Bloc de campanya (III) tornem al carrer

Amb la salut restablerta i en un impàs de la meua col.laboració al programa Conèixer de la Universitat de València (que acull els estudiants de batxillerat durant un matí perquè coneguen la universitat, a través de visites guiades per voluntaris lingüístics de la UV com jo), ahir vam tornar al carrer. Amenaçava pluja a València, però al final va ser un solet acollidor qui ens va acompanyar al solar del botànic. Per al ciutadans de València el solar de Jesuïtes, sempre ha sigut un referent de la lluita ciutadana contra l’especulació. El solar, molt a la vora del jardí botànic, fa 12 anys que és objecte de pugna entre Salvem el Botànic, Ajuntament i propietari ja que aquest últim volia instal.lar-hi un hotel d’un piló de plantes.

Ara el solar del botànic està buit i bastant descuidat però ha sigut declarat BIC (Bé d’interés cultural) fet que hauria de permetre que no s’acabara per construir l’hotel, encara que tinga 4 plantes com l’últim projecte. Per tot plegat, ja feia moltes setmanes que ens rondava pel cap reivindicar aquell solar com a espai per al valencians, i ahir finalment les JERPV hi vam acudir, i hi vam deixar 12 pins plantats, com a símbol de 12 anys de lluita ciutadana a la Ciutat de València. Recorde fa molt temps acompanyar al meu pare a alguna de les protestes de la plataforma, de fet devien ser les meues primeres manifestacions i saraus a la ciutat. Tanmateix, ha passat el temps, però hi ha una cosa que segueix igual, una ciutat feta d’esquenes a la bona gent, que mira més cap a Madrid, que cap als seus.

Altres històries

Des de fa alguns dies aquest bloc a més de la Xarxa de Blocs Sobiranistes, i de Jovent independentista, pertany a un altre portal de blocs en català: els Poliblocs, una iniciativa creada pel blocaire maresmenc Saül Gordillo, i el Daniel Solano. Un espai que aglutina els blocs en funció de la ideologia i militància política del bloc. Val a dir que fa il.lusió veure com la Blocosfera republicana creix a cada dia. Entre els últims fitxatges valencians, trobe en Josep Solà, candidat d’Esquerra a l’Alcaldia de Carlet (Ribera Alta) i militant de les JERPV. Aprofite  per felicitar en Saül Gordillo, per el seu recent nomenament com a director de l’Agència Catalana de Notícies, val a dir però que és una aposta segura i al Josep per desitjar-li tota la sort en la seua drecera cap a l’ajuntament

Entre acció i acció, ja que les JERC de Barcelona, també ahir van fer una acció simultània a tres estacions de renfe denunciant els continus problemes que pateix el servei de rodalies, i exigint el traspàs de les competències, hem començat a preparar el miting central de campanya. Us deixe una mostra. Es curiós, el meu primer miting va ser al Palau de Congressos, també amb el Josep-Lluís Carod-Rovira, ara però hi aniré com a militant.

Bloc de campanya (I): sentint amb el cap, pensant amb el cor

 Amb aquest post començaré un bloc de campanya on aniré aplegant les activitats de campanya d’aqui a les eleccions. Potser és una mica prompte o potser no, però l’acte d’Esquerra dissabte a Sagunt em va fer comprendre que ja va de bo. La veritat es que després d’un retir quasi monacal pels exàmens de la universitat (que de moment estan donant bons resultats) el contrast amb l’activitat del darrer cap de setmana ha estat bestial.

Malgrat això, hi haurà alguns posts que no aniran amb la capçalera bloc de campanya, ja que trobe absurd aïllar aquest espai de la realitat que l’envolta. Al cap i a la fi, un simple epígraf tampoc canviarà el contingut d’aquest bloc: les reflexions d’una jove independentista de la Ciutat de València, sobre el terra que trepitja. Res més que això i tot això. Aprofitaré també, ha sigut casualitat, per estrenar la nova capçalera, un regal del Jordi, amic, militant de les JERC i blocaire, a qui li vull agrair des d’aquí.

