístic valencià i els imparells perquè el PSOE faça el mateix. I els dies de festa serveix perquè tots dos es giren de cul a la plena oficialitat del català a la Unió Europea.

El tercer bloc, la Coalició Europea, formada per PNB, CIU, Bloc i UM, representa el de sempre, el regionalisme de dretes d’arreu de l’Estat. De fet ells mateixos en la seua publicitat electoral renuncien a la plena sobirania del País Valencià i les Illes. En un joc publicat a la web de CIU fixa els estats europeus i els que ho haurien de ser. Però ai làs! només està el Principat, Galícia i Euskadi. Una vegada més el Bloc i UM trien dependència. Ara bé, on aniran a parar els suport a Coalició Europea? Uns al grup liberal, i altres al Popular. De nou votes el que votes, anirà a parar al lloc de sempre.

Però malgrat tot encara queda un quart bloc. La suma de diferents voluntats de construir una nova Europa, més justa, més verds, més solidària i més unida. La suma de diferents formacions com Esquerra, Aralar, Bloque Nacionalista Galego, Eusko Alkartasuna, Els Verds, CHA i Entesa per Mallorca, que ha donat com a destil.lat “Europa dels Pobles-Verds”. Pot ressonar a tòpic però és cert que es tracta d’un vot útil, més que res perquè se sap on anirà a parar: a l’Aliança Lliure Europea, un grup parlamentari coherent i que comparteix des de la diversitat des pobles d’Europa la voluntat de construir una nova Europa. Un grup basat en el rigor de la feina feta, amb exemples com l’Informe Auken, o l’aferrissada defensa del model d’immersió lingüística a les escoles dels Països Catalans. Tot plegat amanit amb Oriol Junqueras al capdavant, que ha deixat la comoditat que sovint es respira als despatxos universitaris per baixar al carrer i participar.

Jo el 7 de juny ho tinc clar: Jo, Junqueras !

Jo, Junqueras

Felip V o Jaume I

Ahir, 25 d’abril, els valencians commemoràvem els 302 anys de la desfeta d’Almansa. Aquell dia, en la fallada de les serralades que protegeixen els Països Catalans per ponent, els valencians no només vam perdre la batalla, ho vam perdre tot. Aquest 25 d’abril, també es va presentar a València “País Valencia: segle XXI” un llibre publicat per Publicacions de la Universitat de València que neix del debat fruit del creuament de camins en què de nou viu la societat valenciana. Després de tants anys, el model centralista i repressiu imposat per el “justo derecho de conquista” per Felip V, continua planant, victòria rere victòria del PP al País Valencià, i el valencianisme polític de nou malda per esbrinar el camí a seguir.

Després de més de tres segles, el model centralista i repressiu inspirat en la Nova Planta ha acabat en un atzucac irreversible i sense possiblitat de reforma. Fins ara tot sels intents de canvi han passat per una pintadeta de parets però sense tocar ni un envà i els valencians no hem tingut la més mínima possiblitat de bastir un futur amb cara i ulls. Arribats a aquest punt la solució model “eixida per la tangent” sempre ha acabat en el mateix, apuntant-se al carro dels vencedors amb matisos però sense voluntat d’un canvi social i nacional profund al sí de la societat valenciana. No en va, aquest nou valencianisme “de reconciliació” (com si mai haguera estat barallada jo amb algun valencià) basteix part del seu discurs en la necessitat de “superar Joan Fuster”, com si haguera suposat un entrebanc per a l’evolució de la societat valenciana. Curiosament, Fuster, l’homenot que basteix un discurs de canvi de paradigma en la societat valenciana.

