Socarrats i il.lusionats

Ahir era un dia d’aquells que donen més sentit a una de les dites populars més pronunciades. Era un dia d’anar “com cagalló per sèquia” (ja em perdonareu la literalitat de la sentència). El dia el vaig començar amb una reunió d’aquelles que duren tot el matí, però que, en sortir, tens ganes de seguir treballant anys i panys. Després, dinar ràpid a la seu mateix (gran invent les pizzes per emportar i la bona companyia per arreglar el món), i cap a preparar el material per a la manifestació de la diada del 25-N contra la violència masclista.

A mitja vesprada anem cap a la manifestació del 25-N. Com en cada convocatòria del 8 de març i el 25 de novembre, les JERPV i Esquerra compartim bloc i pancarta. Avui, he llegit al diari que hi havia 5000 persones. No està gens malament, però em queda la sensació que hauriem de ser molts més el qui ens plantarem davant aquesta altra forma de terrorisme. Tots d’una manera o altra hem viscut un d’aquests episodis al nostre voltant i sabem com pot ser de dur per les persones maltractades. Tot i que comença a haver una resposta mínimament contundent a la qüestió encara falta molt de camp per còrrer, i la postura d’algunes organitzacions com l’Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT) de convocar una marxa pel mateix dia no ajuden gens ni mica.

Just quan arribem al final de la manifestació, la secretària de la dona d’Esquerra-País Valencià i jo ens acomiadem dels companys, encara tenim un altre acte. Fem via cap a l’estació de Renfe i agafem el tren que ens portarà a Xàtiva (passa un tren cada hora, i ens ha tocat mirar prèviament l’horari per no fer massa tard). 45 minuts després, arribem al sopar de presentació de la Candidata d’Esquerra a l’Alcaldia de Xàtiva, Lupe Ferrer, on ens esperen. Em sap greu no haver pogut acudir al míting de presentació, però almenys compartirem el sopar i la il.lusió pel que encara ha de vindre.

la nostra companya, afrontarà la seua primera participació electoral com a Cap de Llísta d’Esquerra, just 300 anys després que Felip V calcinara la Ciutat de Xàtiva i els atorgara per sempre l’apel.latiu de Socarrats. La presentació, que va fer en companyia d’Anna Simó; Diputada al Parlament de Catalunya per Esquerra, i d’Eduard Suàrez; regidor d’Esquerra a l’Hospitalet de Llobregat, i militant de les JERC, és només un tret de sortida, de piló que encara han de vindre, d’un projecte il.lusionador, compromés, republicà, d’esquerres, com tu, com molta gent d’aquest país.

A la Lupe, tota la sort per a afrontar els reptes de la Candidatura a l’Alcaldia de Xàtiva. A l’Anna Simó i l’Eduard Suàrez, donar-los les gràcies per vindre a compartir la nostra il.lusió pel futur, i al meu company de cotxe de tornada a casa, agrair-li la magnifica interpretació de l’Estaca a duo a tot volum a les 3 de la matinada.

ps: Molta sort també a Josep-Amílcar Albert, candidat d’Esquerra a l’Alcaldia a Elx, que va presentar en societat la seua candidatura divendres passat

ps2: a tall de curiositat. Avui fa dos anys que em vaig afliar a Esquerra, i els que encara em queden per davant

Bon dia!

No m’han saltat els ploms tranquils. Són les 20.30 d’avui diumenge. Feia dies que havia rebut un mail d’un bloc de bloc.cat anomenat Bondia. Proposaven que avui tothom que tingués un bloc, fera una entrada amb aquest títol i algun text al.lusiu.

Aquest bloc s’adhereix per suposat a la iniciativa. Tot allò que servesca per fomentar el bon rotllo serà benvingut !

 Bon dia a tothom !

 

les fosses d’un silenci trencat

Ja fa un parell de dies de la xarrada sobre les fosses del cementeri de València i la repressió franquista a la Universitat de València, que organitzaven els Joves d’Acció Cultural, però he anat de bòlit fins ara (i el que encara queda avui). Tot i això, crec que cal fer parada i fonda en l’activitat per tornar a reprendre el tema de la memòria històrica que ja vaig iniciar en aquest bloc fa uns quants posts.

