Primera i petita reflexió

(escrit publicat al Racó Català)

Vistes les reaccions dels raconaires (usuaris del portal) quan s’han fet públics els resultats del referèndum, m’ha donat la sensació d’una rendició final. Supose que també serà, una reacció en calent i mancada de la reflexió de la dimensió de la “cosa”, (qualificar-ho de text fonamental no s’ho mereix). Trobe que els Països Catalans no es mereixen, tindre ciutadans lluitadors que a la primera bufetada ja ploren corrents cap a casa. No s’ha guanyat el referèndum, està clar, és totalment objectiu, però a casa canvia alguna cosa? Deixem de dependre de madrid? tenim un autogovern decent? (ni tant sols l’autonomia que ens cal, que és la de Portugal, [brams dixit]) La derrota és que no canvia res. I si ens sentim frustrats ara, és que tampoc valia la pena lluitar com fins ara?

A la primera trompada, aixeca’t, a la segon torna a fer-ho, i així fins al final. Perquè ho tenim clar, perquè sabem on volem anar i ni de bon tros aquí acaba la drecera, perquè hi ha milers de projectes en marxa, pobles i comarques que clamen a crits que se les escolte i se les rescate de l’ostracisme més repugnant. I per això, els Països Catalans necessiten, ara més que mai, ciutadans valents, compromesos i forts, però també treballadors, humils i sobretot humans.

Ànims companys que tot està per fer, i tot és possible (encara que ara no hi creieu)

Cap a l’Acampda Jove (I)

Avui he iniciat com a Portaveu de les JERPV, una sèrie d’actes de presentació de l’Acampada Jove de les JERC arreu del País Valencià. La meua primera parada ha sigut Crevillent, al Baix Vinalopó, ben aprop del final del nostre país. La premissa era, si més no, curiosa, un acte de les joventuts d’un partit en el casal de la gent gran del poble. Tanmateix, més enllà de la suposada llunyania entre joves i majors allà, mentre els grans feien les seues classes de balls de saló de cada setmana, ens unía una sensació que desborda qualsevol tendència política: l’alegria de viure.

L’Acampada Jove, arriba aquest 2006 a la seua onzena edició i repeteix l’escenari de l’any passat, Sant Celoni, Vallès Oriental. Durant 4 dies, decenes de milers de joves (l’any passat 36.000) tindrem la sort de compartir un espai de llibertat, reflexió, construcció nacional, i perquè no, festa, molta festa. Ara, unes setmanes abanss, tinc la sort de començar a gaudir de l’interés de decenes de joves valencians en acudir a l’acampada, i sobretot de trepitjar el territori, poble a poble, comarca a comarca, coneixer realitats i problemàtiques que puguem resoldre, i altres que potser quedaran fora del nostre abast , però per les quals farem front comú.

Aquesta il.lusió, però, és compartida, tal i com he pogut comprovar, tot just després de la presentació de l’acampada a l’acte de presentació de la candidatura d’Esquerra a Crevillent encapçalada per Joan-Miquel Tomàs, al qual desitge molta sort en aquesta aventura. Una il.lusió que només ens fa pensar en una cosa: El futur és nostre.

–