Jo també vull un Estat Propi (III): una llengua en venda

Ara que falten pocs dies perquè comence el cus escolar, és un bon moment per fer una reflexió sobre la situació del valencià en l’educació. Aquests dies, on també prepare els tràmits per matricular-me en tercer de periodisme, visc amb preocupació la situació de la nostra llengua a la Universitat. Des de l’inici de la “batalla de València” la Universitat de València s’ha convertit en una de les institucions més compromeses en mantenir la unitat de la llengua i el seu estudi. Aquests dies, aquest compromís, s’ha traduit en la campanya “universitat en Valencià” que ja fa alguns anys que dura.

La campanya, que es desenvolupa durant els dies de matriculació en les universitats públiques del País Valencià consisteix a regalar una carpeta i una samarreta a aquells qui escollim el valencià com a llengua preferent en la docència. Aquesta campanya, que fan possible els voluntaris lingüístics dels diferents campus (una feina que no es reconeix com s’hauria), acaba per vendre un dret com si fóra cocacola. Almenys la campanya té cert ressó i èxit entre els estudiants, i després té continuitat amb la Setmana per la llengua que es fa coincidir amb el 25 d’abril. Tanmateix, els drets lingüístics dels estudiants no es reconeixen durant la resta del curs. Tot i triar el valencià com a llengua de docència, després el nombre d’hores lectives en aquesta llengua, són mínimes. La teoria diu que han d’haver grups en les dues llengües però en el meu cas particular per exemple, com que només hi ha un grup l’elecció queda en mans dels professors (amb tot el que això suposa)

.
La situació de la universitat, no es massa diferent de la resta de nivells educatius. Durant els últims cursos, tot i l’augment d’estudiants en valencià (que s’ha duplicat) s’eliminen arreu del país els itineraris PEV (Programa d’Educació en Valencià), en favor del castellà o d’altres invents bilingües, i a més fora de les aules els drets lingüístics dels alumnes tampoc es respecten amb les comunicacions internes del centre, i els materials editats per la Conselleria d’Educació en molts dels casos en castellà

.
Per sort davant aquest panorama, trobem el treball d’organitzacions per la llengua com els ja citats voluntaris lingüístics, el col.lectiu veu pròpia que aplega aquells que han triat parlar en valencià malgrat no ser la seua llengua materna, o el cas més reeixt d’Escola Valenciana- Federació d’associacions per la llengua, que desde fa molts anys organitzen les trobades d’escoles en valencià, que arreu del País Valencià apleguen 250.000 persones cada any, i en les quals tinc la sort de participar des de l’any 90 (quan amb 4 anys vaig començar la meua educació en valencià). Aquest moviment fa pensar que malgrat viure en hipoteca nacional, cultural, i territorial, encara hi ha lloc per ser optimistes.

.