El PP i el Cabanyal: construcció d’una mentida (publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Des de l’any 1998 els veïns del Cabanyal-Canyamelar batallen casa per casa per la continuitat del seu barri. En el que ja és conegut com un referent dins del moviment dels “salvem” la Plataforma Salvem el Cabanyal ja ha esdevingut un pol de trobada per tots aquells qui volem la ciutat de València més lliure (alguns només del PP, altres de l’especulació, altres lliure del tot). 15.000 persones van ocupar el carrer de la Reina, una de les artèries del Cabanyal per reclamar-lo sencer i viu, un torrent humà massa difícil de païr per al govern de Rita Barbera. Calia combatre-lo, i el pla ja estava en marxa

Primer arribà l’atac preventiu. El dia abans las Províncias, baló d’oxígen de l’espanyolisme pintat de blau, i que l’altre dia feia una declaració d’intencions en un document intern on es vantava de ser “la principal plataforma ideològica del centre dreta en este territori i haver convertit València en “el principal dic de contenció de la pressió pancatalanista”, es despenjava amb una curiosa notícia “ Salvem engorda su manifestación con 15 asociaciones no valencianas. Ai làs, el fantasma del catalanisme havia irromput en el cor del barri marítim de València sense avís previ.

La manifestació, com no podia ser d’una altra manera va ser un èxit de participació en un ambient lúdic i festiu i amb la participació de moltes famílies senceres per preservar un entramat urbà que ja forma part de l’adn dels valencians. La crisi es va desfermar a la Plaça de l’Ajuntament, que havia de moure fitxa…Canal 9 esperava ordres. Calia anar un pas més enllà en la construcció de la mentida. Pas 1: minimitzem els xifres i canviem “15000 persones, 30000 segons els organitzadors” per “nombros grup de persones”. Pas 2: totes les estelades, senyeres etc que hi haja a la mani han d’ixir així colarà lo de noliejar autobusos des del Barcelona”. Pas 3: citem els partits problemàtics presents “PSPV, Esquerra Unida…i Esquerra Republicana”…8 segons de declaracions dels independentistes i així arrodonirem la jugada…i així ho van fer al video que il.lustra aquest post.

Una de les màximes de la comunicació és intentar repetir una mentida mil vegades per a fer-la veritat. Antonio Clemente, secretari general del PP valencià va assegurar que s’havien noliejat autobusos des de Catalunya per compensar la «manca de força» de la convocatòria i destacà la presència del PSAN. Las Provincias destacada atacs a la seu de l’empresa promotora Cabanyal 2010 que no es van produir, i Alfonso Grau, ma dreta de Rita Barberà es despenjava amb unes declaracions sense preu “La inmensa mayoría de los que hoy (por ayer) se han manifestado no tienen nada que ver con el Cabanyal. Muchos son de fuera de Valencia”

Una vegada més l’argumentari de sempre, ells vetllen pels interessos dels valencians i la resta som antivalencians. Cal mantenir fins a l’extrem la mentida i acaben comparant la defensa del Cabanyal per part dela veïns com una desfeta com la derrota d’Almansa . I direu, caram aquestos del PP sí que en saben. Però llavors truquen a la porta del correu electrònic i arriba un article del País. Desmentint de feixistada? No, reforçant la tesi .Ja ho deia fuster: Per descomptat, els valencians “normals” no són excessivament normals com a valencians

Xoc d’incompetències (Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Cabanyal, any 2010. Els enderrocs sembla que s’aturen. Un informe del Ministeri de Cultura alerta que l’enderrocament de  1.654 cases bona part de les quals han estat declarades d’interés patrimonial al Barri del Cabanyal de València suposa una espoliació del patrimoni. Una més ben mirat. Un regal de reis avançat per als veïns que veien en perill tot el que havien tingut durant generacions.  No només es tractava de la pèrdua material d’habitatges sinó de tota una cultura de barri i d’una part característica de l’entramat urbà valencia construit a base de pegots de segles i segles de diàlegs entre cultures.

