hir una nova concentració a Barcelona. Teòricament el nou govern del Principat no te incidència al meu entorn. Tanmateix no puc deixar deixar d’opinar sobre l’atac frontal que pateix/patim. Forme part d’un projecte nacional, i al cap d’un dia parle amb molta gent que si que treballa a l’altre costat del Sènia, i em dol el seguit d’improperis que es diuen..
Govern il.legitim? on?, s’ha format a partir del nombre de diputats que lliurement i sense coacció han escollit els ciutadans. Si la suma de 68 necessàriament per governar, no l’han sabut gestionar altres formacions per aconseguir-ho, doncs caldrà un exercici d’autocrítica.
Els que som, i formem part amb orgull d’Esquerra, fem pinya. Per a mostra un botó: el Consell Nacional va donar el vist i plau amb 162 vots afirmatius 10 en blanc i 2 en contra a l’Entesa Nacional de Progrés. De pacte amb convergència (pacte nacional com s’ha dit, és massa agosarat per a un partit que obertament s’ha declarat no independentista, i ha expressat durant les negociacions que el seu sostre de reivindicació nacional era l’estatut retallat), ni parlar-ne.
Mentrestant l’oposició “constructiva”, distribueix imatges amb crespons, i ens acusen de lladres (curiós quan ells tenen companys encausats judicialment per temes escabrosos), d’okupes, i d’haver violat la generalitat (sic). Aquesta mostra de manca de respecte amb les decisions, acaba per soterrar allò que algun dia es va dir “oasi català”, un indret on els DVD eren de Walt Disney, i el respecte restava a primer ordre
Durant aquests últims dies, ens hem hagut de sentir, que hem deixat de ser independentistes, que som uns botiflers i no sé quantes bestieses més. L’únic canvi, ens que ens hem fet grans. Els militants i Esquerra. Els militants, lluny del catastrofisme segons el qual esquerra s’havia de partit pel mig i dues vegades, segueixen al peu del canó (cert que hi ha baixes, com sempre en un partit assembleari que tothom estiga content es imposssible), i quan arriba el repte de tornar a governar, enlloc de plegar i prendre el camí fàcil, s’han arremangat i a fer feina fent confiança al nou pacte. Exactament el mateix que Esquerra. Davant la possibilitat d’anar a la tranquil.la oposició i deixar que l’establishment abandonara el País a la primera cantonada, han optat per l’opció dificil, la que potser no té tant rèdit electoral, però la del compromís d’un partit que vol canviar les coses.
Als intoxicadors, doncs res, calma i serenitat, que seguim essent independentistes (i els nostres companys, com la Laia Cañigueral, segueixen prometent els càrrecs davant la Constitució per imperatiu legal), seguim als carrers dels Països Catalans (veieu exemples aquí
i aquí), i que seguirem compromesos per sempre amb la nostra terra, i per tant mai tolerarem que la nostra existència siga qüestionada.
Comentaris Recents