Últim post de l’any

El final del meu post de fa unes hores, semblava premonitori. Només deixe la possibilitat oberta a que passe alguna cosa que m’obligue a reaccionar i no en passa una, sinó dues. Em desperte, tard, estic carregant piles per aguantar tot el festivern, i quan em desperte m’assabente que Saddam Hussein ha estat penjat de la forca. A aquestes hores ja n’he vist fotos, i sospite que aviat la filmació correrà per la xarxa sense problemes.

La reacció primera de molts pot ser, semblant a la que vam viure dies enrere amb la mort de Pinochet, la sensació d’haver-nos deslliurat d’un dictador. Tanmateix el fet d’executar-lo amb nocturnitat i alebosia, posa els botxins al mateix nivell que ell mateix. Si bé Saddam va ser culpable de la massacre contra el poble kurd, aplicar-li la pena de mort es igualment intolerable, ja que ningú té dret a prendre-li la vida a una altra persona.

Aquesta no és però, la única notícia que em sobta avui. Part de la terminal T4 de Madrid-Barajas, ha saltat pels aires. Els primers indicis diuen que es ETA. Reconec que em desconcerta la notícia, perquè havia dipositat esperances al procés. Tanmateix vull fer meues les paraules que he llegit al Bloc del Joan Puig. En un post de fa poca estona, demana que ara més que mai la pau es mereix una altra oportunitat. Desconec si l’atemptat és un apunt estratègic (que sincerament sóc incapaç absolutament de comprendre) de la banda, o si respon a una escissió com va passar amb el desarmament de l’IRA. També cal valorar els tímids passos de l’Estat Espanyol, que encara se’n fot de la proposta d’acostament dels pressos que havia fet Esquerra (curiós quan és una proposta que contempla la seua sagrada constitució)

Malgrat tot, crec, que la pau encara és possible, si tothom hi està disposat.

L’últim post de l’any, o no?

Veig que tothom ara fa balanç, els informatius, la premsa, els amics, els coneguts, els saludats, els qui no conec, i els qui es dediquen a fer-nos la vida impossible als independentistes. Balanços econòmics d’empreses, de gols del barça, assignatures aprovades o no, i una pila de bons propòsits tòpics, típics o esperpèntics com acabar aquella col.lecció horrible de ventalls del món que trobarem amb tota la ressaca de la revetlla de cap d’any als quioscos de totes les cantonades dels Països Catalans i el Far West (altrament dit Espanya).

En tot aquest maremàgnum estic jo, i clar fer un balanç d’una personeta de 20 anys queda com a poc insignificant en un món de xifres que funcionen en milers de milions. Aquest 2006 per mi és com si hagueren sigut 2 anys, no per avorrit i inacabable, tot el contrari, sinó que el nivell d’activitat m’ha dut a aprofitar-lo com si en fóra més d’un. Fa 3 anys, ningú m’hauria dit que m’acabarien fent fora d’una fira infantil perquè reclamava una televisió pública, ni que cada juliol col.laboraria en l’organització d’un dels festivals politico-culturals de referència als PPCC, ni que d’aquí uns mesos afrontaria la meua primera campanya electoral, ni tantes altres coses que he viscut i moltíssimes més que tinc per davant.

Al 2007 no li demane res, en tot cas em tocarà currar per aconseguir-les, tanmateix no puc negar que serà un any especial. Fa tres anys si que imaginava allò de com seran els 300 anys de la batalla d’almansa (m’he passat mitja vida ja, anant a les manis del 25 d’abril, primer de la mà de mon pare, ara amb els meus companys), i aquest any per fi, ho veuré. Potser serà l’única cosa que demanaré al 2007, que els carrers de la meua ciutat, plens de gent ens retornen la dignitat perduda. La resta, només serà fruit de seguir treballant

Espere que passeu una bona revetlla de cap d’any (el darrer post, si no hi ha cap novetat, serà aquest, ja que demà mateix aniré cap al Festivern, un gran invent que arriba a la seu tercera edició ja com una referència). I a l’Emperador Altafullenc (el primer emperador que va en bicicleta) que li vaja d’allò més bé aquest nou any.

Expojove. Fira per a xiquets?

