Cullerots, cullerotes i cullerades d’il.lusió

Després de Castelló, Sueca, Gandia o Xàtiva, arribava el torn d’anar cap a Cullera. Divendres a mitja vesprada i enmig d’una tormenta tropical (ja ho deia Raimon que en aquest País no sap ploure…i encara no s’ha equivocat), ens acostavem al “poble del manhattan”: Cullera. L’especulació salvatge sobre les terres del Xúquer, promou 30 gratacels desnaturalitzant l’estructura d’un poble ja trencat. La fama de l’animalada urbanística ha dut a parlar-ne fins i tot a Madrid, passant del poble que volia ser hollywood (per la guixada que hi ha en una muntanya abans d’accedir al poble, on diu amb lletres descomunal Cullera), al poble del Manhattan, tot menys ser Cullera, allà on una de les nostres artèries, el Xúquer, malmés per l’espoli continu i sense escrúpols, arriba a la mar.

Un poble mancat de quasi bé tot, que ara acull una candidatura independentista i republicana per primera vegada. És en aquest cas, el Manel Joan i Arinyó, escriptor, i cullerot de sempre. En la presentació de la candidatura, va estar acompanyat per l’Agustí Cerdà, i la Georgina Oliva, diputada de les JERC al congrés de diputats, amb què militants de les JERPV vam fer una trobada i un sopar després de la presentació també amb la gent d’esquerra, que ens va servir a tots plegats per conèixer la seua tasca a Madrid i per analitzar la situació actual del País Valencià i de l’organització.

Fa 300 anys que no ha canviat quasi bé res. Els lladres, ara especuladors, continuen entrant per Almansa, exactament pel mateix lloc on vam perdre la llibertat. No és casualitat, és l’entrada natural de la meseta a casa nostra, on les muntanyes no ens protegeixen al seu esguard dels nostres mals. Es continuen, també, tants anys després, signant decrets de Nova Planta, ara amb el nom de nous estatut d’autonomia per al País Valencià, però que de nou no en te res, perquè repeteix la submissió de sempre.

Contra això, ens queda un projecte, il.lusionador, que creix arreu del territori (almenys ja hi ha 112 llistes municipals més que al 2003,i en seran més), amb unes profundes creences independentistes i amb uns valors republicans ferms, indestriables de polítiques d’esquerres. Un projecte que radiografia d’una manera clara i contundent el Xavier Vendrell en dos articles (links aquí i aquí 2a part). Reconec que m’avorreix l’astronomia, i els satèl.lits que tanta polseguera ha alçat aquests dies, sobretot quan no va acompanyat de cap proposta per anar més de pressa i més lluny. Mentrestant, i mentre la terra segueix girant com sempre, desitjar-li tota la sort, al Manel Joan a Cullera, perquè només vaja a Sueca per gust, i no perquè li manquen tots els serveis al seu poble. I la resta, seguirem treballant, com els Cullerots i Cullerotes, alimentant-nos de cullerades d’il.lusió per construir un País Lliure, d’homes i dones lliures.

En Pepe i jo

Ahir regirant trastos em vaig trobar al Pepe. Té 20 anys 5 mesos i 26 dies, exactament els mateixos que jo. Ens vam coneixer al migdia de l’1 d’agost del 86 en un hospital de València, un dia de vacances funcionarials, on vaig començar a reivindicar, i encara no he acabat (ploms que som alguns, què hi farem). El pepe és un ós de pelutx, amb la seua panxona i la seua cara de felicitat com tots els ossos de pelutx.

En la societat que vivim, on tot són presses, tot és per a ahir, tot s’ha de fer a la perfecció en un temps rècord, on vivim rodejat d’angoixes vitals, induides per una precarietat que ultrapassa ja l’àmbit laboral i ens aborda en les nostres relacions interpersonals. Un món que corre perill de desgastar-se de tant de pressa com roda. Vivim en un món molt complicat, on dos articles en la premsa, et poden condemnar a cadena perpètua o a la mort, com li ha pasat al De Juana, mentre que individus infectes, que es dediquen a promoure l’odi, que acaba esdevenint  en violència, tenen tot la impunitat del món, per amagar-se com a franctiradors darrere dels micròfons de diferents ràdios.

