Salvador

Dimecres passat, vaig anar a veure al cinema “Salvador”. És, sense dubte una de les millors pel.lícules que he vist últimament, per l’impacte que em va provocar i el ritme narratiu que té. No entraré a valorar el tracte polític que es fa del MIL (organització on militava), que tanta polémica ha portat des de l’estrena del film. Tampoc crec que fóra l’objectiu de la pel.lícula, tot i que no podia defugir-ne.

.

Els fets, van ocorrer quan ni tant sols jo era un projecte de futur (em faltaven més de 12 anys per posar els peus en aquest incert món), i només havia sentit parlar d’ells als meus pares, en aquell moment interessats, però no militants, en la causa antifranquista. Pel que m’han contat als carrer de València van aparèixer pintades demanant la llibertat de Puig Antich però la majoria de joves, ni tant sols havien sentit a parlar d’aquell jove català que estava sentenciat a mort després d’un judici sumaríssim i amb proves molt confoses.

.

De la pel.lícula em quede amb algunes escenes impactants, com el judici, amb els sabres del tribunal sobre la taula, intimidant, com ara deixen les porres. L’altra les germanes, conscients del final, però fermes en la seua lluita, com ara, que encara demanen la revisió del cas. Finalment els crèdits, que a la televisió fan desapareixer per inserir publicitat, allà adquireixen una nova dimensió, amb l’ “I Si Canto Trist” de Llach, amb els arranjaments de Borja Penalba que li donen tonta la intensitat possible.

.

Pel més joves, és una primera aproximació a la història, que com moltes altres, corren risc de caure en l’oblit. Pels qui ho van viure, és fàcil veure’ls sortir ensorrats de la sala de cinema, pensant, que no tot plegat no queda tant lluny, que pel que tant van lluitar no acaba d’arribar, i que la lluita de tantes i tantes persones, pot caure en l’oblit.

.