8 del matí del dia dels innocents. Sona el despertador, malauradament no és una broma i m’haig d’alçar. Mig endormiscada,(he dormit poc), got de llet i cap a la seu. Un parell d’hores després estem al recinte de Fira València on es celebra l’expojove 2006. Només entrar l’escenari de l’Ajuntament de València vomita un espectacle íntegrament en castellà, on l’animador fa malabars amb uns mocadors, una empresa que podrien fer la meitat dels xiquets ocults darrere d’una carasa dels Lunnis presents.

 Uns metres més enllà una colla de xiquets es passeja amb gorres del ejercito de tierra, afanats a recollir tot el que es regalen. Pocs minuts després ens adrecem a l’stand de ràdio televisió valenciana, i despleguem la pancarta amb el lema de l’acció mentre repartim pamflets als assistents

Un pare s’acosta emprenyat, ens amenaça i ens diu que ens treiem les màscares. Després ens retreu que juguem amb les il.lusions dels xiquets. Ells aliens al que passa riuen de veure gent amb màscares. Es veu que la presència de l’exèrcit espanyol il.lusiona als infants i els plena de valors cívics i solidaris. Són els mateixos valors de l’exèrcit ocupant de l’Iraq, o els mateixos valors cívics que impedeixen als ciutadans dels Països Catalans execir el nostre dret de decidir?

Una estona després, quan ens continuen increpant acudeix la seguretat del recinte, i ens foten fora del recinte. No triguen a recordar-nos en quina mena d’Estat vivim, on s’estimen més la democràcia de l’exèrcit, la seguretat privada i els antidisturbis. On els valors que volen transmetre són els de l’stand de Hasbro (fabricant de joguines bèl.liques i sexistes), de Terra mítica i la seua especulació, o dels grups d’extrema dreta que malgrat atacar infinitat de vegades seus, casals i actes cívics i culturals, encara compten amb el plàcit de l’ajuntament i tenen stand.

de l’acció d’avui, em quede amb el trinquet de pilota que hi havia, i amb el compromís dels meus companys, que malgrat estar de vacances no han dubtat un moment en no deixar de lluitar.

Us deixe la notícia de l’acció :

les JERPV denuncien la manipulació de RTVV

Un grup d’activitstes de les JERPV, han desplegat una pancarta amb el lema “per un mitjà públic i de qualitat: stop manipulació“, davant de l’Stand de Ràdio Televisió Valenciana a la fira Expojove de València. Amb aquesta acció els joves independentistes volem denunciar la creixent manipulació dels mitjans de comunicació públics del País Valencià. A més d’uns continguts al servei de la majoria absoluta del Partit Popular, RTVV menysté la nostra llengua oferint-nos uns continguts adulterats i quasi íntegrament en castellà. La creixent externalització de serveis de la radiotelevisió pública, a més, ha portat a l’ens a contreure un deute que caldrà que tots els ciutadans cobresquen amb els seus impostos.

Les JERPV, volem aprofitar la celebració de l’Expojove 2006 per denunciar l’assistència a un esdeveniment infantil de les forces d’ocupació espanyoles amb stands de l’exèrcit espanyol. Considerem que aquells qui tenen la missió d’impedir que els ciutadans no puguem exercir lliurement el nostre dret a decidir, no poden ensenyar valors positius, com la pau, als nostres infants.

A més les JERPV denunciem que l’Ajuntament de València, organitzadora de la fira, dóna cobertura a col.lectius d’extrema dreta, que encobreixen i participen en atacs a entitats cíviques i culturals del País Valencià, amb total impunitat, oferint-los espai a l’exposició.

Des del jovent independentista reclamem que la trobada servesca per formar els nostres joves en valors cívics, culturals i de convivència, de manera que trobem incompatible la participació d’empreses com Hasbro, fabricant de joguines bèl.liques i sexistes, o de Terra Mítica, empresa esquitxada per casos de corrupció i especulació urbanística. Denunciem a més que tot i el caire absolutament pacífic de l’acció, els activistes de les JERPV han estat expulsats del recinte firal.

Aquests dies de festes, amb àpats nadalencs interminables, reunions familiars i discursos monàrquics que faciliten ben poc la digestió, també és un bon moment per relaxar-se i donar via lliure a la imaginació (o el que queda d’ella després d’un any de consum massiu de televisió o consoles).

