València:merda i consciència ecològica

.

Fa un parell de dies a casa he rebut una carta de l’Ajuntament de València. Fins aquí res d’especial. Ara analitzada la carta passes del desinterés propi d’aquestes missives a l’indignació. La carta, signada de la regidora de medi ambient i desenvolupament “sostingut” (que no sostenible alerta) com és de costum ve redactada només en castellà, no fos cas que s’acusara l’ajuntament de patir un deliri nacionalista. Per si fóra poc, a carta es composa de dos fulls d’un gruix considerable, impressos a tot color i amb impressora probablement làser.

.

Aquest panorama ja cabreja, per la desídia lingüística i també per la manca de tacte ecològic ( dos fulls de paper gruixut, impressos en color i usats per una sola cara, per 300.000 habitatges a la ciutat, són molts arbres caiguts), però si el lector encara fóra una mica condescendent amb la nostra estimadíssima i gran alcaldesa (sic), la carta tracta ni més ni menys de la recollida de fem, i la consciència ecològics dels valencians (de bé o no). Aquesta carta rebuda el 28 de setembre, té data de sortida del consistori 6 d’abril (es veu que va decidir aprofitar la vinguda del papa, per arribar peregrinant, pobreta tota sola, cap a ma casa) i em dóna la gran notícia que al meu tram de carrer em toca UN contenidor de residus orgànics i, oh miracle, cap de recollida de plàstic i vidre en un barri amb sobresaturació de residus.

.

Davant els fets només em queda una cosa a fer. Des d’aquest bloc done records a les rates (gens sospitoses de passar gana) que em trobe cada dia de camí a la facultat. Benvingudes sieu al barri de Vara de Quart

Qui insulta a qui?

 

Aquests últims dies hem tornar a viure una espiral de violència contra els qui formem part de la nació catalana. Aquesta vegada, l’atac ve arran de la publicació del vídeo promocional de la Plataforma Pro-seleccions catalanes, de cara al partit Catalunya-Euskadi del 8 d’octubre. Com sempre, només els catalans insultem, coaccionem, i ataquem. Ells en canvi són els guardians de quasi tot.

.

Paral.lelament, avui ha caigut a les meues mans un altre llibre. “Èric i l’exèrcit del Fènix” (Proa 2006), explica, en primera persona les vivències de l’Èric Bertran després que fóra detingut per la Guàrdia Civil, acusat de terrorisme després d’enviar uns mails a unes empreses reclamant l’etiquetatge en català dels seus productes. Un altre cop, la coacció, l’amenaça (tant surrealista com engarjolar un xiquet de 14 anys), són la targeta de visita d’un Estat opressor.

.

Després de l’estafa de Fresno on la conxorxa va perpetuar el nostre espoli esportiu, després de l’absurda (tant com la llei antiterrorista) detenció de l’Èric, després de la criminalització de l’independentisme en totes les seues formes i expressions, després de les retallades de l’Estatut, després de l’afer del Part, o de les adopcions del Congo, després de l’Estatut Valencià (amb idioma nou inclòs), després que alguns ciutadans del País Valencià hagem de rebre les comunicacions del servei de Política Lingüística de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana en castellà (sobre inclós), després que siemens abandone a la seua sort el català, qui insulta a qui?.

…

Curiosament el botxí es disfressa de víctima, i som nosaltres, que prou feina tenim en reivindicar els nostres drets democràtics, els terroristes en els millors dels casos. Dimecres, tindré la sort de sentir de primera mà les vivències de l’Èric a la presentació del seu llibre al Casal de Russafa a les 20 hores. Al dia següent tornarem a estar sols al camí, amb la destral damunt del coll, esmolada, plena d’odi com sempre. Tanmateix, dubte que mai deixem de voler tindre els nostres productes en la nostra llengua, ni deixarem de pensar que volem seleccions esportives nacionals. Seguirem com sempre, ferms front al xantatge, fidels a les nostres idees, decidits a seguir el nostre camí. Un camí que s’adreça ben lluny d’Espanya.

Salvador

Dimecres passat, vaig anar a veure al cinema “Salvador”. És, sense dubte una de les millors pel.lícules que he vist últimament, per l’impacte que em va provocar i el ritme narratiu que té. No entraré a valorar el tracte polític que es fa del MIL (organització on militava), que tanta polémica ha portat des de l’estrena del film. Tampoc crec que fóra l’objectiu de la pel.lícula, tot i que no podia defugir-ne.