Dissabte, era un d’aquells dies ben complets. Al matí, abans d’anar cap a Sagunt a la presentació del Candidat d’Esquerra, Ximo Graña, vam fer una visita a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, ja que els nostres companys de les JERC, Pere Aragonès, Portaveu Nacional de les JERC i Joan Almacellas, Secretari nacional d’Organització i Finances de les JERC, que ens van acompanyar en les presentacions de candidats d’Esquerra del cap de setmana, encara no havien tingut oportunitat de veure’l acabat. D’allà vam anar cap al castell de la capital del Camp de Morvedre. Des d’aquell punt alt la sensació era una mica estranya. D’una banda vam conèixer el patrimoni cultural de Sagunt amb un castell tant gran com abandonat a la seua sort. Des d’allà vam fer palesa la necessitat d’una intervenció urgent i a gran escala en la conservació del castell, una petició que va fer el Grup Parlamentari d’Esquerra, i que va ser rebutjada pel Govern, per aprovar un ajut de molta menor quantitat.

De l’altre cantó, des d’aquell punt privilegiat, vam coneixer, de la mà del Candidat d’Esquerra a l’Alcaldia d’Albalat, Rafa Asensio, el que PSOE, PP i BLOC volen que siga el futur de la comarca. Mirant des del passat cap al futur, on volen fer crèixer la població en 60.000 persones que vindran no sé sap ben bé d’on, i si realment tants habitatges i polígons són necessaris. Tanmateix si fos així, en tants plànols i projectes, on són tots el equipaments, escoles, centres cívics que permeten l’ensenyament del català als nouvinguts, els centres de salut o les activitats de lleure.

A migdia però hi vaig trobar una mica de llum per tot plegat. Un acte ple a vessar, un àpat entre militants i simpatitzants i gent de fóra d’esquerra, on una valenciana xarrava amb un benicarlando, un maresmenc amb un alcoià, o un lleidatà amb un saguntí, tant era això. La sensació de ser una gran família on molts ni tant sols ens coneixem, però compartim un projecte per a la nostra terra. Un acte d’inici d’una singladura a Sagunt, amb el Ximo Graña i també al Camp de Morvedre, on el Rafa Asensio i Albalat dels tarongers i El Doménec  Garcia a Faura,  els dos militants de les JERPV, amb una nova forma de fer política. Pensant des de la gent i per la gent, amb la cohesió social i nacional, amb la coherència, humiltat i la discreció amb a punts forts. Un projecte i una gent capaç d’emocionar a l’extrem i de fer trencar la veu en recordar els nostres referents o d’on venim, però al mateix temps un projecte ferm, i contundent que vol canviar d’arrel les nostres vides. Un camí que recorrem pensant amb el cor, i sentit amb el cap (no, no hi ha errada a la frase)

Anotacions relacionades:

Joan Hornos: Bloc de campanya (I): Esquerra

Pere Aragonès: A València octubre és primavera

Dies moguts

Fins aquest cap de setmana, els últims dies han sigut de retir quasi monacal per preparar el darrer dels exàmens del quadrimestre. Mentre repasava conceptes d’hipertext i coneixement lliure, es succeien les notícies al voltant de de Juana i la seua situació. La publicació d’una entrevista a The Times amb de Juana, acompanyat de fotografies que mostres el seu extrem estat, han provocat un seguit de reaccions de suport contra la sentència que el condemna a 12 anys de pressó per dos articles a la premsa.

Aïlladament a les condemnes anteriors pels assassinats comesos, que amb el règim penintenciari anterior havia acomplert, una sentència per dos articles( aquí i aquí) a la premsa de 12 anys de pressó és més que difcil de justificar. L’alarmisme social provocat per la dreta, en veure la imminent posada en llibertat de l’Etarra va comportar una nova invasió del poder politic en judicial, legitimant la cadena perpètua a l’Estat Espanyol.