La discussió avui dia ja no és “bandera amb blau o sense”, que és un símptoma més de la veritable discussió.I l’altra disjuntiva tradicional de la política valenciana “entre valencià i català” és falsa: ser anticatalà no et converteix en més valencià; sinó en més espanyol. Els valencians hem d’escollir entre el model centralista assimilador i destructiu de Felip V que ja hem descobert per la via dels fets que no és una solució vàlida per als problemes de valencians, o bé recuperar el model de Jaume I de la Nació completa i federal i el pacte. De fet, no és casualitat que cada vegada que Espanya s’intenta reformar amb la fòrmula federal tots els adeptes a la causa vinguen dels Països Catalans, ni que els Països Catalans beguen d’una natura pactista i de consens, tal i com funcionaven els furs i costums del dret civil que compartim Sènia amunt i Sènia avall. Per dir-ho més clar, els valencians hem de dir clarament què volem ser de grans: si valencians o espanyols.

Tampoc no és casual que el títol d’aquest article siga Felip V o Jaume I i no Felip V o Guifré el Pilòs. Mai està de més, recordar que les nacions lliures no poden caminar coixes. Podem viure bé, mig lliures amb un Principat independent, que acaba per legitimar el marc legal espanyol desitja i que va batallar fins a aconseguir per escurçar un problema de 13 milions de dissidents a un de 7 milions, o podem seguir treballant des de cada racó dels Països Catalans per ser lliures del tot. Els independentistes valencians, com diria Vicent Andrés Estellés, greument hem escollit, mentre Joan Fuster s’encén un cigar i riu.

Tots els “blaveros” no viuen a València

No em referisc al prototip de blavero en el sentit de l’anticatalanista recalcitrant que enlloc de refermar la seua valencianitat, es dedica a refermar la seua espanyolitat contra Catalunya, sinó més bé al regionalista afincat al Principat que això de més enllà del Sènia no ho acaba de veure en una primera versió, o aquells qui ho diuen, però igualment no ho veuen. Tot plegat ve, després d’haver-me refet de l’impacte de veure un mapa dels Països Catalans amb la bandera espanyola a sobre del País Valencià. El pronòstic, és de Patrícia Gabancho al seu últim llibre que aplica la màxima que últimament està de moda als partits regionalistes, compartim llengua, infraestructures, però de política ni un bri.

Una vegada refeta de la visió, de nou tornem al problema de sempre ressumible en l’equació “primer el Principat i després ja vorem” (i això deixant de banda els que hi renuncien de bon principi). Ajornem el “problema” per no afrontar-lo. Com que és difícil ho deixem “per a després”. Som els primers capaços de reclamar la independència per fascicles. Algú ha vist a Ibarretxe (tot i renunciar a fer el referèndum) obviar a Nafarroa en la qüestió? Sempre hi ha la tentació al “i després ja veurem”. Evidentment que no hi haurà previsiblement referèndums a tota la nació el mateix dia, però això no ens ha de portar a reivindicar la nació per parts. Serem capaços d’anar a les institucions internacionals que ara tant cerca l’independentisme amb manifestacions a l’altra punta d’Europa (amb un manifest on només parla de Catalunya per cert) i dir, “venim a demanar la independència de la nostra nació, però de només un tros que els altes són difícils”. Podem fer-ho, però si volem ser grans, val més no fer riure als amics d’Europa que batallen les seues nacions completes.

Això no vol dir tirar el fre a un hipotètic (esperem que per poc temps) referèndum del Principat, sinó posar prevencions a la tentació de tornar a reivindicar únicament el marc espanyol de la CAC, però en versió lliure. Evidentment que tot anirà amb ritmes diferents, bàsicament perquè a més dels nivells de consciència, són estructures administratives diferents i de moment només una té, i en tràmit, llei de consultes. Ara bé, això no ens inhabilita per reclamar legítimament el conjunt de la nació, tot aquell terreny on dius “bon dia” i et responen “bon dia”, un territori on hem bastit un passat comú, patim problemes comuns, i podrem tenir millor cura dels nostres junts. Tampoc negaré allò que som territoris diferents. Així ho va voler Jaume I, en dotar a València i a Mallorca de Furs propis i per tant una estructura federal. Dos apunts: els furs de València no van després dels de Catalunya, sinó que van entre els de Lleida i Tortosa, per tant en alguna cosa ens pareixerem quan les nacions s’aguanten sobre la llengua i el dret. L’altre: les classes dominants a la Catalunya del moment no van encaixar massa bé que el Regne de València no s’annexionara, i au, al Principat. 800 anys després, els actes en record a Jaume I al Principat han estat molt menys nombrosos que al País Valencià o les Illes, serà que encara no han perdonat?

