Una ciutat de cartró pedra

A una setmana de l’inici de la cinquena trobada mundial de les Famí­lies, València pateix una metamorfosi tant falsa com costosa. Després de la crida de l’Alcaldessa de la Ciutat milers de valencians guarneixen els seues balcons amb banderes vaticanes i espanyoles. Una vegada més, la majoria de valencians no tenen cap complexe a fer seua una identitat aliena, qualsevol menys la pròpia. Alguns, desconfiats de mena que som, veiem en tota aquesta maniobra un acte més de precampanya electoral del PP, que segurament preveu un desplegament de càrrecs del partit que farà feredat.

-
En el capí­tol de drames econòmics, cal afegir la despesa en margarides de color blanc i groc que decoren el Pont de les Flors de la ciutat. Els que hi passem per anar a la facultat hem vist com unes saní­ssimes flors de colors roig i taronja eren susbstituides i arraconades del gran event pel color dels seus pètals. Mantenir un dramàtic paral.lelisme amb l’exclusió social de molts individus pel mateix motiu, de ben segur que no li resultarà difí­cil al lector. A aquesta despesa que sembla insignificant però voreja el milió d’euros a l’any, caldrà afegir la cobertura mediàtica de la televisió pública del Paí­s Valencià . Sense dades oficials (com en la resta d’àrees), RTVV ha anunciat que subcontrarà a Mediapro la cobertura mediàtica de tot el sarau, tot just una setmana després d’acomiadar 100 treballadors alguns dels quals portaven treballant a l’ens públic des del seu inici al 1989 encadenant contractes d’obra sense cap estabilitat laboral. Per si encara queda algún optimista en el radi d’acció d’aquest bloc, val a dir que RTVV va tancar l’anterior exercici econòmic amb un dèficit de 163 milions d’euros (deuen anar molt cares les pel.lí­cules d’indis i vaquers que, en castellà , omplen la graella del canal públic).

.
La trobada de les famí­lies, ja va mal plantejada de bon principi. Trobada de quines famí­lies? pare, mare, fills, iaia, gos i xalet a Marina d’or? On queden les famí­lies monoparenalts, les homoparentals, les parelles de fet, les que de fet són parella, les que trien viure en cases separades, les que trien no tenir fills, o adoptar-los. En un Estat Laïc, com pretesament som, totes les famí­lies importen, i no les que tenen la benedicció (mai millor dit) d’un individu de dubtós prestigi.

.
La ciutat de València, espera, amb una calma tensa i una eufòria continguda, l’arribada dels peregrins. Mentrestant ha exclatat una guerra obrta als balcons de la meua ciutat. Partidaris del papa amb banderes vaticanes, espanyoles, retrats del pontí­fex galàctic, membres de la plataforma “jo no t’espere” que ja han distrbuit 8000 banderoles, i com sempre hi ha gent que va la seua, hi ha balcons que encara llueixen banderoles del Llevant U.D., a qui des d’aqui vull felicitar pel seu ascens a primera divisió. Una guerra de plàstic, tela i naftalina que no ens evitarà ser, un cop més, una ciutat de cartó pedra.

.

la nostra manera de ser catalans

Algú em comentava avui, tot allò del pancatalanisme com una renúncia al parlar dels valencians, als símbols de les nostres ciutats, i de gent absolutament malalta per abandonar la seua ciutat i viure al principat. Si ve és cert que tots coneixem més d’una persona o de dos que han marxat per diverses causes (sovint laborals) cap al Principat, trobe que aquest plantejament és fruit dels tòpics que tampoc ens fan cap favor.

.

Ser valencià no és només estar apuntat a una comissió fallera (amb tot el que comporta això), beure orxata (si bé es cert que té propietats per abaixar el colesterol), i anar dient xe cada 5 segons. És tant absurd reduir-nos a això, com que algú intente repartir carnets de valencianitat acusant a qui no entre als paràmetres establerts, pels mitjans, pels partits marcadament anticatalanistes (o antivalencianistes), de pancatalanista (”panca” per als amics) o renegat, antivalencianista, imperialista català, catalanufo, cagalà, terrorista (es veu que cremem els nostres casals i ataquem les nostres seus), separatista, venut, traïdor, o Carod-Rovira directament.

.