    La xarrada, impartida per Empar Salvador, presidenta del Fòrum per a Memòria del País Valencià, i per Mercè Teodoro, Advocada del sumari contra l’Ajuntament de València, és d’aquelles que provoca calfreds a l’auditori. El colpidor relat d’on estan les fosses al cementeri i de la seua situació actual, i sobretot l’oblit i la repressió que encara pateixen les 26300 persones que es van enterrar de matinada, en alguns dels casos per la porta de darrere del cementeri, en secret, va provocar entre l’auditori un silenci pesant, dolorós, per la indignitat dels botxins.

    Una altra vegada, patim la prepotència dels qui, des del consistori de la meua ciutat, València, van decidir, mentre persones compromeses, i familiars dels represaliats que encara ara busquen una compensació, i un final digne per als seus, destruir les proves d’aquell holocaust. Les pales, van entrar l’única fossa de les 5 que hi ha al cementeri de valència que encara no està construida amb nínxols nous i van remoure la memòria republicana. Ara, en dies de pluja, es veuen amuntegades amb la paralització judicial de les obres, després que el trasllat de “sorra” fera aparèixer restes humanes a les obres de consolidació de la muralla del Castell de Sagunt, les restes dels represaliats abandonades a la seua sort, com encara ara ho està la seua memòria.

    Les fosses, il.legals, de fins a 12 nivells de profunditat, quan només en són legals 4,  no només contenen les restes de milicians, homes i moltíssims infants, sinó que també contenen soterrada per la indecència dels qui manen, la nostra memòria col.lectiva. Potser no compartim la concepció de molts d’ells del que havia de ser Espanya i els Països Catalans, però rescabalar la seua memòria, i el seu compromís amb els valor republicans és una fita a la que no volem ni podem renunciar.

 

Aprendre per avançar

Aquest cap de setmana vaig acudir amb una trentena de companys d’Esquerra-País Valencià a l’Escola de Tardor d’Esquerra que es va celebrar a tarragona. Durant dia i mig teniem un atapeit programa de formació adreçat a la propera contesa electoral.

Només arribar, ens vam instal.lar al “piset” (una de les casetes de la Ciutat de Vacances i Repòs de Tarragona) i cap a l’obertura de l’escola. La sala era plena a vessar, més de 600 inscrits havien convertit ja abans de començar l’escola en tot un èxit. L’escola, situada a sis mesos d’eleccions, va ser un bon baròmetre per mesurar com estar els ànims després de les Eleccions al Parlament i de cara a la propera contesa municipal, i sense dubte, crec que les ganes d’aprendre dels assistents són un bon simptoma que farem una bona feina i un bon resultat als més de 700 municipis on està previst presentar llistes.

A  més de la preparació dels comicis, sempre he cregut necessari tenir una formació continua en el màxim d’àmbits possible. La formació és el primer pas per crèixer i poder afrontar els reptes amb el màxim de garanties, i només afrontant i superant aquests reptes serem capaços de ser independents.

 

ps: records als meus companys de piset (galetes i doritos presents)

Si em dius adéu

Ahir a la nit, el Palau de Congresos de València, va perdre aquella rigorositat de congrés científic que acostuma a tindre, al seu cantó (de nova edificació) de la Ciutat de València. A les vores de l’edifici cartells amb el missatge “localitats exhaurides”, com no podia ser d’altra manera. Era el que sembla que serà l’últim concert de Lluís Llach a la meua ciutat.

Feia dies, que en parlavem a casa, teniem les entrades (un regal familiar que no puc estar de reconèixer ací) i ens van dirigir a la trobada. El Palau, ple a vessar. Només el recorde així, amb les distàncies entre públic i escenari trencades, dos vegades més. Una també va ser “culpa” de Llach, aquesta vegada acompanyat de Feliu Ventura. L’altra, un míting, el primer a què acudia. Eleccions generals del 2004,al bell mig de la tormenta política que va voler tombar Esquerra, i al Josep Lluís Carod. Encara no militava, ni tant sols tenia dret de vot, però tanta gent unida per un vincle tant fort com és l’estima a la terra em va colpir, enmig de tant crispació com grups d’intolerats llençaven a l’aire a la porta del recinte.

