Jo també vull un estat propi (IV): Recuperem-nos

Aquests dies molts pobles i ciutats d’arreu dels Països Catalans celebren les seues festes, com és el cas de Sueca (Ribera Baixa) i Algemesí (Ribera Alta). Aquests dos pobles a més de compartir el Xúquer (o el que vol que quede d’ell la conxorxa entre Consell, Estat Espanyol i immobiliàries), comparteixen des d’aquest any una activitat que remunta dia a dia, la muixeranga.

.

Des de ben menuda, i tot i no ser del poble, he anat a gaudir de les festes d’Algemesí, de la seua muixeranga (tant la vella com la nova) o de la seua dansa dels tornejans. Aquest any, a més veig amb satisfacció que aquests dos balls són també presents a les festes de la Vila de Sueca, amb una colla de muixeranguers que fa tot just 7 mesos que treballa, i que he vist nèixer i crèixer a través d’amics i companys que en formen part. Fa unes setmanes, em proposaven de formar part d’un nou projecte, la Muixeranga de València, una proposta que no descarte, i de la qual formaré part si els horaris m’ho permeten.

.
En els darrers mesos és més fàcil que mai sentir a parlar d’aquestes construccions. El ball dels Locos de l’Olleria, La construcció de la Safor, La muixeranga Vella i la Nova d’Algemesí, els Porrots de Silla, la Muixeranga de València o els Negrets de l’Alcúdia (segur que em descuide d’alguna colla) em fan creure que la cultura popular torna a ser un punt clau en l’agenda de molts valencians. Aquesta recuperació de la cultura pròpia però, xoca de ple amb les programacions de les festes d’arreu del País Valencià, que encara prioritzen una sessió de música pre-grabada a qualsevol dels centenars de grups que canten en valencià (alguns d’ells agrupats en el COM).

.
Mentrestant, el to de les dolçaines trencarà el silenci de molts anys de substitució i persecució cultural, i alguns ens continuarem aborronant en sentir la muixeranga(cliqueu a l’enllaç per escoltar-la) arreu de les comarques dels Països Catalans

.
ps: Sergi, molta sort en la teua estrena amb els Castellers de Badalona. Força i amunt !

.

Jo també vull un Estat Propi (III): una llengua en venda

Ara que falten pocs dies perquè comence el cus escolar, és un bon moment per fer una reflexió sobre la situació del valencià en l’educació. Aquests dies, on també prepare els tràmits per matricular-me en tercer de periodisme, visc amb preocupació la situació de la nostra llengua a la Universitat. Des de l’inici de la “batalla de València” la Universitat de València s’ha convertit en una de les institucions més compromeses en mantenir la unitat de la llengua i el seu estudi. Aquests dies, aquest compromís, s’ha traduit en la campanya “universitat en Valencià” que ja fa alguns anys que dura.

La campanya, que es desenvolupa durant els dies de matriculació en les universitats públiques del País Valencià consisteix a regalar una carpeta i una samarreta a aquells qui escollim el valencià com a llengua preferent en la docència. Aquesta campanya, que fan possible els voluntaris lingüístics dels diferents campus (una feina que no es reconeix com s’hauria), acaba per vendre un dret com si fóra cocacola. Almenys la campanya té cert ressó i èxit entre els estudiants, i després té continuitat amb la Setmana per la llengua que es fa coincidir amb el 25 d’abril. Tanmateix, els drets lingüístics dels estudiants no es reconeixen durant la resta del curs. Tot i triar el valencià com a llengua de docència, després el nombre d’hores lectives en aquesta llengua, són mínimes. La teoria diu que han d’haver grups en les dues llengües però en el meu cas particular per exemple, com que només hi ha un grup l’elecció queda en mans dels professors (amb tot el que això suposa)

.
La situació de la universitat, no es massa diferent de la resta de nivells educatius. Durant els últims cursos, tot i l’augment d’estudiants en valencià (que s’ha duplicat) s’eliminen arreu del país els itineraris PEV (Programa d’Educació en Valencià), en favor del castellà o d’altres invents bilingües, i a més fora de les aules els drets lingüístics dels alumnes tampoc es respecten amb les comunicacions internes del centre, i els materials editats per la Conselleria d’Educació en molts dels casos en castellà

.
Per sort davant aquest panorama, trobem el treball d’organitzacions per la llengua com els ja citats voluntaris lingüístics, el col.lectiu veu pròpia que aplega aquells que han triat parlar en valencià malgrat no ser la seua llengua materna, o el cas més reeixt d’Escola Valenciana- Federació d’associacions per la llengua, que desde fa molts anys organitzen les trobades d’escoles en valencià, que arreu del País Valencià apleguen 250.000 persones cada any, i en les quals tinc la sort de participar des de l’any 90 (quan amb 4 anys vaig començar la meua educació en valencià). Aquest moviment fa pensar que malgrat viure en hipoteca nacional, cultural, i territorial, encara hi ha lloc per ser optimistes.

.