Però una vegada més en nom del progrés, els menys sospitosos de ser progressistes trien el bulldozer abans que la història, i l’Ajuntament va planificar la prolongació del barri del Cabanyal fins a la mar, amb el pretext que així els camions haurien de fer molts menys kilòmetres per arribar al port. Amb el pas del temps però l’ampliació de blasco Ibáñez fins a la mar s’ha convertit en una mena d’obsessió per al consistori fins al punt de plantejar-se modificar la consideració de Bé d’Interés Cultural de molts dels habitatges de Cabanyal per a continuar la destrucció i poder burlar així el dictamen del ministeri de Cultura.

Xoc de competències diuen. Serà d’incompetències més bé, els uns per voilejar per primera vegada que les institucions valencianes no poden estar sotmeses a les espanyoles, i els altres per dictar l’informe tant tard que desenes d’habitatges ja no són més que ferralla. És curiós veure com quan els interessos econòmics i les plusvàlues que oferia el pla d’enderrocament perillen de seguida ix l’autogovern a passejar. O estaven quan es batallava per un finançament digne per als valencians? o quan rebutjaven per ràbia esmenes independentistes al redactat de l’Estatut Valencià tant radicals com dir que la capital del País Valencià és València (lògic d’altra banda, els Països tenen capitals, les regions només el virrei en províncies que ocupa la delegació).

Mentrestant ens queda la victòria de la gent. Els veïns i veïnes del Cabanyal porten des de l’any 98, quan es va presentar el projecte d’ampliació del Cabanyal amb diferents càrrecs populars com a membres de les empreses constructores. Malgrat diversos reversos judicials s’han mantingut ferms en la defensa del seu barri i ara, quasi 12 anys després els arriba el primer alè. Tot un exemple pels qui dia a dia encaixem reversos i alegries en la llibertat del nostre barri, poble, comarca, país.

De l’amor i l’odi, i la llibertat (publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Molt sovint l’independentisme ha basat el seu discurs en l’odi envers Espanya. Evidentment l’argumentari que ho justifica podria col.lapsar la gestora d’aquest bloc però val la pena fer un seguit de reflexions al respecte. Crec que estarem tots d’acord en què l’objectiu de l’independentisme és assolir una majoria social per guanyar un referèndum i assolir un Estat Propi. Tots d’acord? Ara bé, com resultarà més “fàcil”? com a projecte o com a contraprojecte?

Exemple pràctic 1: la por a que al final de la transició (si és que ha hagut transició) hi haguera 13 milions de catalans autoconscients arreu dels Països Catalans va encendre les alarmes de l’Estat. A partit d’ahí, un contraprojecte fet d’un dia per l’altre amb el plàcit del tardofranquisme, l’Estat i el diari de capçalera de la dreta valenciana, Las Provincias va donar cobertura al Blaverisme, una versió pintada de blau i valencianitat de l’espanyolisme de sempre, disposat a erradicar qualsevol rastre de catalanitat al País Valencià. Ara el l’anticatalanisme exacerbat ha perdut molta força al carrer tot i que als postulats sibil.lins del PP perduren.

Els “blaveros” necessiten de l’independentisme i del catalanisme per respirar i fer discurs però no a l’inrevés, els independentistes no necessitem als blaveros per bastir un discurs molt fort. Heus ací la diferència del projecte vs el contraprojecte. Construir en positiu té un avantatge, poder resta aliè a la reacció de l’altre per a fer la teua. Segurament la mobilització a les urnes de les consultes haguera sigut una miqueta major per reacció si s’haguera mobilitzat l’espanyolisme, però servidora prefereix els dos peus en terra ja que absolutament cap moviment de l’espanyolisme és innocent ni casual. El “cuanto peor mejor” està bé per a una empenta inicial però acaba convertint-se en un suffle carregat de decepcions.

És curiós com un projecte de independència es puga fer en dependència mental d’uns altres. En camí cap a un estat propi la primera fita serà precissament aquesta independència mental del que faça o puga fer Espanya. A més tampoc no ens enganyem, una part de la gent que hem d’incloure el projecte independentista encara té vinculacions afectives (familiars, etc) amb Espanya i l’odi envers això pot provocar l’efecte contrari al desitjat. Hi ha partidaris i detractors de la independència, però la batalla es juga amb qui no s’han posicionat encara.

