Bestioletes adorables

Viure al cantó oposat de la facultat en la meua ciutat, em garanteix hores i hores de trajecte amb autobusos i metro per la Ciutat de València. Sobretot en el cas de l’autobús, la barreja de son i avorriment, mitigat parcialment pel reproductor d’MP3 (maleits siguen els dies en què et quedes sense bateria), dóna per fer alguns estudis sociològics de dubtós rigos i escàs interés.

.

Com que tècnicament la campanya s’ha acabat, i avui és jornada de reflexió, faré per un dia (no us malacostumeu) un canvi radical en el plantejament d’aquest bloc. Després d’una campanya bastant bèstia, i esgotadora per tothom, militants, candidats i votants, caldran almenys 24 hores per descansar la neurona abans que arribe l’allau de valoracions.

.

Bé, tornem al que anavem. 8 del matí i València és simptoma, quan cauen 4 gotes, d’embús monumental. Les finestres de l’autobús són un gran ventall d’històries petites. Amb l’entrada de la nova normativa de trànsit, els cotxes donen més informació que mai als curiosos ciutadans. Els seients del darrere estan ocupats per bressols, cadires, i altres trastos (necessaris) per a la seguretat dels més menuts.

.

No és difícil trobar algú somrient en mig del caos circulatori. Jove, amb amb un sol bressolet al darrere d’un cotxe no sempre familiar. El pare primerenc, que no està disposat a que res altere la seua recent estrenada paternitat feliç, mentre el rei de la casa dorm a consciència alié al món que li ha tocat viure.

.

Uns metres més enllà, trobem una mare amb un cotxe ja més gran, amb cara de cansament a mitja vesprada. Al darrere, fa pocs minuts que ha esclatat la revolució. El petit, aponat en un sient on amb prou feines es veu xiquet, comodíssim això si, té més crema de xocolata a la cara que a l’entrepà. De reüll, l’autor del crim perfecte observa silenciós la seua obra. Sap però, que l’intensa mirada que ve del retrovisor, acabarà amb la seua impunitat quan el motor deixe de fer aquell soroll que el bressola i l’anima a fer una migdiada urbana.

.

Al final de la cua, un tercer cotxe. No es veu res entre els vidres, ja que estan coberts per parasols que acaben per convertir l’automòbil en una sucursal de metre quadrat d’eurodisney. La cara del pare és suficient. Finalment es divisen els tres trons. L’habitual lloc de la iaia, al darrere i a un cantó, amb el nét o la néta en braços, ha sigut ocupat per 3 imponents complements automobilístics. Allà, les tres bestioles, somriuen malèficament, al tron del seu imperi. Es saben propietaris obligats d’aquell espai, on encara que immovilitzats tenen immunitat governamental.

.

Pares del món, malgrat la feinada d’instal.lar la infraestructura, malgrat els crits, i les malifetes, feu l’esforç. Cuideu a totes les adorables bestioletes, al cap i a la fi, ells ens portaran a un país lliure

.

ps: Ànims i sort a tots els companys d’Esquerra i les JERC. La bona feina dóna resultats. Endavant companys: el futur és nostre!

4000 espurnes

Avui com cada dia, he entrat al gestor del bloc, per fer una ullada a les referències, comentaris etc. En la visita rutinària m’he trobat però amb la següent dada “articles llegits 4013″. L’Espurna del Sud, ja ha assolit les 4000 visites en 5 mesos. Un ressó que en el moment de crear aquest bloc, més d’una manera accidental que voluntària, em semblava imprensable.
.
Aquest espai, amb els seus inicis dubtosos de no saber què dir, ha anat evolucionant amb el temps. Els textos, s’han anat complementant amb elements de podcasting per donar una informació complementària cada vegada més important en un món com internet. Així després de l’inestimable ajut d’alguns amics que han tingut lluites acarnissades amb el codi HTML de la plantilla de l’espai, va arribar la capçalera, després els banners (que canvien sovint per la trepidant activitat que portem), i finalment va arribar el video i l’mp3.
.
Tot això, amb la voluntat (i crec haver-ho aconseguit humilment), d’acostar l’independentisme fet des del País Valencià, una víctima de l’apagada informativa constant, i de la criminalització d’un moviment democràtic però de totes molest per a l’Espanya (Plural o no) actual.
.
A tots aquells qui llegiu el bloc, agrair-vos el compromís i els comentaris que aneu deixant en aquesta llibreta (important per saber com “respira” la societat). Al xiquet de les amenaçes, li recomane que es cree el seu propi espai, per dotar d’una mica d’utilitat les seues hores a la xarxa. I per la meua part, només dir-vos que espere seguir molt de temps expressant-me lliurement des d’aquesta finestra.

.

Estem d’estrena

Aquest matí, era un dia una mica diferent a València. L’OCCC (Octubre Centre de Cultura Contemporània), acollia a socis d’ACPV i altres personalitats en el dia de la seua inauguració. L’edifici, imponent, va acollir un dels centres comercials de València (com a curiositat dir que també va acollir el primer ascensor de la ciutat, i que encara està, restaurat això si, en marxa al nou edifici), i ara, dona esguard a l’esperit de l’altra València, la que no s’entesta a ensenyar-nos la seua cara més miserable dia si dia també.

.

La inauguració és un bon final per a una setmana de debat intens sobre allò que algú va dir “Espanya Plural”. Davant la pregunta clau del congrés, mite o realitat? és evident que de real té poc. L’Espanya centralista i homogeneizadora està en forma, amb impostos, lleis i voluntats conjurades en no canviar res.

.

Als companys d’ACPV, i la Institució Joan Fuster, felicitar-los per la nova seu, que esperem es convertisca en un dels epicentres d’un canvi d’esperit a la ciutat. Cal que València recupere la seua autoestima, la seua dignitat força i compromís, que li va ser pressa amb la caiguda del govern de la república. Tanmateix, el contenidor cultural, no tindrà sentit sense el compromís dels valencians, allà i a tot arreu.

.

Davant d’això, només queda treballar per seguir avançant. A l’Esquerra (mai millor dit) d’aquest bloc, trobareu tres reproductors d’MP3. A cada un d’ells podreu sentir una de les falques de la nova campanya d’Esquerra al País Valencià. “Com tú”, un missatge tant senzill que en un context d’apagada informativa i descrèdit, agafa més significat que mai.

Mite i realitat de tot plegat

A la taula rodona, ha estat ben present l’ambient de campanya (titllada de campanya d’estil americà segon l’últim número d’El Temps), I Tardà ha explicat la feina d’Esquerra al congrés durant aquests ultims anys i la seua estratègia (amb força discrepances de l’Agustí Colomines tot sia dit).Per demà queda doncs el debat sobre l’anticatalanisme i la catalanofòbia, i sobre l’Estat i el pluralisme nacional i cultura, que de ben segur serà tant enriquidor com les sessions d’avui.

.

Respecte al final de campanya, i passat el debat entre els 5 candidats dels partit ara parlamentaris, destaca l’agressivitat de les campanyes, en especial la de CIU (Madí no fa vacances), on el seu candidat estava apunt d’ixir-se’n (literalment vist que li anava 3 talles grans) de la camisa de la tensió. Avui mateix he penjat a l’esquerra del bloc els cartells de campanya, de nou un encert. Al cap i a la fi, som com som, i això no hi ha cuina d’enquesta que ho pare.