Mirant a Euskal Herria

Fa dies que hi pense, bé des que la T4 va passar de ser un caos per a qui hi anava a agafar un vol, a ser un caos per tothom. Vaig marxar amb la motxilla cap a Ontinyent just quan Otegi feia la roda de premsa, i amb tots els dubtes a l’esquena. Ahir, Pernando Barrena reconeixia que no s’esperaven des de Batasuna un atemptat així i parlant-ne amb mon pare trobavem paral.lelismes amb la divisió anterior d’ETA entre milis i polimilis (Militar i políticomilitar) o amb l’IRA que atemptà contra la City de Londres mentre es negociava la pau. Això em fa pensar que ens trobem altra vegada al mateix punt, uns que volen mantenir el procés i altres la violència injustificable i de totes condemnable que ha costat la vida a dos treballadors.

Aquests dies, els retrets i l’odi són portada de diaris, i de polèmiques com la del Diari Avui amb un acudit gràfic sobre les manifestacions de la AVT (sia dit de pas, guarnides de banderes pre-constitucionals amb gallines de corral pel mig). Enmig de tan d’odi les paraules de Fermín Muguruza són d’un seny envejable, sobretot després de la persecució que ha patit. És per això que crec que les he d’aportar aquí com un element més de reflexió

“La última comunicación del año, que reproduzco abajo, fue escrita el viernes noche y ante la noticia de ayer sábado 30 en Barajas no podía colgarla hoy sin hacer referencia a lo ocurrido. Porque desde este espacio de la palabra, quiero mostrar mi frontal rechazo al atentado de ayer en Madrid. Mi rabia por la desaparición de los dos trabajadores ecuatorianos. Los viajeros siempre encontramos cualquier hueco para dormir un rato, por eso yo también estoy gritando desde los escombros, de la misma manera que ayer grité con mi presencia silenciosa en la rueda de prensa, mi apoyo a los jóvenes de Segi, legitimando su actividad política como organización juvenil, denunciando la persecución a la que son sometidos.

Hoy más que nunca, y como siempre en nombre solo de mi mismo, pido en voz alta a ETA que restablezca la tregua permanente y a los gobiernos Español y Francés, cesen en la represión, deroguen las leyes que ilegalizan las ideas y cambien la política penitenciaria de exterminio, para encauzar de nuevo el proceso de paz y la oportunidad brindada a la palabra, sobre los cimientos firmes del respeto, comprometiéndome a trabajar en todas aquellas iniciativas ciudadanas dirigidas a blindarlo, convirtiéndolo en irreversible, pues solo la sociedad civil y el movimiento popular hará posible que se respeten nuestras decisiones y nuestros derechos.”

 Un abrazo enorme: Fermin Muguruza

Com era d’esperar en moment tal de crispació i amb una mitjans massa immersos en reproduir les batalles entre govern i oposició els blocs s’han convertit en un punt de diàleg necessari en aquests casos. Ara que els blocs estan de moda i ja ixen en la tele (en el TN de TV3 amb menció de jovent independentista inclosa), potser siga el moment de clamar pel diàleg i de denunciar les mancances del procés. El País, diari que, malauradament, té més poder de decisió que la consciència política dels membres de la cúpula del PSOE, posaven el crit al cel, quan Joan Ridao, deia que ETA havia fet més passes que l’Estat en el procés de pau, o quan Esquerra va fer una proposta per l’acostament de pressos. Doncs potser ara ho haurà de fer decenes de vegades per callar a tots els que pensem igual. Si es busca un procés de pau on només hi haja vencedors i vençuts es quedaran sols, i l’esperança dels Bascos i de tots el qui volem la pau, arraconada en un calaix.

Al bloc de Joan Puig, llegesc que Zapatero va dir que “el final de la violència necessita de la política”. És pot ser això el que ha fet que no diga que el procés està trencat (encara que els seus lloctinents s’hagen deixat la veu i la vergonya dient-ho a tot i a dret)? O potser sóc jo, que amb la ràbia de veure com es pot tirar per terra tantes esperances, vull creure que no cometran la major errada de les seues vides?

Bon dia 2007

Bon dia exactament tampoc, perquè es ben tard, i de fet ja som a dia dos. Trobe que es una manera optimista de començar un any important. El cap d’any el vaig passar al Festivern a Ontinyent (La Vall d’Albaida), que ja s’ha convertit en una referència amb només tres edicions. Als organitzadors, res més que felicitar-los per la gran feina que van fer, i encoratjar-los a preparar l’edició 2007-2008 que de ben segur tindrà encara una millor acollida que aquest any.

El darrer dia de l’any a migdia encara ens esperava el darrer acte de les JERPV de 2006. També a Ontinyent vam celebrar un dinar popular al Casal Jaume I, amb una assistència que va superar les nostres previsions. El dinar com sempre (i és un costum saníssim) amb molt bon ambient i la il.lusió per la feina que fem cada dia, i que aquest any que ja hem estrenat es convertirà en canvis en el país. Allà, un company de les JERPV em va regalar una xapa amb la inscripció “catalana d’Ontinyent”. És una cosa senzilla, quasibé sense importància, però reconec que em va fer molta il.lusió ja que els ontinyentins i les ontinyentines van ser dels primers a fer costat a la nova etapa de les JERPV, ara ja un parell d’anys.

De manera que vaig acabar l’any amb els meus companys, d’Ontinyent, de la resta del País Valencià i alguns fins i tot de la resta dels PPCC, com ens agrada, il.lusionats amb el que fem (el millor dels alicients possible). I tant il.lusionats jubilavem aquest 2006, com vam rebre el 2007, l’any dels 300 anys d’ocupació (si, em repetesc, ho reconec, però és una data molt important per als valencians, i així m’ho han reconegut amics i militants valencians d’altres organitzacions). Estic segura que aquesta il.lusió serà la que ens farà fer un pas endavant aquest 2007, que només serà el primer de molts més que farem cap a la independència.