Ací tenim un altre avantatge. El projecte d’Espanya és un imposició de segles de no estar acostumats al diàleg. Per contra el nostre és una proposta desacomplexada cap als ciutadans i ciutadanes. Tornem a l’exemple anterior. Com que el projecte espanyol passa estratègicament per València, han abocat la major repressió i les seues forces de xoc allà, enlloc de fer cap proposta. En canvi, i tornant a les consultes fem un nou pas endavant al projecte, i  ells un enrere al contraprojecte. Mentre Espanya només exigeix als nouvinguts les quotes de la Seguretat Social sense drets i nosaltres els proposem afegir-se al projecte des de les urnes, igualant drets i deures; i la resposta positiva ha estat evident. Aqui cal un altre canvi de marc. El contrari de l’amor no és l’odi sinó la indiferència. La millor manera de construir és des d’una profunda estima al país i a millor manera de combatre a l’altre no és l’odi sinó la indiferència. Ells també ho saben, però això no van anar a votar el 13-D

Ara és l’hora ! (22é Congrés Nacional de les JERC)

Aquest cap de setmana a Celrà (Gironès) el Jovent independentista dels Països Catalans, les JERC hem celebrat el nostre 22é Congrés Nacional. Segurament la majoria de gent s’aturarà en el contingut de les ponències i del debat polític (sempre interessant) que hi ha hagut. Però per a mi els congressos són una passa més per seguir construint a dins i a fora de l’organització. S’acaben convertint, com sempre en un punt de trobada dels centenars de joves a qui la mandra no ha pogut i lliurement cada dia treballen per fer del teu bocí de país, i per extensió, de tots els Països Catalans, un terreny una mica més lliure.

També és moment de fer balanços, i els congressos acaben per convertir-se en un encreuament de camins també per als canvis generacionals. Alguns arriben al seu primer congrés com la majoria dels valencians que m’acompanyaven en l’aventura i en el quasi miler de quilòmetres que teniem per davant (i a qui no em puc estar d’agrair-los l’esforç) i altres, com la Georgina Oliva, que amb el Pere Aragonès em van donar la benvinguda a aquesta organització, paella en taula a Sueca, fa quasi 5 anys, ara la deixen per edat, i com ella La Laia Cañigueral, el Macià Serra, el David Vila o l’Aina Surià. Seria absurd voler avançar en l’organització sense tenir en compte qui han estat els nostres referents i comptar amb el seu bagatge per seguir endavant.

Sempre en aquests punts d’inflexió acabes remirant el teu propi bagatge i no he pogut resistir la tentació de veure què hi havia escrit sobre l’anterior congrés. L’arxiu del bloc no perdona, però també et dóna l’alegria de veure que passen els anys i continuaries posant la mà al foc per les coses que vas deixar escrites. Llavors deia allunyant-me com ara dels interessantíssims debats polítics per deixar pas a coses més humanes “És per això que trobe que és moment de canalitzar i compartir els sentiments d’aquells qui fem política perquè sí, perquè volem. No sóc capaç de concebre la política d’una manera freda i distant, encara que potser siga més fàcil de fer. Vull ser capaç d’enrabiar-me, i entristir-me, però també de somiar, i de fer-ho amb els meus companys”… i així quedarà de nou escrit.

No obstant això, no vull deixar de felicitar de nou als meus companys escollits per formar part de la permanent nacional de les JERC. Al Gerard Coca, al Marc Planas, al David Pujol, a la Gemma Lago, al Pol Pagès, al Jordi Aranda, al Marc Puig, a la Sara Bailac, a l’Arseni Armengou , al Josep Culí, i al Marc Candela. Ara és l’hora de saltar la paret i afrontar un nou embat amb l’Estat. I el Jovent independentista no hi faltarem, com sempre, a la cita de ser punta de llança en aquest procés.

València 2010 (publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Avui fa calda. És primavera però el canvi climàtic fa estralls. Sort dels governants valencians que, previssors de mena, van instal·lar uns grans dics a banda i banda del territori i d’altres més petits vorejant l’enrevesada costa del País Valencià. Al del nord li van posar Marina d’Or, i al front meridional, Benidorm o quelcom semblant.