Jo també vull un Estat Propi (II): un sopar mític

Fins al proper 11 de setembre tots els posts d’aquest bloc aniran encapçalats pel mateix títol amb diferents variacions per continuar fent costat a la campanya “jo també vull un estat propi” que ja ha superat el centenar d’adhesions i comença a tindre ressó fora de la blocosfera i la premsa digital.

.

Aprofitaré aquesta setmana per anar analitzant alguna de les últimes notícies ocurregudes al País Valencià. Sense dubte la notícia del cap de setmana és la proposta de moció de censura proposada pel PSPV (encara que vistes les últimes accions es mereixeria un canvi d’imatge cap a PSCV), contra el govern de la Generalitat. El moment de presentar-la, al bell mig de la tormenta entre les dos famílies (o clans ) del Partit Popular per les diferents candidatures muncipals (no vulgues saber on arribaran quan hagen de discutir conselleries o ministeris), és el més adient per iniciar la cursa (desesperada??) a la generalitat. El lloc tampoc és casual, Terra Mítica, a Benidorm, el primer gran cas d’especulació del Partit Popular i un focus de corrupció com pocs.

.

Més enllà de la moció de censura (que no te possibilitats de prosperar per l’aritmètica de les Corts Valencianes), que té un caire més mediàtic que pràctic, trobe a faltar una alternativa al model actual. Les últimes funcions de teatre dramàtic vistes a les Corts Valencianes i Espanyoles (consagració d’un nou idioma inclós), converteixen el PSPV en més del mateix, en un PPSOE com el vam batejar en la campanya contra l’Estatut d’Autonomia Valencià, que no fa més que agreujar les necessitats dels valencians en tot (posar-se a fer una llista seria una tasca àrdua i costosa).

.

Aquesta situació que ens deixa en una posició d’orfes de representants, només ens pot conduir a construir un nou model, on quede evidenciat que l’actual Estat Espanyol no pot resoldre les nostres necessitats com a ciutadans, que deixe ben clar el que reclamem aquests dies, juntament amb la resta dels Països Catalans, que més que voler un Estat propi, necessitem un Estat propi.

jo també vull un Estat Propi

Avui s’inicia la campanya promoguda per Xavier Mir, per fer palés des de la blocosfera catalana, la voluntat d’aconseguir un Estat propi per als Països Catalans. Des de bon principi, aquest bloc s’ha adherit a la proposta que ja compta amb un centenar de suports, perquè amb un senzill gest pots contribuir a un impacte mediàtic sensible.
.

Potser aquesta és la manera més novedosa de reclamar el que ja acostumem a fer als carrers, la independència. Els blocs s’han extés com la pòlvora en els ultims mesos sobretot en l’àmbit catalano-parlant, fins a convertir-nos en segona llengua al món (ja n’hem parlat en altres missatges d’aquest bloc) de manera que una campanya d’aquest tipus s’articula des de l’eina d’internet on els catalano-parlants tenim més força.

Aquesta campanya es desenvoluparà des d’avui i fins l’11 de setembre, però els qui tenim el ferm propòsit de treballar dia a dia per la independència dels Països Catalans, encara ens queden molts dies, mesos i anys de feina per endavant.
.

Caminem cap a la independència; el futur és nostre!

.

noves maneres de comunicar-nos

Avui mateix mitjançant una altra vegada el Racó Català ( 11142 usuaris donen per molt), he descobert una nova manera d’accedir a la música. Quan ja ens haviem acostumat al l’Emule per descarregar continguts audiovisuals (sobretot música i pel.licules), apareix goear.com. Aquesta nova pàgina t’ofereix la possibilitat de crear-te un usuari per pujar al servidor diferents cançons que t’agraden i poder-les compartir amb la resta d’usuaris (de moment en una primera investigació no he trobat la possibilitat de descarregar-les).

.

Aquesta pàgina, segueix el mateix patró d’una de les pàgines més ressenyades a les pàgines de tecnologia de la premsa. El portal Youtube ofereix la possibilitat de consultar milions de videos i de penjar els propis. Allà podem trobar des dels gols de la final de la Champions League fins als videos de les accions de les JERC. Aquesta pàgina amb milions de visites diàries, s’ha convertit en un nou punt d’informació allunyat de les grans agències de publicitat que ofereix la possibilitat de transferir informació de persona a persona, sense manipulacions.

.

Els dos web-sites ressenyats, no són més que dos exemples de com la comunicació està canviant en els últims anys. La major proliferació de connexions d’internet d’alta velocitat fa més accessibles els continguts multimèdia a usuaris domèstics. Una de les últimes propostes d’acostament de les noves tecnologies a tothom és la fabricació d’ordinadors portàtils amb un preu de 100 euros, destinats a convenis amb els ministeris d’educació de països en vies de desenvolupament. Està clar que l’accés a internet millorarà les eines educatives a molts xiquets, però sempre em queda el dubte de les prioritats que tenen, si primer caldria garantir-los les eines per sobreviure abans de invertir en tecnologia, i si és un primer pas per garantir-los un futur millor.

.