Ara que faig 20 anys

Allò més normal el dia del teu vinté aniversari és caure ens els tòpics de la cançó de Serrat, de la crisi dels 20 i de tot plegat. Tanmateix, sí que és un bon moment per a fer balanç, no des de l’1 d’agost del 86 però si els últims mesos de canvis i de reptes assumits i per assumir.

Mirar enrere a aquestes alçades pot provocar una mica de vertígen. D’un mínim compromís a una militància continuada i molt intensa. Un projecte que cada dia camina més sol i amb més seguretat i sobretot sense complexos de ser com és, i de la seua joventut. De treballar de cara a la paret, amb la sensació de no saber cap on, a envoltar-nos de joves compromesos, incansables, que ens costa fer vacances aquest estiu, que ens hem entossudit a tirar les JERPV endavant, que ens agrada tentar al sol a sortir abans d’haver acabat d’encartellar un poble i un altre.

I ara, tot un curs polític per davant, dur, intens, però plantejat amb molta il.lusió i amb molta feina per fer. A més alguns comptem amb l’intriga de la nostra primera campanya, i de tot per conèixer. Això si, amb la confiança d’haver fet, ara ja, el que millor creiem per a aquest país, lluny de pedaços o “apanyos” puntuals que no garanteixen un nou futur per nosaltres. Amb la voluntat de crear una alternativa comuna, a tot arreu, per canviar el model, encara que ara mateix puga convertir-se en un viatge solitari.

El dia que faig vint anys, que suposadament és quan reps les felicitacions, potser absurdes com m’ha dit un bon amic, si realment la gent vol per tu el millor cada dia, és un bon dia per felicitar jo els meus, per aguantar-me, per tenir cura de mi, o per treballar colze a colze, dia a dia, pel que sentim, pel que creiem, pel que volem.

ps: Al sopar d’aniversari me l’han regalada, no sempre es poden evitar els tòpics…

.

Ara que tinc vint anys,
ara que encara tinc força,
que no tinc l’ànima morta,
i em sento bullir la sang.

Ara que em sento capaç
de cantar si un altre canta.
Avui que encara tinc veu
i encara puc creure en déus (Déu)…

Vull cantar a les pedres, la terra, l’aigua,
al blat i al camí, que vaig trepitjant.
A la nit, al cel, a aquest mar tan nostre,
i al vent que al matí ve a besar-me el rostre.

Vull alçar la veu, per una tempesta,
per un raig de sol,
o pel rossinyol
que ha de cantar al vespre.

Ara que tinc vint anys,
ara que encara tinc força,
que no tinc l’ànima morta,
i em sento bullir la sang.

Ara que tinc vint anys,
avui que el cor se m’embala,
per un moment d’estimar,
o en veure un infant plorar…

Vull cantar a l’amor. Al primer. Al darrer.
Al que et fa patir. Al que vius un dia.
Vull plorar amb aquells que es troben tots sols,
sense cap amor van passant pel món.

Vull alçar la veu, per cantar als homes
que han nascut dempeus,
que viuen dempeus,
i que dempeus moren.

Vull i vull i vull cantar.
Avui que encara tinc veu.
Qui sap si podré demà.

Però avui només tinc vint anys.
Avui encara tinc força,
i no tinc l’ànima morta,
i em sento bullir la sang…