Els qui som, i exercim de valencians, es perquè ens sentim orgullosos de ser-ho. De ser-ho parlant el nostre valencià: el català de tots, de mantenir els nostres costums intercanviant-los més enllà del Sènia (per alguns frontera, per a altres una artèria més del nostre paisatge). Però també tenim un punt més de compromís, defensant la nostra terra, perquè no hi creiem en l’especulació encara que tinga un tel d’orxata per vendre-la com a progrés, perquè no tolerem transvassaments que no porten més que un odi irracional cap a els nostres companys de nació i la voluntat de desarticular qualsevol intent de cohesió i construcció nacional.

.

Nosaltres, els valencians, hem crescut potser en democràcia, però envoltats de l’odi de la mentida. Perquè només es això, una mentida, una mentida que fa 25 anys que ens enfronta, que ens colpeja, que ens fereix, i que ens entrebanca en el nostre camí, que malgrat tot veiem clar. I és que, molt a pesar de la gent que puga dormir amb l’orxata vora el llit, l’única invasió, i gens subtil, que patim és l’espanyola. La resta és la nostra manera de ser catalans.

.

Primera i petita reflexió

(escrit publicat al Racó Català)

Vistes les reaccions dels raconaires (usuaris del portal) quan s’han fet públics els resultats del referèndum, m’ha donat la sensació d’una rendició final. Supose que també serà, una reacció en calent i mancada de la reflexió de la dimensió de la “cosa”, (qualificar-ho de text fonamental no s’ho mereix). Trobe que els Països Catalans no es mereixen, tindre ciutadans lluitadors que a la primera bufetada ja ploren corrents cap a casa. No s’ha guanyat el referèndum, està clar, és totalment objectiu, però a casa canvia alguna cosa? Deixem de dependre de madrid? tenim un autogovern decent? (ni tant sols l’autonomia que ens cal, que és la de Portugal, [brams dixit]) La derrota és que no canvia res. I si ens sentim frustrats ara, és que tampoc valia la pena lluitar com fins ara?

A la primera trompada, aixeca’t, a la segon torna a fer-ho, i així fins al final. Perquè ho tenim clar, perquè sabem on volem anar i ni de bon tros aquí acaba la drecera, perquè hi ha milers de projectes en marxa, pobles i comarques que clamen a crits que se les escolte i se les rescate de l’ostracisme més repugnant. I per això, els Països Catalans necessiten, ara més que mai, ciutadans valents, compromesos i forts, però també treballadors, humils i sobretot humans.

Ànims companys que tot està per fer, i tot és possible (encara que ara no hi creieu)

Cap a l’Acampda Jove (I)

Avui he iniciat com a Portaveu de les JERPV, una sèrie d’actes de presentació de l’Acampada Jove de les JERC arreu del País Valencià. La meua primera parada ha sigut Crevillent, al Baix Vinalopó, ben aprop del final del nostre país. La premissa era, si més no, curiosa, un acte de les joventuts d’un partit en el casal de la gent gran del poble. Tanmateix, més enllà de la suposada llunyania entre joves i majors allà, mentre els grans feien les seues classes de balls de saló de cada setmana, ens unía una sensació que desborda qualsevol tendència política: l’alegria de viure.

L’Acampada Jove, arriba aquest 2006 a la seua onzena edició i repeteix l’escenari de l’any passat, Sant Celoni, Vallès Oriental. Durant 4 dies, decenes de milers de joves (l’any passat 36.000) tindrem la sort de compartir un espai de llibertat, reflexió, construcció nacional, i perquè no, festa, molta festa. Ara, unes setmanes abanss, tinc la sort de començar a gaudir de l’interés de decenes de joves valencians en acudir a l’acampada, i sobretot de trepitjar el territori, poble a poble, comarca a comarca, coneixer realitats i problemàtiques que puguem resoldre, i altres que potser quedaran fora del nostre abast , però per les quals farem front comú.

Aquesta il.lusió, però, és compartida, tal i com he pogut comprovar, tot just després de la presentació de l’acampada a l’acte de presentació de la candidatura d’Esquerra a Crevillent encapçalada per Joan-Miquel Tomàs, al qual desitge molta sort en aquesta aventura. Una il.lusió que només ens fa pensar en una cosa: El futur és nostre.