.

Els fets, van ocorrer quan ni tant sols jo era un projecte de futur (em faltaven més de 12 anys per posar els peus en aquest incert món), i només havia sentit parlar d’ells als meus pares, en aquell moment interessats, però no militants, en la causa antifranquista. Pel que m’han contat als carrer de València van aparèixer pintades demanant la llibertat de Puig Antich però la majoria de joves, ni tant sols havien sentit a parlar d’aquell jove català que estava sentenciat a mort després d’un judici sumaríssim i amb proves molt confoses.

.

De la pel.lícula em quede amb algunes escenes impactants, com el judici, amb els sabres del tribunal sobre la taula, intimidant, com ara deixen les porres. L’altra les germanes, conscients del final, però fermes en la seua lluita, com ara, que encara demanen la revisió del cas. Finalment els crèdits, que a la televisió fan desapareixer per inserir publicitat, allà adquireixen una nova dimensió, amb l’ “I Si Canto Trist” de Llach, amb els arranjaments de Borja Penalba que li donen tonta la intensitat possible.

.

Pel més joves, és una primera aproximació a la història, que com moltes altres, corren risc de caure en l’oblit. Pels qui ho van viure, és fàcil veure’ls sortir ensorrats de la sala de cinema, pensant, que no tot plegat no queda tant lluny, que pel que tant van lluitar no acaba d’arribar, i que la lluita de tantes i tantes persones, pot caure en l’oblit.

.

millor amb sentit de l’humor

Vist els drames urbanístics millor que fem servir el sentit de l’humor.

http://es.youtube.com/watch?v=T-nPon5aOwE&eurl=http://valencianna.bloc.cat/archives/3123/200609

Un poble en marxa

El proper 9 d’octubre el Correllengua celebrarà el seu acte central al País Valencià en la tradicional manifestació de la vesprada de la diada nacional del País Valencià. De ben segur que aquest any la manifestació vindrà marcada per la situació política del País Valencià (ben fàcil és recordar la instrumentalització que va fer el PP de l’acte del Correllengua que es va celebrar al Camp Nou), i és sense dubte un gran moment per fer una mostra de força al carrer.

.

L’acte central del correllengua també vindrà marcat per la celebració al 2007 dels 300 anys de l’ocupació espanyola. Una cita que coincideix amb una contesa electoral que molts han qualificat de definitiva. Si bé és cert que 4 anys més de govern absolut del Partit Popular fan venir calfreds, cal ser conscient en tot moment que un hipotètic canvi de signe a la generalitat, no resoldrà ni de bon tros els problemes estructurals que pateix el País Valencià

.

El correllengua serà un bon moment de fer força arreu dels Països Catalans, mobilitzant com en cada edició decenes de milers de persones de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Més enllà de la manifestació que ixirà el 9 d’octubre a les 18 hores de la Plaça Sant Agustí, la meua ciutat acollirà altres actes. El dimecres 27 de setembre al Casal Jaume I de Russafa es presentarà el llibre “Èric i l’exèrcit del fènix” a càrrec del propi autor a les 20 hores. El 5 d’octubre al mateix casal de Russafa a la nit, hi haurà concert de Pau Alabajos i Sergi Contrí, sopar de germanor i Concert del Cantautor d’Elies, i el 7 d’octubre a Ca Revolta, es celebrarà la tradicional ballada de danses populars de cada any, un sopar i el concert del grup d’Oliva Paral.lel 84.

.

Ciutadans dels Països Catalans, demostrem que som un poble en marxa. Al Correllengua hi falta gent !

Carta obert al meu veí

.

.

Benvolgut veí

.
No sé si t’ho hauran dit mai, però eres un artista amb l’encenedor. Em faig creus de com et quedaran els dits després de gravar a foc la teua ideologia (mai millor dit). Tot i que el teu talent artístic és irrefutable, i li has de donar via lliure, has de saber que per convertir un habitacle cutre, en un habitacle cutre, tètric i malèfic hauries de demanar permís a la resta de veïns.

