El dia del bloc

Avui és el dia del bloc. Pels que acabem d’aterrar, com qui diu, en aquest món blocaire, aquestes coses ens venen de nou. El cas es que és un bon dia per animar als qui encara no heu fet el pas per obrir el vostre espai a la xarxa a que ho feu. És una bona manera de donar a coneixer la realitat dels espais que sovint es veuen aïllats dels cercles de circulació de noticies.

Sovint es diu que la xarxa és una finestra enorme per contemplar el món. Però sense l’acció de milions de blocs que hi ha arreu del món, aquesta finestra estaria més entelada i fosca. D’aquesta premissa n’hem prés bona nota els que escrivim blocs en català, fins al punt de convertir-nos en la segona llengua en nombre de blocs al món.

D’aquesta empenta també n’ixen propostes com la del blocaire Xavier Mir, anomenada “jo també vull un Estat propi”. Aquest iniciativa es desenvoluparà entre el 4 i l’11 de setembre amb els escrits dels blocaires en català que es vulguen adherir en la campanya. Es tracta de titular-los amb la frase per tal de generar un impacte a la xarxa. És una bona, i original manera de fer arribar als mitjans de comunicació que alguns, encara estem estem decidits a construir uns Països Catalans lliures i independents.

No mos fareu catalans

o patiu, no patesc cap deriva ideològica, ni he vist cap llum celestial ni res semblant. Tot al contrari, després de la lectura que comentaré ara, tinc la certesa d’estar al lloc que toca. Em referesc al llibre “no mos fareu catalans” de Francesc Viadel (d’aquí el títol del post), publicat per l’Esfera del Llibres. El llbre és un regal, de fet no m’havia plantejat de llegir-lo, però vaja finalment el vaig començar i ara fa un parell de dies que l’he acabat.

Just al moment d’acabar el llibre, m’avisaven que la Casa natal de Joan Fuster a Sueca patia un nou atac de grups anticatalanistes (parlant suau). Per si això fora poc, a més d’acusar-lo de nazi a casa seua, també han atacat el monument a l’escriptor que està a la plaça de l’ajuntament del poble. Aquest atacs coincideixen amb els patits pel casal Jaume I de Gandia a la Safor amb lemes semblants.

Evidentment, aquests últims fets fan preveure que el llibre no té final feliç. Allò que va començar com un artifici mediàtic de la premsa dretana de la ciutat de València (sobretot las Províncias), i que va assolir el seu cènit a finals dels 80 i principis de noranta ara ha perdut força però continua usant la violència i la coacció com a eines de treball, un fet totalment incompatible amb voler presentar plataformes democràtiques tipus Coalición Valenciana. El llibre és plenament recomanable, tots hem sentit a parlar o hem sentit l’acció contra els nostres casals, del blaverisme, però és una bona manera de conèixer la creació d’un fantasma i l’evolució en el seu temps (que espere acabe prompte)

Carta Oberta (revisada)

Falten pocs dies per a l’11 de setembre, com cada any els diferents organitzacions escalfen motors preparant actes arreu del Principat. Revisant escrits he recuperat un text publicat al Racó Català pocs dies abans de la diada de l’any passat (llavors escriure en un espai com aquest no era, ni tant sols, un projecte). He pensat de tornar a publicar aquí, fer parada i fonda i tornar a posar al lloc les idees.

.
Aviat arribarà l’11 de setembre. Un dia que suposadament hauria d’estar dedicat a no oblidar el que hem perdut i construir de nou els Països Catalans. Tanmateix ens trobem amb un clima que no convida per res a moure un dit per aquesta terra. Ara mateix ens trobem atrapats entre un història que espera que siga reconduida i un futur que resta en venda. I enlloc de treballar cap endavant les colzades són constants.
.
.Al mateix temps que ens volem allunyar tots plegats del capitalisme ferotge que patim dia a dia , ens trobem sotmesos a una de les pautes més agressives del sistema: la competitivitat. El continuu tira i arronsa de ser més fort, o l’estupidesa de creure’s posseidor d’una veritat absoluta que no existeix. Acostumats a veure’ns pressionats i fins i tot agredits pel veritable enemic l’espanyolisme tant a la dreta com a l’esquerra, qualsevol dia ens podem veure sorpresos per l’atac d’un company, independentment de sigles, que es crega amb la força de poder coartar la llibertat d’algú. Aquí ningú és més que ningú, i tant de bo algun dia us ho pogueu creure. Només aquell dia començarà la construcció d’una veritable països Catalans units. Només la unitat ens donarà la força que ens cal.