–

Al mal temps bona cara

Vist el dramàtic panorama que ens ofereix la visita del papa, és un bon moment per donar-li una mica d’humor a l’assumpte. L’últim episodi ridícul ve del telèfon 012 d’informació de la Generalitat Valenciana. Entre les opcions a escollir hi ha un tecla (sencera) per a la visita del papa. Un gran exemple per a un Estat Laïc com se suposa que és l’Estat Espanyol (és molt suposar). Potser al 012 no aconseguirem el telèfon d’un ajuntament o com resoldre un gestió, però sí que tindrem tota la informació que ens cal sobre un acte religiós, homòfob i extremadament perjudicial per a la nostra salut financera.

–

–

I ara la crua realitat….

Jo dic NO

Avui, la campanya pel referèndum de ratificació de l’Estatut de Catalunya arriba al seu equador, un bon moment per fer balanç del camí recorregut fins ara. Avui també Esquerra celebrava la seua segona festa d’Esquerra al Parc de Torreblanca al Baix Llobregat, sense dubte un gran punt de trobada de la base social d’esquerra, i d’intercanvi d’experiències.

Aquest any a més, la festa d’aquest any, amb el referèndum pel mig, ens ha servit, o almenys a mi, per corroborar que vaig prendre la decisió correcta. La decisió d’entrar a formar part d’un projecte de futur, però sobretot de present, seriós, compromés i amb la coherència com a punt fort, encara que hi haja en joc molts llocs de feina al govern.

Avui era l’hora de la trobada dels qui creiem en el NO, tant del Principat, com de les Illes, com de la Catalunya Nord, com el nombrós grup que hem viatjat des del País Valencià. Un esforç a base d’hores de bus que sense dubte val la pena. Si més no, tornar amb la sensació d’estar treballant molt dur, però amb un objectiu, amb un motiu, amb el suport de milers de companys, amb la seguretat que tot plegat té una utilitat.

Aquests dies, amb enquestes tant nombroses com dificil de creure, s’ha fet tot el possible per fer-nos creure que lluitar pel no, era com a poc poc profitós. Tanmateix, la resposta a la convocatòria d’avui, només pot respondre a l’optimisme de la feina ben feta, dels més de 400 actes convocats per NO a l’Estatut.

En els darrers mesos, hem donat la benvinguda a molts nous companys, molts d’ells molt joves al nostre projecte, joves que probablement en una setmana veuran hipotecat el seu futur durant molts anys. Malgrat tot, caldrà seguir treballant, ja que si no se’n cuiden del nostre futur, l’haurem de recuperar.

Per l’oportunitat abandonada, per la demagògia dels mitjans, per les retallades, per la manca de reconeixement del que som, i seguirem sent malgrat tot…JO DIC NO.

Benvinguts al NO

Ara fa pocs dies, ha començat al Principat de Catalunya la campanya per Referèndum de ratificació del nou Estatut d’Autonomia. Una campanya que serà intensa per la importància del text i de la cojuntura política del moment. El posicionament contrari d’Esquerra ha endurit la campanya de la resta de formacions cap al partit republicà, per haver comès “el delicte” de mantenir la coherència fins a les darreres conseqüències, fins i tot ser expulsada del govern a mitjà feina en molts dels departaments.

Aquest posicionament ratificat el 6 de maig, s’afegeix al que durant molts mesos abans haviem pres al País Valencià amb el nostre “estatut-bonsai” particular. Aquest no s’ha caracteritzat per les retallades, com en el cas flagrant de l’estatut del principat, per una raó ben senzilla, les aspiracions del text sortit de les Corts Valencianes no tenia cap intenció de canviar de model, sinó només una voluntat de rentat de cara, i embrutiment de consciència, del seu articulat. Poca cosa hi havia per a “cepillar” (Guerra dixit) en un text on no es reconeixia la unitat de la llengua catalana, amb la consagració d’un nou idioma tant artificial com inexistent. L’estament acadèmic, ha viscut amb estupefacció el neixement (amb un part consensuat i gens dolorós entre dos partits, o més bé un i mig donades les poques diferències de discurs), de l’idioma valencià com a garantia d’estabilitat electoral dels partits majoritaris. Per mantenir el corralet ben controlat, tampoc s’han prés la molèstia de rebaixar el llistó electoral al 3% no fos cas que la veu de 200.000 valencians començara a ressonar als passadissos de les Corts.

