En Pepe i jo

Ahir regirant trastos em vaig trobar al Pepe. Té 20 anys 5 mesos i 26 dies, exactament els mateixos que jo. Ens vam coneixer al migdia de l’1 d’agost del 86 en un hospital de València, un dia de vacances funcionarials, on vaig començar a reivindicar, i encara no he acabat (ploms que som alguns, què hi farem). El pepe és un ós de pelutx, amb la seua panxona i la seua cara de felicitat com tots els ossos de pelutx.

En la societat que vivim, on tot són presses, tot és per a ahir, tot s’ha de fer a la perfecció en un temps rècord, on vivim rodejat d’angoixes vitals, induides per una precarietat que ultrapassa ja l’àmbit laboral i ens aborda en les nostres relacions interpersonals. Un món que corre perill de desgastar-se de tant de pressa com roda. Vivim en un món molt complicat, on dos articles en la premsa, et poden condemnar a cadena perpètua o a la mort, com li ha pasat al De Juana, mentre que individus infectes, que es dediquen a promoure l’odi, que acaba esdevenint  en violència, tenen tot la impunitat del món, per amagar-se com a franctiradors darrere dels micròfons de diferents ràdios.

Immersa en un espiral de projectes, tot funciona cap endavant. Projectes, propostes, campanyes, el maig que sembla que no havia d’arribar mai i ja ens respira al clatell. Kilòmetres que es converteixen en experiències vitals de totes impagables, hores compartides amb els companys, amb la sensació de no haver malbaratat ni un segon. Avui no serà diferent, havent dinat i després de presentar un projecte multimèdia per a la universitat (el periodisme, uns altres que si no corren, volen, però moltes vegades no tenen la precaució de mirar enrere buscant respostes), cap a Cullera, a fer costat a la nostra gent de la Ribera, que presenten per primera vegada una llista, en un dels pobles més amenaçats per l’especulació.

En tot aquest tràfec vital, li he de regalar una vesprada al Pepe. Anys vivint a sota el matalàs en un d’aquells llits traster per als que vivim en un lloc no gaire gran, malmet la salut. Està més prim, però res que no es puga arreglar amb una mica de cotó fluix. Reconec que en trobar-lo ahir, em va fer il.lusió i vam tornar al mateix lloc on ens vam coneixer. Ja no és el bressol i la manteta, sinó el llit i el nòrdic, on hi havia el xumet, ara hi ha el mòbil carregant, i on havien els contes ara hi ha la PDA i un llibre del Victor Alexandre (la Paraula contra el mur), que parla d’independència. Aquesta nit m’ha tornat a acompanyar en els somnis, que ben mirat, només són plans de futur, que treballant dur, podrem abastar.