les fosses d’un silenci trencat

Ja fa un parell de dies de la xarrada sobre les fosses del cementeri de València i la repressió franquista a la Universitat de València, que organitzaven els Joves d’Acció Cultural, però he anat de bòlit fins ara (i el que encara queda avui). Tot i això, crec que cal fer parada i fonda en l’activitat per tornar a reprendre el tema de la memòria històrica que ja vaig iniciar en aquest bloc fa uns quants posts.

    La xarrada, impartida per Empar Salvador, presidenta del Fòrum per a Memòria del País Valencià, i per Mercè Teodoro, Advocada del sumari contra l’Ajuntament de València, és d’aquelles que provoca calfreds a l’auditori. El colpidor relat d’on estan les fosses al cementeri i de la seua situació actual, i sobretot l’oblit i la repressió que encara pateixen les 26300 persones que es van enterrar de matinada, en alguns dels casos per la porta de darrere del cementeri, en secret, va provocar entre l’auditori un silenci pesant, dolorós, per la indignitat dels botxins.

    Una altra vegada, patim la prepotència dels qui, des del consistori de la meua ciutat, València, van decidir, mentre persones compromeses, i familiars dels represaliats que encara ara busquen una compensació, i un final digne per als seus, destruir les proves d’aquell holocaust. Les pales, van entrar l’única fossa de les 5 que hi ha al cementeri de valència que encara no està construida amb nínxols nous i van remoure la memòria republicana. Ara, en dies de pluja, es veuen amuntegades amb la paralització judicial de les obres, després que el trasllat de “sorra” fera aparèixer restes humanes a les obres de consolidació de la muralla del Castell de Sagunt, les restes dels represaliats abandonades a la seua sort, com encara ara ho està la seua memòria.

    Les fosses, il.legals, de fins a 12 nivells de profunditat, quan només en són legals 4,  no només contenen les restes de milicians, homes i moltíssims infants, sinó que també contenen soterrada per la indecència dels qui manen, la nostra memòria col.lectiva. Potser no compartim la concepció de molts d’ells del que havia de ser Espanya i els Països Catalans, però rescabalar la seua memòria, i el seu compromís amb els valor republicans és una fita a la que no volem ni podem renunciar.