Mentrestant, el sistema de finançament es reduida a un canvi de rètol de l’agència tributària valenciana, ja que les atribucions són a grans trets les mateixes. D’aquesta manera, caldrà veure com afronta el govern de la Generalitat Valenciana, les noves competències sense una major capacitat financera (a no ser que no tinguen cap remordiment a hipotecar-nos 25 anys més a Bancaixa). Per suposat cap reconeixement els símbols identitaris del País Valencià, ni el nom, ni la senyera, ni la Muixeranga i és clar, com que les “regiones” no tenen capital el nou text ni tant sols reconeix la capitalitat de la Ciutat de València com a cap-i-casal del País Valencià.

Potser per estar acostumats a viure en el NO continu, el posicionament dels nostres companys de les JERC i Esquerra al Principat no sembla més que un acte de coherència. Tanmateix, seria absurd no reconeixer la valentia de fer aquest pas endavant i demanar el vot negatiu per primera vegada des de fa molt temps. Ara no és moment de salvar la República i la Democràcia com en els altres dos estatuts, ara és el moment de demanar el que necessitem arreu dels Països Catalans i aquests textos no són més que un hipoteca amb un interés massa car. Sense el reconeixement nacional, un sistema de finançament amb millores substancials, sense la garantia de millora de la qualitat de vida del joves que els permeta accedir a un habitatge digne i un treball allunyat de la precarització i els accidents, no es pot assolir una millora en l’autogovern i per tant no habilita les eines per avançar cap a la independència.

Ara caldrà esperar un suport molt nombrós al NO el proper 18 de juny, només així l’Estat Espanyol no es veurà legitimat per continuar coartant la nostra voluntat de ser, legislatura rere legislatura. Anar a votar també serà un acte de responsabilitat democràtica, pels qui podeu exercir el vostre dret a decidir. Altres, només vam comptar amb la complicitat del campanar més alt de la Ciutat de València, El Micalet, per fer palesa la venda de la nostra dignitat

….

.

.

,

Quan la terra parla

Ahir, 20000 persones plenaven els carrers del centre de la Ciutat de València en la manifestació convocada pel col.lectiu Compromís pel Territori. Per segona vegada, en poc més d’un mes, després de la manifestació del 6 de maig per commemorar la desfeta d’Almansa, els carrers del Cap-i-Casal eren un clam. No és casual, que les dues convocatòries, amb un itinerari idèntic, siguen de les més nombroses de l’any.

Tampoc és casual però, la capacitat de mobilització de la societat valenciana en un moment tant dur per a la nostra existència. Als col.lectius presents (més d’un centenar), els sindicats i els partits polítics (en un pretés segón pla) ens unia la necessitat d’articular una resposta per alleujar el plor de la nostra terra feta bocins. La necessitat d’una moratòria urbanística que ens permeta la reflexió, l’estudi, la creació i la implementació d’un nou model urbanístic, responsable, coherent i sostenible per damunt de tot.

Als col.lectius presents, cal agrair-los la tasca de denúncia, de lluita dia a dia, de mobilització dels qui normalment tendeixen a quedar-se a casa, la capacitat de dir prou, que la terra és nostra i ningú ens la pot prendre. La indignació ofegada per una mar de formigó deixa lloc a la reacció davant l’agressió a un dels nostres patrimonis més preuats: el nostre territori. La sensació de pèrdua, sovint ratlla la literalitat, amb expropiacions arbritàries i arreu, que hipotequen el futur del nostre present i sobretot d’un futur tant proper com incert. Només la lluita i de decisió d’aquests ciutadans (amb tots els sentits que pot tenir la paraula) ens ha permés coneixer, poble a poble, cada nova ganivetada a la nostra realitat.

Avui però, un dia per a la reflexió i el silenci mediàtic de molts dels mitjans, cal clamar més fort que mai, i amb la legitimitat dels milers de persones que van plenar els carrers de la meua ciutat, per un nou model i un nou futur. Un nou futur que ens permeta, ara sí, gaudir del bé més preuat d’un poble, la terra que ens ha vist nèixer.