.
És evident que la convivència no és el teu fort, les guixades són continues, i la meua bústia fa mesos que es va trencar (el paral.lelisme es fàcil d’establir, després de penjar una estelada amb un crespó em memòria de les víctimes de l’11-M). Igualment la valentía no et desborda, ja que la nocturnitat et fa llum a l’hora de pintar, i l’alebosia et fa aflorar la creativitat. T’encoratge des d’aquest espai, a buscar una activitat alternativa que done resposta a la teua creativitat desbordant (o no tant, repetint continuament esquemes i missatges 60 anys tard).

.

.

Atentament

.

La teua veïna. sí, la de la pintura blanca que s’entesta a fer tornar al passat el teu incivisme.

11 de setembre; avancem cap a la independència

.

Avui hores després de l’11 de setembre és el moment de fer balanç de la diada. Aquest any, per segon any consecutiu he acudit a Barcelona, amb una trentena de militants i simpatitzants de JERPV, per compartir aquesta de festa, però també de reivindicació amb ells.

.
El primer dels actes on vam acudir, al Fossar de les Moreres, em vaig trobar amb la tranquil.litat que aquest any per fi no hi hauria cops i ferits, però també amb la recança de trobar-me amb els insults d’altres independentistes. Supose que mai seré capaç d’entendre com un independentista pot increpar un altre, o entrebancar-li el pas i molt menys com pot usar la violència, pel simple fet de ser d’una altra organització. Aquesta diada, per sort, els caiguts al fossar van poder rebre el reconeixement dels que ens sentim hereus de la seua lluita.

.
Durant el dinar, i després a la manifestació vaig notar que tot i els resultats del referèndum de l’estatut, l’optimisme s’apoderava dels militants i simpatitzants que vam plenar les taules a l’hora de dinar, coneixedors que continuem creixent arreu i el proper primer de novembre pot passar alguna cosa important

.
Les mateixes sensacions se’m van reproduir durant la manifestació i l’acte polític final (el qual vaig tindre la sort d’introduir). La sensació d’anar pel bon camí, que creixem arreu, que en aquell moment avançavem un pas més cap a la independència (com deia el lema escollit per les JERC per aquesta diada del nostre 75é aniversari). En les cares dels assistents es veia reflexada la il.lusió pel futur, i de ben segur que aquesta il.lusió col.lectiva es traslladarà a la feina diària i també als resultats. De tornada a València, la son es va apoderar de nosaltres després de moltes hores sense dormir, i satisfets, recordàvem el que haviem fet durant la diada, i jo malgrat el cansament restava més inquieta que mai per ajudar a construir uns Països Catalans, lliures, independents i socialistes.

.

.

Jo també sóc polaca

….

En un passeig per la blocsfera em trobe aquesta foto. És inevitable pensar que és una broma de mal gust, però aquest diccionari, m’ha acompanyat moltes vesprades fent el deures, de manera que he fet la comprovació fatal. Per si no tinguerem prou a que ens insulte la dreta, els que es fan dir esquerra amb talant (que no talent), els feixistes i els mitjans de comunicació ara fins i tot els insulten els diccionaris…el món està boig…

.

Fa un parell de dies que aquest bloc ha superat les 3000 lectures, cosa que no se m’hauria passat mai pel cap a l’hora de crear (més que accident que per voluntat) aquest espai. Coincidint amb aquest “aniversari”, vilaweb TV ha publicat una peça sobre els blocaires. Aquesta espècie de la que forme part, que dedica part/molt/tot el seu temps (n’hi ha de blocaires professionals fins i tot) a compartir les seues neures/ històries/ histèries/inquietuds/coneixements/opinions amb la resta de la humanitat, ha acabat per convertir-se en una de les fonts informatives més importants de la meua ingesta diària.

.

Dintre d’aquests, els catalanoparlants tenim un pes important, demanem estats propis i tot, després de saber que som segona llengua en bitàcoles. Ens vantem de la capacitat de generar informació independent i alternativa, i de recordar-nos de les grans agències de comunicació només en veure la tele o fullejar la premsa. Els nostres llistats d’enllaços continuen teixint una xarxa contracultural en molts dels casos, donant informació local a nivell global.

.

I tanmateix, els diccionaris continuen insultant-nos. Gran ironia una font de coneixement i d’intercanvi lingüístic diu als anglòfons que ens insulten amb tot el pes didàctic del tema. Doncs sabeu què? jo també sóc polaca!