.
Aquests dies volen cassoles i plats i ganivets a l’ambient. Seria un moment magnífic per engegar-ho tot a rodar i unir-se a l’enemic. Donar-los la raó a aquells qui no creuen en res, que s’estimen més tenir un dvd a una mica de dignitat. Però no, no ho faré. Aquesta terra té alguna cosa que t’atrapa i no et deixa que l’abandones a l’incertesa dels resignats. Els poetes sempre ens han servit de referència i ara és un bon moment per citar a Miquel Martí i Pol…i es que tot està per fer i tot és possible…

si encara hi creiem.

València, 5 de Setembre de 2005″

.

.
Després d’un parell de lectures em done compte que no canviaria res. És ben cert que un any han passat moltes coses, que evidentment evolucionen. Hem viscut episodis lamentables com els demencials fets del fossar de l’any passat, o el bloqueig d’una manifestació el passat 25 d’abril, però també dies d’aquells que no s’obliden mai com el 18 de febrer quan els carrers de Barcelona van fer creure (no sé si per un sol dia) que avançàvem per fí. Ara s’acosta una nova diada de l’11 de setembre on tornaré a acudir, i que serà una nova oportunitat per demostrar que és possible seguir creient.

.
Salut i independència ! (tant me fa d’on vingueu)

Pirates amb corbata i sense

Avui he anat al cinema. Fins aquí tot normal, i segurament massa poc trascendent com per fer un post al bloc. Per a més dades he vist Pirates del Carib 2 (en castellà, no us emocioneu abans d’hora tampoc), una d’aquelles pel.lícules que mai et poden decebre, simplement perquè no esperes res més que passar una estona desconnectant de tot i menjant crispetes (ja em perdonareu els cinèfils més apassionats i eterns aspirants a exterminar la ingesta de rosetes a les sales de cinema del món).

Aquest matí, com cada matí he desdejunat notícies amb una tassa de colacao (si, el café encara no és part de la meua curta vida). Com cada dia he llegit el diari en paper que es compra a casa, no és el meu preferit, ni tant sols és en català, però mon pare el té per costum des de sempre i ja és un element quotidià més de la casa. Com a projecte de periodista que sóc (en el crític equador de la carrera), cada dia a més del diari de paper, consulte molts diaris, i blocs a la xarxa per tindre una visió global d’on estic.

Un dia més em trobe una notícia sobre un càrrec electe del PP, alcaldes imputats a Eivissa, per la construcció il.legal d’habitatges (gens socials per cert) en sól protegit. Una pàgina més enllà trobe la imputació de l’alcalde d’Alacant (i sí sorpresa, candidat a la reeleció després de la lluita fraticida entre campistes i zaplanistes pel poder), per no licitar un aparcament abans d’atorgar la contrata adjudicat a l’anomenat “rei d’Alacant” Enrique Ortiz. Seguisc llegint i sorpresa, Xàtiva té el mateix panorama.

El paral.lelisme doncs, és inevitable, i fa comprendre com les sales de cinema es plenen de gent buscant aventures de pirates. Ara, també ixiria més barat comprar el diari, o navegar per la xarxa. La única diferència es que uns pirates van en vaixell i usen l’espasa, els altres en cotxe oficial, amb corbata i usen els nostres diners.

Primers en alguna cosa

En un dels meus habituals passejos pel Racó Català, m’he trobat una notícia bastant sorprenent. Segon un estudi de NITLE weblog Census, el català és, després de l’anglès, la llengua més usada al món blocaire. Per darrere queden altres llengues com el Francès i òbviament el castellà. Tanmateix aquesta bona notícia (sembla que alguna cosa es mou en aquest país), em produieix un sentiment contradictori. Llegint el missatge al fòrum, em trobe l’alegria desfermada dels usuaris del racó per la troballa, que compartesc clar. Però també la sensació que estem massa acostumats a perdre sempre, a veure’ns marginats, i que qualsevol petita alegria ens dona una mica d’aire per seguir lluitant