Al Principat es respira una eufòria independentista que amb prou feines es pot contenir i les eleccions que arribaran prompte de vegades no deixen veure tot tant clar com és. Desenes de pobles, viles i ciutats estan fent consultes per la independència. Tot i que crec que els atacs d’eufòria tenen un aterratge forçós, m’hauria agradat veure-ho per la televisió pública. Després de 5 anys de formació periodística, crec fermament en el paper que han de jugar les televisions públiques i més en la nostra llengua. Llàstima que un funcionari fa mesos que es va presentar davant el repetidor i va tallar els cables que alimentaven durant els 23 anys que tinc, les antenes d’una cosa molt més sana que Canal 9. Tot i això, estem animats perquè fa poquets dies vam lliurar més de mig milió de signatures per què es puga veure TV3 a casa nostra. Han estat molts mesos de feina però com sempre la gent dels Països Catalans, junts, ens en sortim i més encara amb l’ajut de Bascos i Gallecs.

A la pantalla que queda oberta, Camps de nou. Em recorda als llibrets d’en Teo amb què vaig crèixer: Camps inaugura, Camps especula, Camps pressumptament prevarica. El Gürtel continua en marxa, però sembla que l’any vinent seguiran governant. Les cortines de fum funcionen, com des del 95. La crisi que afecta al País Valencià una mica més que a la resta, per la nostra dependència de la rajola, i que com a jove m’afecta d’una manera de vegades cruel, m’ha fet tornar a la universitat tot i haver-me llicenciat fa temps. Estudie per a preparar-me per a ser “profe” de valencià, tot i que la incertesa pròpia d’una jove de la meua edat encara m’impedeix saber cap a on aniré. Aquests dies de curs, me n’adone que el xinès no està al currículum, i que Alejandro Font de Mora continua al capdavant de la conselleria d’educació, i mira que ha aconseguit unir a la comunitat educativa!. No passa res, m’ho he de treure del cap, faça el que faça acabaré (o no) formant part d’un col·lectiu on es diu compulsivament aleshores i gairebé sense solta ni volta i des del “gilipollisme il.lustrat” només mereixen ser rematats com diu Rus.

Sort que algú em deixa explicar tot açò. Internet és l’aposta de a qui no ens deixen parlar perquè tenim una democràcia feble que es passeja en bolquers pels carrers de València. Una democràcia i una política valenciana, plena d’il·lusionistes, però amb la nòmina curta d’il·lusionats i d’il·lusionadors. I alguns encara riuen, quan recorden aquell 5 de novembre de l’any passat, quan començava tímidament amb un exercici de política ficció la meua singladura al Bloc Gran del Sobiranisme, després d’acceptar l’atrevit i un puntet imprudent oferiment del Xavier Mir de continuar l’aventura que ell havia iniciat. Tampoc era el cas de començar a sac no?

(Publicat al Bloc Gran del Sobiranisme http://www.blocgran.cat)

Gürtelians tots

Tots els polítics són iguals. Aquest dogma de fe (perquè la realitat és, sortosament, diferent), s’escampa per València com la polvora del castell de focs d’artifici d’una hora de durada que es va fer, amb diners públics, el passat 9 d’octubre. La joia governamental d’aquell dia, en què Costa salvava el coll de la destitució, va durar exactament el mateix que el castelllet al cel. Al dimarts següent, al més pur estil sicilià, el grup parlamentari es reunia tot estret en un ambient carregat, al despatx de Ric per comunicar que la gran família perdia al seu fill predilecte. Gènova guanyava al pols i feia caure al petit dels Costa i protegit de Fabra.