De tornada al concert, es veia vindre que seria una gran nit. Dues hores i mitja on tres generacions (o dos i mitja almenys), miravem al mateix punt, des de perspectives completament diferents. Asseguda a mig passadís, després de sisé o seté bis, vaig veure com les 3000 persones que hi caben cantaven l’Estaca a l’uníson, i vaig pensar que si sempre fós així, si espentem tots fort i junts, acabarà per caure.

Les cançons de Llach, es trobaran a faltar en directe, però no deixaran de ser patrimoni col.lectiu, seria injust. Ara ens toca a nosaltres, seguir treballant.

 

 JO HI SÓC SI TU VOLS SER-HI (Lluís Llach)

Jo hi sóc només si tu vols ser-hi//no tinc altra veritat// ni enganys ni cap gran misteri// si tu hi vas, també hi vaig. / No tinc país sense tu// tampoc tinc demà… així doncs per sempre //mantinc el repte,//només si hi vas jo hi vaig.

Jo hi sóc si també vols ser-hi //tan sols per fer un camí junts,//pel goig de seguir petjades //que ens han dut molt lluny// Pel plaer d’un demà que engresqui //perquè ens hi trobem a gust //refent l’art de viure //poder conviure el somni d’un món més just.

Tens les mans, tens el cor,// tens les claus per obrir l’horitzó de llum.

De res no valen banderes //que no ens facin d’abrigall //pel fred de la llarga espera // del gran nom, llibertat// Que sense tu no ens serveix / cap senyera ardent// ni símbols ni gestes //t’han de sotmetre,tu ets qui mou el vent.

Jo hi sóc perquè tu vols ser-hi / i res no serà senzill //però tot el camí que esperi // tindrà un nom i un sentit// El goig d’enlairar aquest somni //on tots hi trobem un lloc,// bastir una drecera que ja per sempre ens porti a un món millor joiós.

Jo hi sóc perquè tu vols ser-hi //si no res no em lliga aquí// que sense tu no sé entendre //cap demà ni cap país… // Proclamo que les banderes,//símbols, pàtries i demés// tan sols quan a tu et serveixen// me’ls estimo i me’ls faig meus.

Serem només si el coratge //ens fa anar més lluny d’aquí //serem només si ens exalta //guanyar tant per compartir// serem sols un país lliure //si som lliures els seus fills// serem només si volem / i aquest repte ens fa més rics.

Tens les mans, tens el cor// tens les claus per obrir l’horitzó de llum.

Cap a Crevillent (per interior)

Ahir el dia va ser una mica diferent dels altres. La rutina de classes i transports públics va canviar a la vesprada. Anava cap a Crevillent per trobar-me amb els meus nous companys de JERPV. Pel camí, però, diagnosi del territori. Recorde que vaig baixar a principi de l’estiu a Elx, i no recorde haver vist el camp de golf que limita amb la pressó de Picassent. Realment una pressó al costat de l’altra, l’una del present i l’altra del futur hipotecat, sense novetats als front.

Uns kilòmetres més enllà, obres de l’AVE, i canalitzacions on abans hi havia tarongers. En un racó solitari, un llaurador, mirant com el seu veí de camp ja no hi és perquè li han pres el seu tros de terra pel bé del progrés, i encara busca a casa, el perquè de tot plegat. El paral.lelisme del títol del post amb una cançó de Feliu Ventura és evident amb Alacant (per interior), una gran cançó per a un gran disc que des d’ací recomane. De fet vaig resseguir el camí fins a més enllà.

Una vegada a Crevillent em trobe amb els nous companys. Em sorprén trobar-me un grup tant nombrós en una societat que viu més pendent de l’últim model de mòbil que del terra que trepitja. Però hi ha una cosa que encara em fa més il.lusió i és l’empenta i les ganes de treballar del que avui ja és la nova secció local de les JERPV. Em comenten el descavell de 600.000 euros en forma d’obelisc romà que vol plantar l’alcalde al bell mig del poble. Per sort el jovent independentista i l’esquerra independentista de Crevillent ja es mouen i ubiquen una pancarta a la vista del veïns.