I el súmmum, a més de aguantar des de “la perifèria” (El País Valencia, les Illes, Franja i Catalunya Nord) el pes de la reivindicació de la nació completa, complicant tot el procés, encara ens hem de trobar, en el cas dels independentistes valencians, en patir la violència política, amb expressions del tipus “ens solidaritzem amb el País Valencià”. Felicitats som l’únic país al qual ens amputen una cama i ens solidaritzem amb la cama i no patim el dolor com a propi. Ara bé, que ningú s’indigne, els blavers principatins van en descens, i es van fent passos endavant tot i que falta camí. I té remei i posologia com conèixer la realitat valenciana venint ací, i anant els valencians allà (no defugiré la nostra part de la feina). El proper 9 de maig conmemorarem la desfeta d’Almansa a València. Esteu convidats.

Els Països Catalans: de Brussel·les a València?

Aquest cap de setmana hem sigut molts els qui hem fet via cap a Brussel·les a la manifestació convocada pels 10mil catalans a Brussel·les. Darrere de la convocatòria la necessitat d’internacionalitzar el conflicte dels Països Catalans a Europa. Els milers d’assistents, no només suposen un colp d’efecte a aquesta necessitat d’internacionalització sinó que poden ser una bona alenada per al moviment independentista bastant acostumat a l’autoflagelació excessiva. Segurament el fet que Brussel·les es convertira en punt de trobada de diferents generacions d’independentistes, i de diferents indrets és la millor notícia possible, no sols per a la convocatòria concretament sinó per seguir fent passos endavant.

El ressó mediàtic de la manifestació dels 10mil a Brussel·les és clar, i ha acomplert els objectius que buscava quan es va convocar. Aquestes últimes hores de ressaca de manifestació les xarxes socials a internet ja van plenes de noves iniciatives arran dels 10mil amb llocs tant llunyants com Nova York o Madrid. A risc de ser acusada d’agosarada faré també una proposta als lectors. Internacionalitzar la lluita pels Països Catalans (i no només del Principat  com alguns han fet ) a la resta d’Europa i el món és necessari, però també ho és acabar de coneixer la pròpia nació. El proper 9 de maig a València es celebrarà la tradicional manifestació en commemoració del 25 d’abril, i serà una magnifica oportunitat per esdevenir punt de trobada per als independentistes de tots els Països Catalans, que no només compartim passat sinó anhels de futur. Els valencians hem assumit el repte i també hi érem a Brussel·les. Ens retrobem a València?

El Mundo i la crisi de la premsa

Després d’un diumenge d’aquells, que més valdria no haver-se acostat a la televisió o a l’ordinador en tot el dia, de tant carregat de males notícies com anava, avui és un dia d’aquells de devorar diaris per posar-se al dia de les relfexions i intentar ser el més encertat possible en aquests dies de política-ficció. Com que en aquesta vida s’ha de llegir de tot, se m’ha acudit abocar-me a les pàgines del Mundo i oh sorpresa, els redactors d’aquesta capçalera pateixen una crisi de creativitat tant grossa com la que pateixen a la premsa amb els ingressos publicitaris. I això que es tracta dels editorials que se suposa que estan a càrrec de primeres espases del diari.

No cal fer més comentaris. Si tenim una frase encertada, per a que anem a elaborar-ne dues? Copiem i enganxem, total, per ells tot és la seua “sagrada nación” i els “nacionalistes” han marxat a priori dels governs. Tots menys els nacionalistes espanyols que campen amb força.