Així el portal Racó Català ha posat en funcionament les anomenades eleccions raconaires, on els usuaris monten partits ficticis, amb programes inversemblants i que tot sovint es contraposen a la feina real de molts dels raconaires amb militàncies polítiques diverses, que units en les formacions, fan campanya.

 

Per a mostra un botó: Pingüins Units de l’Antàrtida

PU’A (pingüins units de l’antàrtida) som una organització formada per militancia majoritariament pinguina, tot i que també hi militen d’altres especies acostumades, o q volen acostumar-se, a temperatures i ambients congelats
PU’A lluita per un món on tots els pingüins i pugin viure, això implica la ampliació territorial de l’Antartida i per tant, la congelació mundial.
PU’A planteja aquesta congelació mitjançant l’Hivern Nuclear, per aquesta tasca, doncs, s’hauria d’armar nuclearment la patria antartica.
PU’A també lluita per l’alliberament de tota la població pinguina reclosa a els diferents zoologics d’arreu del món, vivint en condicions infrapinguines, sota l’amenaça humana i lluny de temperatures congeladores

PU’A reconeix els JdG com a referent juvenil en la lluita per l’alliberament dels pingüins

Video Electoral:

 En la política també hi pot haver bon rotllo ! (o almenys en nadal)

 

Bones festes a tothom!

 

Bones festes a tothom

Ara que venen les festes de nadal, és un bon moment per fer balanç d’una any si més no intens. Per la meua ciutat, havia de ser un any de flors i violes d’una projecció internacional sense precedents que havia de portar tots els mitjans de comunicació a la nostra ciutat. Ho van aconseguir, però es van equivocar d’esdeveniment. La incompetència dels gestors de la ciutat (no governen, però pràcticament no impulsen res), va dur a València a tenir un gran i macabre ressó. En aquestes festes, quan les andanes del metro estiguen plenes com cada any de xiquets valencians que van a la cabalgada de reis, no podrem oblidar la gent que es va deixar la vida a l’estació de Jesús.

Tampoc oblidarem el despreci cap a la memòria col.lectiva.Tanmateix hem tingut un bon regal de nadal. Una sentència, dóna la raó a la raó i condemna l’Ajuntament la de la ciutat, València, a no posar un punt i final en la memòria republicana. No faran “pisos” al cementeri de València, les fosses podran ser analitzades i les víctimes identificades, i la fossa quedarà com un lloc de record.

Aquest 2006 per mi també ha sigut molt intens. La feina a les JERPV ha agafat una bona embranzida i el compromís de tots està portant-nos a creixer com a persones i com a col.lectiu. El 2007 també serà especial. 300 anys de la derrota d’Almansa, que ens ha dut a on estem ara, serà una gran motivació per treballar dur per recuperar el que és nostre. A més m’enfrontaré a les meues primeres eleccions, com a votant i com a militant d’un projecte compromés, valencià, republicà i d’esquerres. Tot un repte per endavant

Als lectors d’aquest bloc, i als membres dels agregadors de blocs Xarxa de Blocs Sobiranistes, i Jovent independentista, desitjar-los que passen unes molt bones festes, i desitjar que afronten un 2007 ple de reptes amb tota la il.lusió del món.

la humanitat de treballar pels altres

Polítics corruptes,draps bruts, especulació, prevaricació, especulació. Són paraules que estem tots farts d’anar sentint als mitjans dia si dia també. Tanmateix no se’n van massa de la veritat de la majoria. Això mateix explicava un company ahir, mentre per una estona aparcava els llibres i m’acostava a Sueca la presentació del Candidat d’Esquerra. Davant d’això només queden les persones, que han triat treballar pels altres, des de l’àmbit cívic, cultural, des de les ONG’s o avui mateix quan tanta gent dels Països Catalans hem fet donatius a la marató de TV3 que aquest any tracta les malalties del dolor crònic.

Persones que ajuden persones. Una cosa que sembla tant senzilla i que tanta gent fa és també una màxima que ens imposem la gent que hem triat la política com a eina d’ajuda a les persones. Davant la imatge allunyada (massa) de la societat, i la malfiança de la gent envers els seus governants, hi som uns altres, imperfectes, que podem fallar com tothom, però també encertar-la. Aquesta vocació de canviar les coses i facilitar la vida als altres, és el que em va dur a estar on sóc ara mateix, a ser com la gent, i treballar per a la gent.