González Pons, cap de comunicació del PP, havia estat taxatiu. A València “la fiesta se acaba a las 4 de la tarde”, mentre València contestava “que la fiesta dura siempre”. Com sempre el Rei va nu i ningú diu res, un govern fora de la realitat que funciona amb la màxima d’anar repetint parides a veure si cola. I cola, però els seus ja saben a què juguen i aquesta vegada ja havien requisat tots els assos de les mànigues dels populars valencians. La nit abans, el dia 8, per casualitat, servidora havia presenciat l’eixida de Francisco Camps, i Carlos Fabra d’una casa particular a la zona universitària de València. Segurament eixe pacte era el que salvava el coll de Costa, a qui Fabra dies després qualificava de “víctima necessària” (per a la seua supervivència s’entén), però Madrid ja havia decidit (no fos cas que els valencians poguerem decidir alguna cosa per nosaltres mateixos, encara que fóra la supervivència d’uns “mangantes” col.legiats”)

Un bon company em deia l’altre dia que la diferència entre l’Estat i la Màfia és, precissament, el nivell d’èxit. Res més clar que l’exemple valencià per veure que aquesta afimació és certa. Tant se val aquelles menudències de l’ètica, la dignitat o les bones pràctiques. Ací funciona la màxima de “qui més puga per a d’ell” i són precissament els que deixen de rebre els primers que denuncien les corruptel·les, i si no vegeu qui ha estirat la manta dels Gürtelians. La reacció meninfot de la majoria de la població, seria impensable però, en una societat compacta i cohesionada. La seua estratègia de trencament social funciona i la descohesió és absoluta. En una societat normal els valencians reaccionariem com segurament ho han fet al Principat. Un espavilat s’emporta 20 milions d’una institució com és el Palau, i immediatament es reacciona i es reforça l’estima ciutadana envers la institució i es condemna l’agressor. Ací tot va en un pack, total, “tots són iguals”.

I mentrestant el dia a dia passa, i qui dia passa any empeny i com cada any, els fins d’any en política sempre van vinculats a l’aprovació dels pressupostos dels diferents ens públics. El pressupost del Consell no serà menys i ascendirà a una mica més de 14.000 milions d’euros. Fins ací tot normal amb un finançament que fa plorar i sense concert econòmic. Però la realitat és dura, i podriem tenir 13.200 d’eixos milions més, o una miqueta més fins i tot Una mica més de la meitat d’aquests perquè ací no lliguem els gossos amb llonganisses i estem per sota de la mitjana de riquesa estatal i els hauriem de rebre en fons de solidaritat (sí d’eixos que paguem any rere any) i la resta, 5600 milions perquè l’espoliació fiscal ens pena com a catalans que som al final de la correguda i no tornaran en inversions. Però això, els Gürtelians o no ho saben o no ho volen saber, i tiraran de deute per seguir pagant davant la desesperació dels seus avaladors les despeses astronòmiques de la seua festa o les que genera Canal 9. Que per cert,  què curiós que s’hagen posat de lema per al seu vinté aniversari “20 anys de la (cosa) nostra”.

Però tota Màfia esborra petjades i eus aquí uns veritables especialistes en cortines de fum. En la mateix setmana ja han anunciat que tenen permís per tancar un altre repetidor de TV3, que aquesta vegada deixarà sense senyal a totes les comarques de les demarcacions de València i Alacant i ja han fet públic el contingut de l’examen de valencianitat que faran a Leire Pajín per a ser senadora. Els temes ens resulten familiars a qui vigilem de prop a aquella colla: unitat de la llengua, transvassament de l’Ebre i finançament autonòmic…tot menys mirar a dins de casa.

Preguntar

Fa molts anys que al món de l’independentisme es diu allò de “defensar la terra no és cap delicte!”, però ara es veu que preguntar sí. Fa una estona un jutjat de Barcelona ha impedit fer la consulta organitzada per una entitat independentista a Arenys de Munt perquè ultrapassa les competències un ajuntament. Curiós que parle de  sobrepassar competències i no es pare a pensar que és un acte convocat per una entitat privada. Vist com està el corral, sembla cert que l’Estat Espanyol comença a passar les diferents etapes del dol que li comportarà la separació dels Països Catalans. Un tràngol traumàtic després de 300 anys d’una relació no-consentida que acabarà amb una separació segurament poc amistosa. La concepció de que té Espanya dels Països Catalans, no basada en la democràcia (de fet des de la mort de Franco deu de ser el període “democràtic” més llarg que tenen en la seua història on no han aguantat més de trenta anys sense un alçament militar en qualsevol de les seues versions), sinó en “la unidad de espolio en lo universal” els provoca un trauma sense precedents amb la simple conjugació del verb “preguntar”.