De tornada a bus, i amb més de dues hores de camí, encara tinc temps de veure la destrossa urbanística per excel.lència (digue’m-li Benidorm) i creure que, perquè no, aviat ens podem trobar treballant per la independència allà. Abans que m’acabe per vèncer la son, només em queda pensar, que ahir vam fer una passet més cap a la independència.

 

ps: Des d’aquest bloc, m’agradaria felicitar a la Georgina Oliva, companya de les JERC, nova diputada del grup parlamentari d’Esquerra al Congrés dels Diputats, i que acompanyarà al grup a l’altra diputada de les JERC, Laia Cañigueral, Molta sort a Madrid a les dues !

Canvi de casa

Degut a la migració en el domini de Blocat, l’adreça d’aquest bloc serà a partir d’ara

 http://valencianna.bloc.cat

 

El domini ja funcionava fa unes setmanes però en convivència amb blocat.com. Ara únicament funcionarà el domini .cat (benvingut de tota manera). A aquells qui tingueu aquest bloc en els vostres enllaços, l’haureu de rectificar perquè no el trenque l’hipervincle. Disculpeu les molèsties.

Existència qüestionada

hir una nova concentració a Barcelona. Teòricament el nou govern del Principat no te incidència al meu entorn. Tanmateix no puc deixar deixar d’opinar sobre l’atac frontal que pateix/patim. Forme part d’un projecte nacional, i al cap d’un dia parle amb molta gent que si que treballa a l’altre costat del Sènia, i em dol el seguit d’improperis que es diuen..

Govern il.legitim? on?, s’ha format a partir del nombre de diputats que lliurement i sense coacció han escollit els ciutadans. Si la suma de  68 necessàriament per governar, no l’han sabut gestionar altres formacions per aconseguir-ho, doncs caldrà un exercici d’autocrítica.

Els que som, i formem part amb orgull d’Esquerra, fem pinya. Per a mostra un botó: el Consell Nacional va donar el vist i plau amb 162 vots afirmatius 10 en blanc i 2 en contra a l’Entesa Nacional de Progrés. De pacte amb convergència (pacte nacional com s’ha dit, és massa agosarat per a un partit que obertament s’ha declarat no independentista, i ha expressat durant les negociacions que el seu sostre de reivindicació nacional era l’estatut retallat), ni parlar-ne.

Mentrestant l’oposició “constructiva”, distribueix imatges amb crespons, i ens acusen de lladres (curiós quan ells tenen companys encausats judicialment per temes escabrosos), d’okupes, i d’haver violat la generalitat (sic). Aquesta mostra de manca de respecte amb les decisions, acaba per soterrar allò que algun dia es va dir “oasi català”, un indret on els DVD eren de Walt Disney, i el respecte restava a primer ordre

Durant aquests últims dies, ens hem hagut de sentir, que hem deixat de ser independentistes, que som uns botiflers i no sé quantes bestieses més. L’únic canvi, ens que ens hem fet grans. Els militants i Esquerra. Els militants, lluny del catastrofisme segons el qual esquerra s’havia de partit pel mig i dues vegades, segueixen al peu del canó (cert que hi ha baixes, com sempre en un partit assembleari que tothom estiga content es imposssible), i quan arriba el repte de tornar a governar, enlloc de plegar i prendre el camí fàcil, s’han arremangat i a fer feina fent confiança al nou pacte. Exactament el mateix que Esquerra. Davant la possibilitat d’anar a la  tranquil.la oposició i deixar que l’establishment abandonara el País a la primera cantonada, han optat per l’opció dificil, la que potser no té tant rèdit electoral, però la del compromís d’un partit que vol canviar les coses.

Als intoxicadors, doncs res, calma i serenitat, que seguim essent independentistes (i els nostres companys, com la Laia Cañigueral, segueixen prometent els càrrecs davant la Constitució per imperatiu legal), seguim als carrers dels Països Catalans (veieu exemples aquí i aquí), i que seguirem compromesos per sempre amb la nostra terra, i per tant mai tolerarem que la nostra existència siga qüestionada.