Des que es va fer pública la formació del nou govern, i el pacte electoral al País Valencià, s’ha instaurat un nou esport, carregar contra la gent que treballa per l’independentisme i per la gent. És cert que podem cometre errades,  i també farem coses bones a viles i ciutats, a la generalitat i allà on calga. I Fem el que fem no deixarem de ser persones. Trobe desproporcionat l’atac i el descrèdit continu, però vaja no deixa de ser cosa del joc polític, i s’hi haurà de conviure.

Mentrestant, hi haurà milers de personetes, disposades a ajudar la gent, sense complexos, perquè ens estimem la nostra terra, i hi volem viure millor, perquè viure millor ens durà arribar allà on vulguem. Som conscients de la responsabilitat que tenim en millorarar les condicions de vida de la nostra gent, i per això actuarem en conseqüència. Potser que ens plantejàrem tots plegats de mirar de ser un poc més humans, segur que avançariem més ràpid, amb més fermesa i amb més força cap a un futur lliure

ps: com a personeta, deixe una declaració d’intencions per a qui li puga fer falta.

Tens un amic (fragment) Gossos . Disc de la Marató 2006

si et sents trist i emboirat i necessites una mà // si les coses no et roden bé// tanca els ulls i pensa em mi// que prest jo seré aquí// com un raig de llum enmig la teva foscor

digues baix el meu nom i on se vulgui que estigue vindré, de seguida, a fer-te costat// primavera estiu o tardor tot el que has de ser és dir-ho i vindré de cop saps cert, que tens un amic.

si la boira t’enrevolta i els núvols et tapen el cel// si un vent del nord sembla gelar-te el cor// tanca els ulls i pensa en mi//que prest jo seré aquí tucant la porta a punt per a entrar.

digues baix el meu nom i on se vulgui que estigue vindré, de seguida, a fer-te costat// primavera estiu o tardor tot el que has de ser és dir-ho i vindré de cop saps cert, que tens un amic.

Ha mort, però…

El Dictador August Pinochet és mort. A les 18 hores d’un diumenge de pont, fred, sense massa notícies més enllà del trànsit de sempre, les morts oblidades a la carretera i els gols de la jornada futbolística. El cor li ha fallat, curiós d’un home que mai ha exercitat les bondats d’aquest òrgan. La notícia m’ha enganxat mentre redactava una columna per a una assignatura de la universitat (si, els profes també han fet la carta per als reis…i vaig una mica de bòlit amb tant de regal), he parat la columna, després m’hi tornaré a posar, perquè parlava d’una altra cosa i he cregut convenient reaccionar com tothom. O potser si que parlava d’una cosa semblant, o del mateix, versava sobre la memòria republicana que si tot segueix com fins ara pot quedar oblidada en un calaix d’aquí a 4 dies.

No m’ha produit una alegria excessiva ho reconec. Entenc les imatges d’eufòria desbordada que els mitjans han donat de places i carrers de Xile, però des d’aquí, lluny de la dictadura de Pinochet, del mal que ha fet a tants i tant xilens, i des d’una posició més reflexiva, la prudència m’aborda. No és la desaparició del dictador (avui he sentit a dir què a tot porc li arriba el seu Sant Martí), sinó la impunitat amb què quedarà la seua obra. Em preocupa l’arxiu de totes les causes que tenia pendents i que podrien suposar el rescabalament de la memòria de més de tres milers de represaliats.

La casualitat macabra, ha volgut que el Dictador, Pinochet, “Don Augusto”, Pinocho, com vosaltres vulgueu, ha volgut que expire el Dia Internacional dels Drets Humans. Uns drets contra el quals havia atemptat tantes i tantes vegades sense pagar res a canvi que unes curtes vacances forçades a casa amb totes les comoditats del seu estatus més que benestant (també dit arrest domicialiari).

Aquesta mort, m’ha fet tornar a pensar en la llei de la memòria històrica. Sé que n’he parlat moltes vegades i potser em repetesc però la setmana entrant serà clau per caure en la justícia o el punt i final. Avui hi havia la foto del Joan Tardà al diari, a sota parlava de anul.lar les causes sumaríssimes i emetres certificats per a les families de represaliats, i emetre una igual amb un destinatari diferent, el president de la Generalitat, on quedara anul.lada la causa del President Companys. A més tractava la museització del Valle de los Caidos, i la localització de l’ubicació de les fosses i la identificació de les víctimes.

