la nostra manera de ser catalans

Algú em comentava avui, tot allò del pancatalanisme com una renúncia al parlar dels valencians, als símbols de les nostres ciutats, i de gent absolutament malalta per abandonar la seua ciutat i viure al principat. Si ve és cert que tots coneixem més d’una persona o de dos que han marxat per diverses causes (sovint laborals) cap al Principat, trobe que aquest plantejament és fruit dels tòpics que tampoc ens fan cap favor.

.

Ser valencià no és només estar apuntat a una comissió fallera (amb tot el que comporta això), beure orxata (si bé es cert que té propietats per abaixar el colesterol), i anar dient xe cada 5 segons. És tant absurd reduir-nos a això, com que algú intente repartir carnets de valencianitat acusant a qui no entre als paràmetres establerts, pels mitjans, pels partits marcadament anticatalanistes (o antivalencianistes), de pancatalanista (”panca” per als amics) o renegat, antivalencianista, imperialista català, catalanufo, cagalà, terrorista (es veu que cremem els nostres casals i ataquem les nostres seus), separatista, venut, traïdor, o Carod-Rovira directament.

.

Els qui som, i exercim de valencians, es perquè ens sentim orgullosos de ser-ho. De ser-ho parlant el nostre valencià: el català de tots, de mantenir els nostres costums intercanviant-los més enllà del Sènia (per alguns frontera, per a altres una artèria més del nostre paisatge). Però també tenim un punt més de compromís, defensant la nostra terra, perquè no hi creiem en l’especulació encara que tinga un tel d’orxata per vendre-la com a progrés, perquè no tolerem transvassaments que no porten més que un odi irracional cap a els nostres companys de nació i la voluntat de desarticular qualsevol intent de cohesió i construcció nacional.

.

Nosaltres, els valencians, hem crescut potser en democràcia, però envoltats de l’odi de la mentida. Perquè només es això, una mentida, una mentida que fa 25 anys que ens enfronta, que ens colpeja, que ens fereix, i que ens entrebanca en el nostre camí, que malgrat tot veiem clar. I és que, molt a pesar de la gent que puga dormir amb l’orxata vora el llit, l’única invasió, i gens subtil, que patim és l’espanyola. La resta és la nostra manera de ser catalans.

.