Immersa en un espiral de projectes, tot funciona cap endavant. Projectes, propostes, campanyes, el maig que sembla que no havia d’arribar mai i ja ens respira al clatell. Kilòmetres que es converteixen en experiències vitals de totes impagables, hores compartides amb els companys, amb la sensació de no haver malbaratat ni un segon. Avui no serà diferent, havent dinat i després de presentar un projecte multimèdia per a la universitat (el periodisme, uns altres que si no corren, volen, però moltes vegades no tenen la precaució de mirar enrere buscant respostes), cap a Cullera, a fer costat a la nostra gent de la Ribera, que presenten per primera vegada una llista, en un dels pobles més amenaçats per l’especulació.

En tot aquest tràfec vital, li he de regalar una vesprada al Pepe. Anys vivint a sota el matalàs en un d’aquells llits traster per als que vivim en un lloc no gaire gran, malmet la salut. Està més prim, però res que no es puga arreglar amb una mica de cotó fluix. Reconec que en trobar-lo ahir, em va fer il.lusió i vam tornar al mateix lloc on ens vam coneixer. Ja no és el bressol i la manteta, sinó el llit i el nòrdic, on hi havia el xumet, ara hi ha el mòbil carregant, i on havien els contes ara hi ha la PDA i un llibre del Victor Alexandre (la Paraula contra el mur), que parla d’independència. Aquesta nit m’ha tornat a acompanyar en els somnis, que ben mirat, només són plans de futur, que treballant dur, podrem abastar.

I ara què?

 

Durant tota la vesprada, m’arriben missatges amb un link al correu electrònic i als fòrums que visite, a més d’alguna referència a la blocosfera que després ressenyaré. El link, correspon a un video penjat al youtube d’una entrevista al pare d’un dels nois que van morir a l’atemptat a la T4 de Barajas. LLuny del morbo de sentir un pare ferit per la mort del seu fill, trobem la reflexió d’un home, que assenyala els responsables de la mort d’un èsser estimat. Assenyala aquells qui no van dessallotjar adientment el pàrquing de la T4

Ja fa dies en aquest bloc, reproduia els primers teletips de notícies que parlaven d’una explosió controlada per la policia nacional. Després, silenci, i només la versió de l’atemptat. En aquesta anotació que he trobat per la blocosfera podreu trobar més informació. Les declaracions del vídeo no fan més que donar veracitat a les denúncies de manca d’un protocol de desallotjament del lloc, o dels dubtes davant la veritable intensió de l’acció.

Per si això fóra poc, els treballadors de la terminal han denunciat també la manca d’informació que els va posar en perill en el moment de l’explosió i que també es pot veure en un altre vídeo publicat també al mateix portal.

Així doncs, als qui creiem que el procés de pau és l’única via per la pau, ens aborden els dubtes de fins a on, caldrà arribar a base de mentides, per evitar afrontar el fons del problema. Tanmateix és un bon moment, després de tot plegat de seguir creient que encara es possible tornar a tendir ponts de diàleg, però caldrà perdre la por a parlar, sinó haurem perdut una nova oportunitat.

Anotacions relacionades

Joan Puig: Les clavegueres de l’Estat veí

Jordi Salvia : negligència o premeditació

Jo també compre música en català (II) Soul Atac i Jofre Bardagí

Amb aquest post faré la segona ressenya corresponent a la campanya “jo també compre música en català”. Pels qui encara no la coneixeu, la iniciativa consisteix en escampar per la blocosfera ressenyes i informacions referides a grups de música en català.