Fa unes setmanes en un sopar republicà a València en Tardà ja parlava de tot això, uns dies més tard l’Empar Salvador, president del Fòrum per la Memòria del País Valencià, en una xarrada a la universitat, tornava sobre aquestes mateixes fites, i ens deia que és el sentit majoritari entre les organitzacions de represaliats de la dictadura franquista, ja que la proposta de llei la consideren una llei de punt i final que no rescabala l’honor dels caiguts. Un altre dels punts clau és el reconeixement de l’estatus de víctima. Malauradament el projecte del govern,no contempla ni tant sols la possibilitat d’assenyalar els botxins, ni de dir els seus noms públicament. Així s’impedirà que ministres franquistes en vida (i en poltrona) siguen processats i condemnats per tants crims.

Pels 26.300 soterrats a les fosses de valència, per les decenes de milers de represaliats per la dictadura, no deixem que la dignitat es quede en forma d’esmena a la totalitat. Per la dignitat dels 3000 xilers assasinats, i per tants altres que van partir la repressió de la dictadura de Pinochet, cal que seguim lluitant per la seua memòria (si la justicia ens falla).

carretera, paella i manta

9 del mati, dia teòricament de descans. El despertador no perdona i em fa recordar que el 6 de desembre no mandrejaré al llit. Una hora i escaig després al tren, camí de Sueca, primera enganxada amb un matrimoni entrat en anys i intransigència. Abans d’arribar a la parada de Sueca ens han dit a un company i a mi que no tenim ideologia, que ja ens passarà amb l’edat, i que no parlem valencià, sinó un intent d’atac català de la universitat. Una conversa privada i animada és la culpable del seguit de retrets. La instigadora te a les mans una ressenya d’un llibre de César Vidal (un dels principals esperonadors de la cadena de l’odi contra la nació catalana), extreta d’internet, comencem bé el dia.

“L’acarnissament terapèutic per prolongar artificialment l’existència vegetativa del català ha fracassat? doncs eutanàsia, mort dolça” Ivan Tubau. Just abans llegiem a mitges un exemplar de l’Avui, ja a la primera pàgina trobem aquesta ressenya. No seria l’última vegada que la faria servir. Una estona després, el casal Jaume I de Sueca està ple. Hem convocat el primer acte que recorde de les JERPV contra la constitució espanyola, i hem convocat la nostra gent a la I paella independentista. Prèviament però, farem una xarrada a mitges el portaveu de les JERPV de Sueca, el Miquel i jo. Davant el caliu de la gent i el bon rotllo que hi ha, opte per fer-la a peu dret. Allò d’estar darrere de la taula, sempre he pensat que es una barrera d’autoprotecció front a qui parles. Reconec que no m’és fàcil, encara ara no estic acostumada a parlar massa en públic. Recupere la cita del Tubau, és una bona manera de reflexar l’odi contra els qui lluitem per poder exercir el dret a l’Autodeterminació. Espere haver contagiat els assistents de l’estima i el compromís per la meua terra.

Tot just després, la paella. 70 plats corren per tot el casal. El Vicent Amanç Viel, regidor de Sueca i cap de llista per a les properes eleccions, ens demostra a tots que la seua fama de “mestre del paeller” no és casual. El dinar, el cafè, la conversa i els projectes allarguen el dinar fins a mitja vesprada. Lliguem les properes activitats amb diferents seccions locals que espere prompte us podré contar en aquest bloc. Just quan tornem cap a casa, de nou al tren, però aquesta vegada sense converses interceptades, és l’hora de la sortida de la manifestació de les JERC a Barcelona que tot i la pluja va molt i molt bé.

Un altre dia de la Constitució superat (el dia, malauradament no el text) esperem que quede menys perquè siga l’últim. Almenys nosaltres seguirem treballant perquè així siga. Perquè l’exercici de l’autodeterminació és inel.ludible per aconseguir un futur més just, és bàsic que el debat continue present a la societat, no només el 6 de desembre sinó cada dia.

ps: Polèmica com sempre, aquesta vegada per les convocatòries contra la constitució. Els independentistes som incòmodes a l’establishment, què hi farem!

Article de Vilaweb: aqui

Post del bloc d’Anna Simó: aquí

Post de Pere Aragonès: aquí