Des de l’any 1998 els veïns del Cabanyal-Canyamelar batallen casa per casa per la continuitat del seu barri. En el que ja és conegut com un referent dins del moviment dels “salvem” la Plataforma Salvem el Cabanyal ja ha esdevingut un pol de trobada per tots aquells qui volem la ciutat de València més lliure (alguns només del PP, altres de l’especulació, altres lliure del tot). 15.000 persones van ocupar el carrer de la Reina, una de les artèries del Cabanyal per reclamar-lo sencer i viu, un torrent humà massa difícil de païr per al govern de Rita Barbera. Calia combatre-lo, i el pla ja estava en marxa
Primer arribà l’atac preventiu. El dia abans las Províncias, baló d’oxígen de l’espanyolisme pintat de blau, i que l’altre dia feia una declaració d’intencions en un document intern on es vantava de ser “la principal plataforma ideològica del centre dreta en este territori i haver convertit València en “el principal dic de contenció de la pressió pancatalanista”, es despenjava amb una curiosa notícia “ Salvem engorda su manifestación con 15 asociaciones no valencianas. Ai làs, el fantasma del catalanisme havia irromput en el cor del barri marítim de València sense avís previ.
La manifestació, com no podia ser d’una altra manera va ser un èxit de participació en un ambient lúdic i festiu i amb la participació de moltes famílies senceres per preservar un entramat urbà que ja forma part de l’adn dels valencians. La crisi es va desfermar a la Plaça de l’Ajuntament, que havia de moure fitxa…Canal 9 esperava ordres. Calia anar un pas més enllà en la construcció de la mentida. Pas 1: minimitzem els xifres i canviem “15000 persones, 30000 segons els organitzadors” per “nombros grup de persones”. Pas 2: totes les estelades, senyeres etc que hi haja a la mani han d’ixir així colarà lo de noliejar autobusos des del Barcelona”. Pas 3: citem els partits problemàtics presents “PSPV, Esquerra Unida…i Esquerra Republicana”…8 segons de declaracions dels independentistes i així arrodonirem la jugada…i així ho van fer al video que il.lustra aquest post.
Una de les màximes de la comunicació és intentar repetir una mentida mil vegades per a fer-la veritat. Antonio Clemente, secretari general del PP valencià va assegurar que s’havien noliejat autobusos des de Catalunya per compensar la «manca de força» de la convocatòria i destacà la presència del PSAN. Las Provincias destacada atacs a la seu de l’empresa promotora Cabanyal 2010 que no es van produir, i Alfonso Grau, ma dreta de Rita Barberà es despenjava amb unes declaracions sense preu “La inmensa mayoría de los que hoy (por ayer) se han manifestado no tienen nada que ver con el Cabanyal. Muchos son de fuera de Valencia”
Una vegada més l’argumentari de sempre, ells vetllen pels interessos dels valencians i la resta som antivalencians. Cal mantenir fins a l’extrem la mentida i acaben comparant la defensa del Cabanyal per part dela veïns com una desfeta com la derrota d’Almansa . I direu, caram aquestos del PP sí que en saben. Però llavors truquen a la porta del correu electrònic i arriba un article del País. Desmentint de feixistada? No, reforçant la tesi .Ja ho deia fuster: Per descomptat, els valencians “normals” no són excessivament normals com a valencians
Cabanyal, any 2010. Els enderrocs sembla que s’aturen. Un informe del Ministeri de Cultura alerta que l’enderrocament de 1.654 cases bona part de les quals han estat declarades d’interés patrimonial al Barri del Cabanyal de València suposa una espoliació del patrimoni. Una més ben mirat. Un regal de reis avançat per als veïns que veien en perill tot el que havien tingut durant generacions. No només es tractava de la pèrdua material d’habitatges sinó de tota una cultura de barri i d’una part característica de l’entramat urbà valencia construit a base de pegots de segles i segles de diàlegs entre cultures.
Molt sovint l’independentisme ha basat el seu discurs en l’odi envers Espanya. Evidentment l’argumentari que ho justifica podria col.lapsar la gestora d’aquest bloc però val la pena fer un seguit de reflexions al respecte. Crec que estarem tots d’acord en què l’objectiu de l’independentisme és assolir una majoria social per guanyar un referèndum i assolir un Estat Propi. Tots d’acord? Ara bé, com resultarà més “fàcil”? com a projecte o com a contraprojecte?
Avui fa calda. És primavera però el canvi climàtic fa estralls. Sort dels governants valencians que, previssors de mena, van instal·lar uns grans dics a banda i banda del territori i d’altres més petits vorejant l’enrevesada costa del País Valencià. Al del nord li van posar Marina d’Or, i al front meridional, Benidorm o quelcom semblant.
Fa molts anys que al món de l’independentisme es diu allò de “defensar la terra no és cap delicte!”, però ara es veu que preguntar sí. Fa una estona un jutjat de Barcelona ha impedit fer la consulta organitzada per una entitat independentista a Arenys de Munt perquè ultrapassa les competències un ajuntament. Curiós que parle de sobrepassar competències i no es pare a pensar que és un acte convocat per una entitat privada. Vist com està el corral, sembla cert que l’Estat Espanyol comença a passar les diferents etapes del dol que li comportarà la separació dels Països Catalans. Un tràngol traumàtic després de 300 anys d’una relació no-consentida que acabarà amb una separació segurament poc amistosa. La concepció de que té Espanya dels Països Catalans, no basada en la democràcia (de fet des de la mort de Franco deu de ser el període “democràtic” més llarg que tenen en la seua història on no han aguantat més de trenta anys sense un alçament militar en qualsevol de les seues versions), sinó en “la unidad de espolio en lo universal” els provoca un trauma sense precedents amb la simple conjugació del verb “preguntar”.
“Ací estem, som nosaltres”. Així començava dissabte passat el concert organitzat a Benifairó de la Valldigna el concert organitzat pel COM (Col.lectiu Ovidi Montllor de Músics en valencià). Les paraules de Manolo Miralles, d’Al Tall, són tota una declaració d’intencions per a la situació de la música pensada, cantada i sentida en valencià. Tot i el boicot sistemàtic de les institucions i mitjans de comunicació la música en valencià viu un moment dolç, i així ho demostren els 160 grups que batallen per poder tirar endavant la segona edició de la Guia de Músics i Cantants en valencià, per tal de donar-se a conèixer i poder buscar un lloc a les agendes de col.lectius i ajuntaments.

Comentaris recents