La primera reacció, la negació. No preguntes als teus veïns si volen ser lliures o pitjor negar l’evidència  “l’independentisme no es representatiu”. Però ai làs, primer resulta que els simpàtics independentistes són això simpàtics i no molesten, però ara en nombre creixent escampats pel territori, gosen preguntar als seus que volen ser de grans. I ahi ja neguen la major, servint-se dels seus feixistes de carnet disposats a la desfilada marcial, o tirant mà de la justícia, on encara abunden destacats membres del TOP. La brunete fumeja, i enmig del cabreig, sorprén la velocitat digna de rècord del món de la premsa valenciana en fer-se ressó de la decisió judicial. Però no era que els independentistes erem dos en temporada alta i que no teníem cap importància?

El segon estadi de la superació del trauma, està en marxa, el cabreig. Com que negar-ho ja no s’aguanta per enlloc, la gresca està assegurada. Només va caldre veure la reacció a la penjada de l’estelada que alguns ferem, fa quasi un any, per fer palès que hi ha alguna cosa més que espanyols a València, o fa pocs dies a Figueres on els partits espanyolistes la van prendre amb un concert de música en català per exhibir les seues medalles a la intolerància. Les reaccions es succeiran, i el cabreig tindrà nous rebrots, com l’agressió a Mallorca de l’Ivan Cortés pel simple fet de parlar en català. Dos cops de puny i cap a casa “y habló en catalán y al cabo de le fue la mano”. Massa reposicions de la mateixa història.

I encara queda la negociació, la depressió i l’acceptació de la desmembració de l’Imperi. Mentrestant, la reacció lògica no s’ha fet esperar. Seròs ha demanat tanda per a fer la consulta, i quants vindran darrere? i què passarà amb la llei de Consultes Populars en vigor? . Una cosa es certa, el dret de decidir ja és inamobible de l’agenda política dels Països Catalans.

De COM plantar cara a la censura

“Ací estem, som nosaltres”. Així començava dissabte passat el concert organitzat a Benifairó de la Valldigna el concert organitzat pel COM (Col.lectiu Ovidi Montllor de Músics en valencià). Les paraules de Manolo Miralles, d’Al Tall, són tota una declaració d’intencions per a la situació de la música pensada, cantada i sentida en valencià. Tot i el boicot sistemàtic de les institucions i mitjans de comunicació la música en valencià viu un moment dolç, i així ho demostren els 160 grups que batallen per poder tirar endavant la segona edició de la Guia de Músics i Cantants en valencià, per tal de donar-se a conèixer i poder buscar un lloc a les agendes de col.lectius i ajuntaments.

En la terra de les contradiccions, el moment en què més grups i solistes hi ha, més estils s’han abastat, hi ha més concerts i festivals i unes xifres de públic molt encoratjadores, és on la censura actua amb més continudència. El menyspreu arriba al punt que ni tant sols s’atreveixen a posar música en valencià en els moments previs a una mascletà de falles, on Francisco i el seu “valencia” continuen essent els reis indiscutibles de la caspa que cobreix de la manera menys poc subtil possible aquestes contrades.

Davant tot això, feina, compromís i il.lusió per no deixar perdre cap oportunitat de fer forat amb la música en català. Camp per a còrrer hi ha, molt i creixent, i els intercanvis amunt i avall entre músics d’arreu dels Països Catalans, han fet del Sènia on bon lloc, però per parar a fer el café i continuar la travessia. Ja ho deien Cesk Freixas i Pau Alabajos, i el Feliu i el Llach “Venim del nord, venim del sud” i cada vegada més la resta d’Europa i fins i tot una mica més enllà mira cap aquí a veure cap a on anem. A la motxilla la censura, ací i allà, només cal veure el que ha passat aquests dies amb el concert del Cesk a Figueres que ha acabat per convertir-se en una cursa entre partits espanyolistes a veure qui la tenia més gran (la vergonya s’entén), i a l’horitzó res més senzill i complex com la normalitat.