Aquesta invasió però no és l’única. Mentre repassava els apunts, de nou hi havia una entremissió en els afers judicials. La revocació d’un magistrat del tribunal constitucional, posa en marxa el que pot ser una segona retallada (o la tercera o la quarta ja he perdut el compte de tanta vergonya), llimant l’autogovern del principat, fins al punt de dir-los com han de llegir les seues pròpies lleis.

La paraula invasió sembla que era la de moda aquesta setmana, i els recursos d’invasió de competències, l’esport nacional. El recurs sobre la tercera hora en castellà es farà com toca amb la inclusió de la tercera hora, mentre Esquerra planteja ja un decret alternatiu tal i com deia a l’AVUI, on es tractava d’ampliar el sistema d’immersió a la secundària.

L’altre recurs però, el de la llei de la dependència ja em planteja més dubtes. Per un costat, la retallada, de l’Estatut del Principat, impedeix un bon sistema de finançament que puga fer front a totes les despeses que se’n deriven. De que serveix tenir competències en un servei que ni tant sols pots garantir als teus?. D’aquest recurs, que molts col.lectius que aglutinen les persones amb dependència desaconsellen, també se’n desprén una segona reflexió. La llei de la dependència (malanomenada així, tot siga dit de pas), també afecta a la resta de territoris dels Països Catalans que estan dintre de l’Estat Espanyol. Malauradament si l’Estatut del Principat es roïn el valencià ja es per morir-se. Fins a quin punt, es conseqüent en un partit l’àmbit nacional com Esquerra, perjudicar a la resta de territoris, amb un recurs d’aquest tipus?. Es ben sabut, que al País Valencià, la despesa social per habitant es per riure, i no sé fins a quin punt podem tantejar amb el benestar dels nostres. La reacció de Convergència per tant no m’estranya, mai han mirat més enllà del Sènia.

En fi, enmig de tant de moviment, des d’aquest bloc vull donar tot el meu suport a l’Oleguer pel seu article que compartesc totalment. Cal la valentia al camp de futbol, però més per ser coherent amb les teues passes a la vida. Respecte a Kelme, sense novetats al front, una empresa valenciana, fomentant l’anticatalanisme després de ser reflotada pel PP, no us sona a coalicion?

El centre del món? o del seu melic?

“Perquè volies ser el centre del mon”. És una de les frases de la última campanya institucional de la Generalitat Valenciana. A totes hores i en tots els canals, treuen imatges idíliques tretes d’un país de cinexin, on manca de tot, i fins i tot la dignitat dels governants. A 3 mesos i escaig d’eleccions tot són flors i violes. Els nous votants, entre els quals m’incloc, rebem cartes extorsionadores de part de la nostra gran alcaldessa (en tots els seus destructius sentits), i som esperonats a treballar per una València millor. Fan tard. Ja fa anys que ens hem posat a la feina, i no ens sap greu anar just en la seua direcció contrària, de fet, estem fets per anar a contracorrent durant tota la nostra vida…

La campanya ens posa al centre del món, amb fotogrames de l’America’s Cup,i no copa de l’Amèrica, coses de les exigències dels patrons de la competició que ens anihilen la llengua de passada. Ara bé, quan hem volgut ser el centre del món?. Quan ixes de cara a la resta de la humanitat de seguida et trobes allò de “Valencia i fallas”…Genial, la meua ciutat i les meues festes majors, però si que em done conte que l’esperit faller,resumit amb la màxim “tot per l’aire”, ens dura tot l’any. Som/són experts a crear castells en l’aire i destruir-los en un temps rècord sense remordiments.