En aquesta segona ressenya parlaré de Soul Atac, un grup de València, tot i que els seus components venen de molts indrets del País Valencià, que busquen la barreja amb lletres en valencià del funk, el soul i el jazz amb ritmes mediterranis. Així al 2004 van guanyar el Circuit de Música en Valencià, i tot just ahir van presentar el seu disc “Soul Atac” en un concert a València, al que vaig tindre la sort d’assistir en un “paronet” d’estudi. Un gran concert amb el loco Club de València ple a vessar on Soul Atac va presentar les cançons del seu disc (de totes recomanable!) amb la col.laboració d’un parell de ballarina de Break Dance, i de músics com Àlvar Carpi o Miquel Ramos (Obrint Pas). A la web de soul atac (encara en construcció) hi trobareu més informació

D’altra banda una altra de les últimes novetats discogràfiques d’aquest últims mesos és “Jo faig cançons” del Jofre Bardagí. Un disc editat després de la dissolució de Glaucs i d’altres projectes musicals, que fa un recull de cançons molt personals però amb unes lletres colpidores. Aquests últims dies,  les he sentides sovint i són d’aquelles que has de parar-te a sentir per asolir tot allò que vole explicar. Un gran disc d’un gran músic. A més glaucs treuran disc de nou a l’abril a partir dels concerts que han tornat a fer les darreres setmanes.

 

 

Estimada alcaldessa (carta oberta)

Benvolguda Alcaldessa:

 

    Avui he rebut una carta seua. Sí, és cert, avui és 17 de gener i és una mica tard per a felicitar al nadal. Estenc que vaja enfeinada, però encara que suposadament la carta es redacte el 20 de desembre com posa, cal llençar-la a la bústia al moment i no el 16 de gener. Almenys hauria quedat més dissimulada la veritable intencionalitat de la carta.

    Disfressada d’una personalitat que no té, vull creure que no només em desitja bon nadal a mi a casa meua sinó que els meus pares també ho mereixen, es que només tinc jo carta a casa. També li agraesc que a més de les festes em felicite per poder exercir el dret a vot per primera vegada al mes de maig (l’educació per davant de tot)

    Ara bé, hi ha una cosa que em preocupa. Malgrat les nostres discrepàncies manifestes en la concepció de la ciutat de volem, estic plenament d’acord en el darrer paràgraf de la seua missiva de paper car, i sponsor de la Copa Amèrica (espere la mateixa generositat en fer públiques les despeses en l’event i la presentació del cotxe de formula 1, que mai podrà competir al nostre circuit a Xest, perque no està adaptat, i que millor no còrrega per cap circuit urbà a la nostra ciutat, almenys fins que els ciutadans que no anem a 400 km per hora i ni tant sols a 4, tinguem un transport digne).

    He vist que ara amb el nou any, ha començat obres al seu piset a la Plaça de l’Ajuntament. Entenc que fa molts anys que hi viu allà i que la pintura cal renovar-la de tant en tant, però tinc la lleugera sospita que estarà acabat tant si com no els primers dies de maig. Sap allò que en diuen electoralisme? doncs a això em referesc

    Assumesc al peu de la lletra el repte que em llença al final de la carta, pel que a fa a implicar-me “a tope” en participar a fer de València la ciutat en la que vull seguir vivint, una ciutat que em faça cada vegada més orgullosa de ser valenciana. Perfecte, li faré cas per un sol cop. Per això exactament, seguiré treballant des d’Esquerra Republicana (les banyes i la cua que acostuma a adosar-nos les procuraré deixar a casa ), per tenir la ciutat que els valencians ens mereixem, que almenys remetrà les cartes als seus ciutadans, quan siga necessari, i en valencià, que sembla haver-ho oblidat però també és una llengua oficial.

