Avui fa calda. És primavera però el canvi climàtic fa estralls. Sort dels governants valencians que, previssors de mena, van instal·lar uns grans dics a banda i banda del territori i d’altres més petits vorejant l’enrevesada costa del País Valencià. Al del nord li van posar Marina d’Or, i al front meridional, Benidorm o quelcom semblant.
Al Principat es respira una eufòria independentista que amb prou feines es pot contenir i les eleccions que arribaran prompte de vegades no deixen veure tot tant clar com és. Desenes de pobles, viles i ciutats estan fent consultes per la independència. Tot i que crec que els atacs d’eufòria tenen un aterratge forçós, m’hauria agradat veure-ho per la televisió pública. Després de 5 anys de formació periodística, crec fermament en el paper que han de jugar les televisions públiques i més en la nostra llengua. Llàstima que un funcionari fa mesos que es va presentar davant el repetidor i va tallar els cables que alimentaven durant els 23 anys que tinc, les antenes d’una cosa molt més sana que Canal 9. Tot i això, estem animats perquè fa poquets dies vam lliurar més de mig milió de signatures per què es puga veure TV3 a casa nostra. Han estat molts mesos de feina però com sempre la gent dels Països Catalans, junts, ens en sortim i més encara amb l’ajut de Bascos i Gallecs.
A la pantalla que queda oberta, Camps de nou. Em recorda als llibrets d’en Teo amb què vaig crèixer: Camps inaugura, Camps especula, Camps pressumptament prevarica. El Gürtel continua en marxa, però sembla que l’any vinent seguiran governant. Les cortines de fum funcionen, com des del 95. La crisi que afecta al País Valencià una mica més que a la resta, per la nostra dependència de la rajola, i que com a jove m’afecta d’una manera de vegades cruel, m’ha fet tornar a la universitat tot i haver-me llicenciat fa temps. Estudie per a preparar-me per a ser “profe” de valencià, tot i que la incertesa pròpia d’una jove de la meua edat encara m’impedeix saber cap a on aniré. Aquests dies de curs, me n’adone que el xinès no està al currículum, i que Alejandro Font de Mora continua al capdavant de la conselleria d’educació, i mira que ha aconseguit unir a la comunitat educativa!. No passa res, m’ho he de treure del cap, faça el que faça acabaré (o no) formant part d’un col·lectiu on es diu compulsivament aleshores i gairebé sense solta ni volta i des del “gilipollisme il.lustrat” només mereixen ser rematats com diu Rus.
Sort que algú em deixa explicar tot açò. Internet és l’aposta de a qui no ens deixen parlar perquè tenim una democràcia feble que es passeja en bolquers pels carrers de València. Una democràcia i una política valenciana, plena d’il·lusionistes, però amb la nòmina curta d’il·lusionats i d’il·lusionadors. I alguns encara riuen, quan recorden aquell 5 de novembre de l’any passat, quan començava tímidament amb un exercici de política ficció la meua singladura al Bloc Gran del Sobiranisme, després d’acceptar l’atrevit i un puntet imprudent oferiment del Xavier Mir de continuar l’aventura que ell havia iniciat. Tampoc era el cas de començar a sac no?
(Publicat al Bloc Gran del Sobiranisme http://www.blocgran.cat)

Fa molts anys que al món de l’independentisme es diu allò de “defensar la terra no és cap delicte!”, però ara es veu que preguntar sí. Fa una estona un jutjat de Barcelona ha impedit fer la consulta organitzada per una entitat independentista a Arenys de Munt perquè ultrapassa les competències un ajuntament. Curiós que parle de sobrepassar competències i no es pare a pensar que és un acte convocat per una entitat privada. Vist com està el corral, sembla cert que l’Estat Espanyol comença a passar les diferents etapes del dol que li comportarà la separació dels Països Catalans. Un tràngol traumàtic després de 300 anys d’una relació no-consentida que acabarà amb una separació segurament poc amistosa. La concepció de que té Espanya dels Països Catalans, no basada en la democràcia (de fet des de la mort de Franco deu de ser el període “democràtic” més llarg que tenen en la seua història on no han aguantat més de trenta anys sense un alçament militar en qualsevol de les seues versions), sinó en “la unidad de espolio en lo universal” els provoca un trauma sense precedents amb la simple conjugació del verb “preguntar”.
“Ací estem, som nosaltres”. Així començava dissabte passat el concert organitzat a Benifairó de la Valldigna el concert organitzat pel COM (Col.lectiu Ovidi Montllor de Músics en valencià). Les paraules de Manolo Miralles, d’Al Tall, són tota una declaració d’intencions per a la situació de la música pensada, cantada i sentida en valencià. Tot i el boicot sistemàtic de les institucions i mitjans de comunicació la música en valencià viu un moment dolç, i així ho demostren els 160 grups que batallen per poder tirar endavant la segona edició de la Guia de Músics i Cantants en valencià, per tal de donar-se a conèixer i poder buscar un lloc a les agendes de col.lectius i ajuntaments.
A risc de fer una entrada similiar a la d’altres anys, i exposant-me a un retret merescut per la poca actualització d’aquest bloc darrerament, no me’n puc estar d’escriure algunes línies sobre la darrera edició de l’Acampada Jove. El nou lloc, Montblanc, ens ha regalat el caliu de la Vila Ducal i dels seus ciutadans que s’han abocat amb la catorzena edició de l’Acampada i ens han fet sentir com a casa. Un canvi d’emplaçament sempre és un repte, però aquest 2009, l’hem superat i amb escreix. Tot i l’èxit de l’Acampada, que es consolida en l’any on han desaparegut molts dels festivals d’estiu, sempre, als qui estem en la rebotiga durant tot l’any ens agrada tractar un altre àmbit, allunyat de les grans xifres i dels titulars de premsa.
No puc començar d’una altra manera aquest post que demanant disculpes als seus abnegats lectors. L’activitat trepidant de la campanya ha passat factura i aquest espai ha quedat una mica desfasat. La manca ha temps ha fet guanyar la partida (momentàniament) de la política 2.0 i de les reflexions sobre el món que ens envolta a les xarxes socials com Facebook d’actualització més dispersa i constant. Quede dit que em compromet fer-li una desfibrilada bestial a aquest espai i tornar-lo a posar al dia. No en va, espais com aquest són necessaris per acostat un petit trosset de món a la resta i configurar una nova visió de tot plegat.

Comentaris Recents