Hi ha coses que certament em fan mal a la meua ciutat. I són les persones. Reconec que només he agafat la línia 1 del metro un parell de vegades des de l’accident. No és por, sinó simplement casualitat d’una xarxa de transports desestructurada fins a la sacietat que no passa per davant de ma casa. L’última vegada va ser per a l’acció de les JERPV a l’expojove, on recorde que la il.lusió d’aconseguir una nova petita victòria va plenar de conyes el vagó. Però també recorde un calfred. Em costava de comprendre les seqüel.les que madrid va partir al març de 2004 amb tants veïns morts, però ara s’entén perfectament. Em fa ràbia, encara, tants mesos després, perquè és un silenci còmplice.

La vergonya m’indigna. Veure a la televisió pública i privada que València vol ser el centre del món, és només una mostra de la seua mediocritat. Una vegada més recorren a aquell esperit faller de què abans parlava. Castells en l’aire. Plans d’habitatge, noves escoles, les ciutats de la justicia, la copa amèrica, el circuit de fòrmula 1, una sanitat amb l’hospital més gran d’Europa. Tanmateix tenim una protecció 0 per a l’habitat, escoles plenes de barracots i amb el valencià arraconat a les guixetes de la dignitat, una nova façana marítima que amenaça el parc natural d’El Saler, un colapse circulatori, i unes llistes d’esquera tant grans com el nou hospital. I després d’un minut de somnis què queda?

Replegar les cendres de la seua vergonya, com després de la cremà? No vull ser còmplice de tot plegat, ni vull ser el centre del món, ni del seu melic. Només vull ser una persona lliure, com moltes altres, i farem sentir la nostra veu.

 

Testejant

 Autorretrat: humanitat i contundència

 

  Enmig de la feinada de preparar les eleccions municipals i autonòmiques del maig (si no vols caldo: dos tasses dixit) m’he trobat al bloc del Jordi Salvia (tot i que l’he vist per més llocs) el següent test. Un post lleugeret per anar a dormir de gust.

1. Una ciutat: València
2. Una paraula:  Compromís (però de debó, no derivat de conveniència)
3. Un menjar:  Paelleta, amb la família (aquesta setmana me l’he perdut…)
4. Una beguda: Colacao (cada matí per moure)
5. Una colònia: oloreta d’acabar d’eixir de la dutxa
6. Una marca de roba: això qu’es? (sic)
7. Un cotxe: el 71, el 72 , el 73, el metro (un record per als que s’hi van deixar la pell inclós) i víctima potencial de Renfe
8. Un monument:  l’altar de la visita papal a València de l’Estiu. L’unic monument a la poca-vergonya i a les cortines de fum.
9. Un programa de TV: Polònia
10. Un grup de música: Feliu Ventura, Obrint Pas, o qualsevol dels músics menyspreats per quasibé tothom (per sort cada vegada menys) al País Valencià
11. Una pel·lícula: Salvador, per les persones que lluiten
12. Un actor: El Joel Joan, i els actors de veritat, no mentiders compulsius que practiquen l’intrusisme laboral dia si dia també
13. Una actriu: les actrius de veritat, no mentideres compulsives que practiquen l’intrusisme laboral dia si dia també
14. Un futbolista: Oleguer: molta feina i poc soroll
15. Un entrenador: el que aconsegueix mantenir la feina 3 temporades al mateix equip
16. Un partit: les JERC avançant amb Esquerra
17. Un estadi: el de Xile, símbol de la resistència
18. Un color: taronja
19. Una virtut:  El compromís, i la constància, la sinceritat,
20. Un defecte: La inconstància.
21. El teu equip de l’ànima: la gent amb la qual treballe cada dia, per un país lliure d’homes i dones lliures, tant aqui com arreu.
22. Lloc de vacances: Lluny de l’especulació, però a la meua terra. Si, encara és possible
23. Un personatge: Joan fuster (coincidesc amb el Jordi), un referent.
24. Un nom: llibertat
25. Un desig íntim: Que s’acabe impossant la raó