       No ens sabrà greu però, no comptar amb vosté per construir la València de la dignitat. La València dels homes i les dones lliures,  la València que volem

 

 

Atentament

Anna Peña i Aso

 

 

ps: el contingut ressenyat de la carta és real i matasegellat a València el 16 de gener de 2007 a l’oficina central de correus.

 

Jo també compre en música en català

Mentre aquesta vesprada feia un paronet en l’elaboració del mòdul pràctic d’una assignatura de la universitat (els exàmen piquet al clatell ja), fent una ullada al bloc de Saül Gordillo he vist una segona iniciativa a la catosfera després de “jo vull un Estat Propi”. Primer de tot, agrair al Saül Gordillo la referència del meu post “Mirant a Euskadi ” al post “ETA reivindica l’atemptat i pretén preservar l’alto el foc“. La iniciativa iniciada pel blocaire Pere Meroño consisteix en els següents punts:

1. Aixopluga al teu bloc, comentaris, ressenyes, notícies, crítiques, de la música en català. Incloent-hi, a més a més, enllaços, vídeos, i cançons.
2. Tria un solista o un grup i fes-li costat, bo i divulgant qualsevol cosa que en faci referència.
3. Enllaça amb el seu web, o el de la discogràfica; i crea un apartat permanent on desar-hi totes les coses que n’escriguis.
4. Compra, escolta, i recomana música d’arreu dels Països Catalans.
5. Ajuda a escampar aquesta Crida. Unes ratlles que miren d’anar en la direcció no pas del plany, ni a la contra, si no en pro de la nostra música: ajudant a crear públic, engrossint-t’hi la demanda.
6. Exigeix, per últim, als poders públics –els governs autonòmics, insulars, departamentals, els ajuntaments, les diputacions, els consells comarcals…-, una política amb tots els ets i uts de suport incondicional a la música en català feta als Països Catalans (tot contemplant el circuit d’exhibició, la promoció, el recolzament econòmic, la difusió en els mitjans de comunicació públics i privats; enfortint la política de quotes…)
7. Demana a les empreses culturals –Cultura O3, Abacus, Grup 62, Enciclopèdia Catalana, Grup Planeta, Gran Teatre del Liceu… - i als mitjans de comunicació –Avui, El Punt, Vilaweb, El Temps, Benzina, Televisió de Catalunya…, que, com fan determinades marques de fora, patrocinin sovintejadament cantants i grups tot vinculant-los a campanyes publicitàries de la pròpia marca..

   No te n’oblidis, això no obstant, de ser conseqüent: comença per tu mateix i pels teus.

   Personalment, m’hi posaré de seguit (aviat ho veuràs i ho escoltaràs).

   Que la música en català tiri endavant depèn, sobretot, de tu!

   No li giris l’esquena amb la teva desídia, ignorància, o manca de compromís.

   
   

Aquest bloc cassolà, s’afegeix a la iniciativa i intentaré cada pocs dies fer una ressenya d’un grup que cante en català per tal de donar-li difusió. Comence doncs amb 121DB, un grup de la ciutat de València aparegut al 2004. En l’actualitat han editat dos maquetes, Somni Rebels, i Canvis i Conseqüències, la segona de les quals després de guanyar el Circuit de Música en Valencià.

A la web linkada més amunt trobareu algunes cançons per descarregar dels seus treballs, a mig camí entre el punk i la música indie americana tal i com defineixen ells mateixos. Al final del post trobareu un video de la seua actuació a l’últim Rock a la Mar de la Marina

Banc i diari espanyol patrocinen estudiants. Raó: UV

Avui tornada al “cole”. Just quan ja t’acostumes a l’horari més benevolent per a la teua salut i t’has després de l’estrés pre-exàmens, el despertador torna a sonar a les 7 del mati. Avui tenia classe de gèneres d’opinió, el professor, en Martí Domínguez, ens explica un cas de censura en la publicació d’una crítica literària a El País a un llibre d’Alfaguara, un editorial de Prisa, que va acabar amb la renúncia de l’autor per la censura no d’aquesta crònica que va alçar molta polseguera, sinó per què les següents peces es van amagar en un calaix. Fa un parell de dies que li han donat el Premi Josep Pla i deu haver fet un munt d’entrevistes, però allà segueix, debatent sobre la llibertat d’expressió.

