Ha mort, però…

El Dictador August Pinochet és mort. A les 18 hores d’un diumenge de pont, fred, sense massa notícies més enllà del trànsit de sempre, les morts oblidades a la carretera i els gols de la jornada futbolística. El cor li ha fallat, curiós d’un home que mai ha exercitat les bondats d’aquest òrgan. La notícia m’ha enganxat mentre redactava una columna per a una assignatura de la universitat (si, els profes també han fet la carta per als reis…i vaig una mica de bòlit amb tant de regal), he parat la columna, després m’hi tornaré a posar, perquè parlava d’una altra cosa i he cregut convenient reaccionar com tothom. O potser si que parlava d’una cosa semblant, o del mateix, versava sobre la memòria republicana que si tot segueix com fins ara pot quedar oblidada en un calaix d’aquí a 4 dies.

No m’ha produit una alegria excessiva ho reconec. Entenc les imatges d’eufòria desbordada que els mitjans han donat de places i carrers de Xile, però des d’aquí, lluny de la dictadura de Pinochet, del mal que ha fet a tants i tant xilens, i des d’una posició més reflexiva, la prudència m’aborda. No és la desaparició del dictador (avui he sentit a dir què a tot porc li arriba el seu Sant Martí), sinó la impunitat amb què quedarà la seua obra. Em preocupa l’arxiu de totes les causes que tenia pendents i que podrien suposar el rescabalament de la memòria de més de tres milers de represaliats.

La casualitat macabra, ha volgut que el Dictador, Pinochet, “Don Augusto”, Pinocho, com vosaltres vulgueu, ha volgut que expire el Dia Internacional dels Drets Humans. Uns drets contra el quals havia atemptat tantes i tantes vegades sense pagar res a canvi que unes curtes vacances forçades a casa amb totes les comoditats del seu estatus més que benestant (també dit arrest domicialiari).

Aquesta mort, m’ha fet tornar a pensar en la llei de la memòria històrica. Sé que n’he parlat moltes vegades i potser em repetesc però la setmana entrant serà clau per caure en la justícia o el punt i final. Avui hi havia la foto del Joan Tardà al diari, a sota parlava de anul.lar les causes sumaríssimes i emetres certificats per a les families de represaliats, i emetre una igual amb un destinatari diferent, el president de la Generalitat, on quedara anul.lada la causa del President Companys. A més tractava la museització del Valle de los Caidos, i la localització de l’ubicació de les fosses i la identificació de les víctimes.

Fa unes setmanes en un sopar republicà a València en Tardà ja parlava de tot això, uns dies més tard l’Empar Salvador, president del Fòrum per la Memòria del País Valencià, en una xarrada a la universitat, tornava sobre aquestes mateixes fites, i ens deia que és el sentit majoritari entre les organitzacions de represaliats de la dictadura franquista, ja que la proposta de llei la consideren una llei de punt i final que no rescabala l’honor dels caiguts. Un altre dels punts clau és el reconeixement de l’estatus de víctima. Malauradament el projecte del govern,no contempla ni tant sols la possibilitat d’assenyalar els botxins, ni de dir els seus noms públicament. Així s’impedirà que ministres franquistes en vida (i en poltrona) siguen processats i condemnats per tants crims.

Pels 26.300 soterrats a les fosses de valència, per les decenes de milers de represaliats per la dictadura, no deixem que la dignitat es quede en forma d’esmena a la totalitat. Per la dignitat dels 3000 xilers assasinats, i per tants altres que van partir la repressió de la dictadura de Pinochet, cal que seguim lluitant per la seua memòria (si la justicia ens falla).