El dia del bloc

Avui és el dia del bloc. Pels que acabem d’aterrar, com qui diu, en aquest món blocaire, aquestes coses ens venen de nou. El cas es que és un bon dia per animar als qui encara no heu fet el pas per obrir el vostre espai a la xarxa a que ho feu. És una bona manera de donar a coneixer la realitat dels espais que sovint es veuen aïllats dels cercles de circulació de noticies.

Sovint es diu que la xarxa és una finestra enorme per contemplar el món. Però sense l’acció de milions de blocs que hi ha arreu del món, aquesta finestra estaria més entelada i fosca. D’aquesta premissa n’hem prés bona nota els que escrivim blocs en català, fins al punt de convertir-nos en la segona llengua en nombre de blocs al món.

D’aquesta empenta també n’ixen propostes com la del blocaire Xavier Mir, anomenada “jo també vull un Estat propi”. Aquest iniciativa es desenvoluparà entre el 4 i l’11 de setembre amb els escrits dels blocaires en català que es vulguen adherir en la campanya. Es tracta de titular-los amb la frase per tal de generar un impacte a la xarxa. És una bona, i original manera de fer arribar als mitjans de comunicació que alguns, encara estem estem decidits a construir uns Països Catalans lliures i independents.

No mos fareu catalans

o patiu, no patesc cap deriva ideològica, ni he vist cap llum celestial ni res semblant. Tot al contrari, després de la lectura que comentaré ara, tinc la certesa d’estar al lloc que toca. Em referesc al llibre “no mos fareu catalans” de Francesc Viadel (d’aquí el títol del post), publicat per l’Esfera del Llibres. El llbre és un regal, de fet no m’havia plantejat de llegir-lo, però vaja finalment el vaig començar i ara fa un parell de dies que l’he acabat.

Just al moment d’acabar el llibre, m’avisaven que la Casa natal de Joan Fuster a Sueca patia un nou atac de grups anticatalanistes (parlant suau). Per si això fora poc, a més d’acusar-lo de nazi a casa seua, també han atacat el monument a l’escriptor que està a la plaça de l’ajuntament del poble. Aquest atacs coincideixen amb els patits pel casal Jaume I de Gandia a la Safor amb lemes semblants.

Evidentment, aquests últims fets fan preveure que el llibre no té final feliç. Allò que va començar com un artifici mediàtic de la premsa dretana de la ciutat de València (sobretot las Províncias), i que va assolir el seu cènit a finals dels 80 i principis de noranta ara ha perdut força però continua usant la violència i la coacció com a eines de treball, un fet totalment incompatible amb voler presentar plataformes democràtiques tipus Coalición Valenciana. El llibre és plenament recomanable, tots hem sentit a parlar o hem sentit l’acció contra els nostres casals, del blaverisme, però és una bona manera de conèixer la creació d’un fantasma i l’evolució en el seu temps (que espere acabe prompte)