Aquest notícia referma una de les sensacions que ja teniem els blocaires, la xarxa és nostra. El món independentista sempre ha destacat en la innovació a la xarxa, com també en el nombre de pàgines indexades en català, en proporció als parlants de la nostra llengua. Malgrat tot ens queden alguns reptes per assolir. Malauradament la xarxa encara queda lluny de ser un mitjà a l’abast de tothom. Continua sent un servei de pagament en la majoria dels casos, i falten àrees de connexió lliure. Els continguts que s’ofereixen, encara moltíssims gratuits tene el handicap de no ser de recepció massiva, com la televisió, sinó que l’usuari ha de buscar allò que vol veure. Fer arribar la xarxa a tota la població seria un gran avenç per fer arribar les problemàtiques (i les possibles solucions), al conjunt de la societat. Però encara tenim un repte mé agosarat per davant, crear un grup de comunicació massiva de caire nacional.

.

ps: en segon posicio trobareu l’epigraf “too short”. L’informe no indexa blocs de menys de 500kb de text

Guerra Seca

Avui, tornant d’uns dies de descans fora de la Ciutat de València, creue l’Ebre amb el tren una vegada més. Per casualitat , en aquest moment llig un article d’El Punt (comprat Barcelona, per païr els kilòmetres i els retards per les obres de l’AVE amb major fluidesa), sobre les preocupants taxes de reserves hídriques de les nostres comarques. Una peça a part, recorda els retrets i els insults que els polítics valencians s’intercanvien, com si fóra un pati d’escola, per la gestió de l’altre de l’aigua.

Els uns, no donen cap treva al territori, malvenen el futur sense remordiment i s’erigeixen en guardians de la solidaritat entre pobles, clamant al cel (en nom de les immobiliàries) el retorn del Trasvassament de l’Ebre. De l’altre costat, un PSPV feble, com sempre, que avala la decisió del govern central d’aturar l’obra (encara que amb un altre color polític al govern central no hauria oposat massa resistència) però que és absolutament incapaç de protegir les seues pròpies comarques del trasvassament del Xúquer (disfrassat amb un canvi de traçat però igualment perillós en les seues conseqüències). Al bell mig dels retrets, com sempre oblidada, una realitat que boqueja desesperada buscant l’alè entre el ciment, i el refresc entre les piscines que ofeguen la nostra qualitat de vida.

L’altre dia, fent endreça, vaig trobar la samarreta de la Plataforma en defensa de l’Ebre, i vaig tindre la sensació al moment de desar-la a l’armari de nou, al costat de la de Xúquer Viu, que encara haurà de patir una segona batalla pel riu. El fantasma del projecte ressona dia sí dia també amb amenaces “populars” de tornar-lo a posar en marxa en arribar al govern, i el nus del logotip d’un dels moviment socials més reeixits dels últims anys, se’m reprodueix a la boca de l’estòmac. Dos rius en lluita, dos rius en perill, dos drames paral.lels amb un final dubtós, i tant paral.lel com incert.

L’Ebre, en un dia grissot i de màniga llarga, no brilla com altres dies. A la Ribera, els camps d’arròs que el Xúquer cobreix d’aigua, reflexen el cel i el neguit dels qui comparteixen amb ell la vida. Mentrestant, aquesta vesprada d’estiu, els joves independentistes continuem treballant per constuir un futur amb ells.

.

……………………….………………………………………

Mitges vacances

Fa un parell de dies començaven les anhelades vacances d’estiu. Tot i que el curs es va acabar fa ja mes i mig, fins ara no havia acabat de treballar. Tot i això aquest estiu les vacances aniran a mig gas, les estones de platja o lectura, aniran acompanyades de petites escapades per començar a lligar activitats per al proper curs, o coneixer nous companys que, d’arreu del territori, s’interessen per la feina que fem.

.Alguns companys, com a mi mateix, ens ha costat molt parar aquest any, supose que estem impacients de tants reptes com tenim per assolir en el proper curs polític. La nostra primera contesa electoral (i per duplicat), un any per endavant amb molts més companys, amb més projectes, amb més mans per fer front a tants problemes que ens hipotequen el benestar, però que mai ens prendran la il.lusió per la feina que fem.