No es la primera mala impressió que rep de El País avui (d’altres dies en tinc desenes). Abans a l’entrada del classe, em trobe un estand d’una fusió singular: Banc Santander, El País, i la Universitat de València. Dels dos primers no m’estranya gens, és una vella amistat, però trobar-me la parafernàlia publicitària als passadissos de la facultat, gràcia no me’n fa cap. El reclam es el regal de tres beques universitàries per al estudiants, gentilesa del Santander. Deu n’hi do 3 beques d’una empresa privada amb incontables milions d’euros de benefici!. És per netejar-se les consciències?

Ho dubte sincerament, i més enllà tinc l’evidència. Fa mesos que m’encoratgen a obrir un compte corrent d’aquesta entitat a la porta de classe, sense tallar-se ni un pel. I el meu carnet universitari està vinculat a una altra entitat bancària tant sí com no.

Mentrestant, les beques públiques brillen per la seua manca de recursos tant en nombre com en quantitat percebuda per l’estudiant. A més les inversions necessàries en I+D continuen dedicant-se a despesa militar de les forces d’ocupació espanyoles, enlloc de dedicar-se a evitar la migració forçada i la precarietat dels joves investigadors, i la conciliació estudis-feina ja ara complicada es preveu impossible amb la posada en funcionament de l’anomenat Procés de Bolonya.

En fi, no patiu companys, els nostres “amiguetes” de El País ens regalen, amb tota la generositat de no voler perdre els ingressos per publicitat, dos mesos de dosis diàries de reflexe d’objectivitat però càrrega de fons, a canvi d’entrar al sorteig de les beques. Tot siga, per 4 comptes corrents i un grapat de vots.

il.lusió i mentides sota l’arbre de nadal

Avui, als carrers hi ha més xiquets que de normals. Batalles de cotxets de color rosa llampant entre les nenes, a veure quin es més bonic., i cotxets teledirigits pels nens. Sort que també hi ha exepcions i alguns juguen junts, però els esterotips segueixen molt i molt vigents. A sota el meu arbre, doncs llibres, el parell de mitjons de rigor, i un simpàtic ninotet de Jack Skeleton protagonista de “Malson abans de nadal”.També hi ha el CD d’en Jofre Bardagí, que he estat escoltant durant el dia i m’està sorprenent molt gratament, un disc de totes recomanable.

A l’hora de dinar, la família. Reconec que aquestes vacances els estic dedicant més temps ja que sóc conscient que almenys d’aquí al maig els hi prendré moltes hores. Els petits de la familia encara deuen estar bocabadats del tot els regals que els han deixat els reis, Igual de bocabadats, que els qui els mirem mentre sovint tenim el mal costum de deixar la il.lusió només per ells.

Tanmateix no tot són flors i violes el dia de reis. Un teletip del dia 30 una estona després de l’explosió de Barajas, del servei de noticies de TVC i de la resta de mitjans, parla d’explosió controlada. En saber-se que desgraciadament hi ha dos desaparareguts (ara ja morts), s’abandona aquesta informació. La il.lusió del dia de reis em fa creure no es tracta d’una manipulació i no és una errada de l’evacuació del lloc de l’atemptat. Ara, també sé ja, a aquestes hores que els reis són els pares…sense comentaris.

A sota de l’arbre ara hi ha una joguina trencada, un procés de pau en joc, i poca voluntat d’arreglar-la tornant la il.lusió al poble basc. Tampoc hi ha la independència, ni el socialisme, ni la república. De manera que els reis mags ens han delegat feina per aquest any: seguir treballant per un món més just