Pocs dies enrere, vam prendre la que potser és una decisió clau. Unànimement, decidiem el camí que creiem més valent i més adient per seguir d’ara mateix fins al 2007. Volem un pacte complet, il.lusionant, valent, amb un projecte, i només teniem per davant un pedaç, que no feia front a la demanda del poble valencià, que arraconava l’àmbit municipal i les grans ciutats, tant maltractades com és conjunt del nostre torturat territori. No ens veiem en un “apanyo”, còmplice de possibles pactes amb la dreta en l’àmbit municipal. Lluny dels sectarismes dels que segurament interessadament serem acusats, no es tracta de fugir d’un pacte, sinó de més pacte.

Així, d’ací unes setmanes, estrenarem llibres i apunts, però la nostra il.lusió serà la de sempre, la que fa anys que ens mou a seguir endavant, perquè, la nostra terra, mai fa vacances.

Ara que faig 20 anys

Allò més normal el dia del teu vinté aniversari és caure ens els tòpics de la cançó de Serrat, de la crisi dels 20 i de tot plegat. Tanmateix, sí que és un bon moment per a fer balanç, no des de l’1 d’agost del 86 però si els últims mesos de canvis i de reptes assumits i per assumir.

Mirar enrere a aquestes alçades pot provocar una mica de vertígen. D’un mínim compromís a una militància continuada i molt intensa. Un projecte que cada dia camina més sol i amb més seguretat i sobretot sense complexos de ser com és, i de la seua joventut. De treballar de cara a la paret, amb la sensació de no saber cap on, a envoltar-nos de joves compromesos, incansables, que ens costa fer vacances aquest estiu, que ens hem entossudit a tirar les JERPV endavant, que ens agrada tentar al sol a sortir abans d’haver acabat d’encartellar un poble i un altre.

I ara, tot un curs polític per davant, dur, intens, però plantejat amb molta il.lusió i amb molta feina per fer. A més alguns comptem amb l’intriga de la nostra primera campanya, i de tot per conèixer. Això si, amb la confiança d’haver fet, ara ja, el que millor creiem per a aquest país, lluny de pedaços o “apanyos” puntuals que no garanteixen un nou futur per nosaltres. Amb la voluntat de crear una alternativa comuna, a tot arreu, per canviar el model, encara que ara mateix puga convertir-se en un viatge solitari.

El dia que faig vint anys, que suposadament és quan reps les felicitacions, potser absurdes com m’ha dit un bon amic, si realment la gent vol per tu el millor cada dia, és un bon dia per felicitar jo els meus, per aguantar-me, per tenir cura de mi, o per treballar colze a colze, dia a dia, pel que sentim, pel que creiem, pel que volem.

ps: Al sopar d’aniversari me l’han regalada, no sempre es poden evitar els tòpics…

.

Ara que tinc vint anys,
ara que encara tinc força,
que no tinc l’ànima morta,
i em sento bullir la sang.

Ara que em sento capaç
de cantar si un altre canta.
Avui que encara tinc veu
i encara puc creure en déus (Déu)…

Vull cantar a les pedres, la terra, l’aigua,
al blat i al camí, que vaig trepitjant.
A la nit, al cel, a aquest mar tan nostre,
i al vent que al matí ve a besar-me el rostre.

Vull alçar la veu, per una tempesta,
per un raig de sol,
o pel rossinyol
que ha de cantar al vespre.

Ara que tinc vint anys,
ara que encara tinc força,
que no tinc l’ànima morta,
i em sento bullir la sang.

Ara que tinc vint anys,
avui que el cor se m’embala,
per un moment d’estimar,
o en veure un infant plorar…

Vull cantar a l’amor. Al primer. Al darrer.
Al que et fa patir. Al que vius un dia.
Vull plorar amb aquells que es troben tots sols,
sense cap amor van passant pel món.

Vull alçar la veu, per cantar als homes
que han nascut dempeus,
que viuen dempeus,
i que dempeus moren.

Vull i vull i vull cantar.
Avui que encara tinc veu.
Qui sap si podré demà.

Però avui només tinc vint anys.
Avui encara tinc força,
i no tinc l’ànima morta,
i em sento bullir la sang…