España S.A

 

foto: calçotada de Reus.

25 d’abril de 2007. Un dia que els independentistes esperavem per commemorar els 300 anys d’ocupació espanyola, és el dia triat per el Consell Valencià per tancar les emissions de Televisió de Catalunya al País Valencià. Diuen que no havien caigut en què era un dia tant especial (Telenoticies de TV3 d’avui). Senyors del Consell Valencià, els valencians no som imbècils ni tenim pensat de ser-ho en les pròximes hores. El 25 d’abril és el dia de les Corts Valencianes, i per tant institucionalment es commemora la pèrdua dels furs. S’agrairia que si vostés són uns feixistes ho deixaren clar, per estalviar subterfugis i tot plegat.

Quan pensavem que el dia, ja tenia prou notícies que cabrejaren una servidora, n’ha arribat la segona. En Gerard Coca, company de les JERC de Barcelona ha estat denunciat per una organització anomenada España y Libertad (dos conceptes irreconcilibles al pas que anem), per suposada donar cobertura a una organització terrorista. Absolutament inversemblant que l’homenatge a Martí Marcó, fundador de les JERC després de la dictadura acabe amb l’intent de l’i·legalització de l’organització de la qual forme part. Des d’aquí tot el meu suport al Gerard, i la senyora denunciant, dir-li que la seua disbauxa no aturarà al jovent independentista que seguirà treballant, sense deixar de ser-ho mai, un jovent alegre i combatiu com ens agrada.

I tot plegat després de treure el debat de l’autodeterminació al carrer. La caverna lladra, i Jiménez Losantos ha estat condemnat per comparar Esquerra amb ETA, i si hi ha sentència ferma, contribuirà generosament a la difusió de la llengua i cultura catalanes. Al dia següent va fer la mateixa comparació al seu programa, Esquerra, la ETA catalana. Gràcies Federico per la teua abnegada dedicació a la causa i pel teu suport econòmic.

I és que ja se sap, tot es tarannà i diàleg, mentre no toques temes clau. I per això estem, per tocar-los tots encara que ploga. Per la integritat de TV3, per la Llibertat d’Expressió i de manifestació dels companys de les JERC de Barcelona i de tot arreu, perquè seguesca el debat autodeterminista fins que arribe el referèndum i el guanyem, seguirem al peu del canó. Cap OPA hostil d’España S.A ens aturarà.

l’Espurna 101

Tercer dia (i últim espere) de reclusió forçosa a casa. El refredat, herència familiar, emprenya tot el que pot. Aquests dies, m’he dedicat a dormir i a seguir els debats del Parlament de Catalunya. Encara es veu TV3, i la resta de canals de la CCRTV, i pel que he llegit avui aguantaran fins al 25 d’abril del 2007 (macabra coincidència, o no…). Ahir no em vaig donar compte que aquest bloc arribava als 100 posts, enfeinada a fer arribar la barreja de mala llet i llàstima que comporta que s’atempte contra l’espai català de comunicació i contra la llibertat d’expressió d’aquesta manera.

Al maig, quan vaig iniciar l’aventura, no hauria pensat mai que arribaria fins aqui, 100 missatges, en els quals he intentat almenys mantenir una coherència en els meus plantejaments. Després de 100 articles i milers de visites (nombre que encara em sorpren dia a dia), m’he aturat a repassar alguns relats, i em tranquil.litza saber que no canviaria res de tot plegat. Esperem que quan arribe als 200 posts, d’aquest bloc accidental puga dir el mateix.

Avui, al Parlament hi havia una votació sobre l’exercici de l’autodeterminació, no només sobre el dret, trampa en la qual ens vol fer caura determinat partit per espolsar-se les puces i poder seguir enganyant al respectable. Sensació d’arrencar a correr cap al més enllà, i mirar enrere, i restar sol. No passa res, queda un gran tram cap a la majoria social i cal seguir treballant fort per arribar-hi. Per ressumir la jugada em quede amb dos símils que he trobat per la blocosfera de dos companys de les JERC.

En Jordi resumeix el joc de resolucions aixi “Com ja li he dit a algun amic, és com aquells que es compren un xandall cadascú, un se’l posa i va a córrer, i l’altre es queda al sofà amb el xandall encara a l’armari. Potser és el que no entén CiU, l’autodeterminació està per exercir-la, no per contemplar-la. És a dir, mentre CiU es queda al sofà, la gent d’Esquerra ja fa temps que ens em posat a córrer amb el xandall, de la selecció dels Països Catalans, és clar.”

Pel seu costat en Lluís Pérez ho ressumeix així: “El paper de CiU en tota aquesta polèmica, com era d’esperar, ha estat el de marejar la perdiu i jugar amb ambigüitats. Així, per exemple, han presentat una resolució al Parlament on no es defensa l’autodeterminació sinó que, simplement, “no es renuncia a la mateixa”. Algú hauria d’explicar els convergents dues coses: 1) que el Parlament ja va aprovar diverses resolucions en aquest sentit en el passat i que, per tant, no estaven afegint cap novetat; i 2) que entre “em compraré un cotxe” i “no renuncio a comprar-me un cotxe” hi ha una diferència notable”

Mentrestant els valencians continuem enfeinats en parar la bogeria de tancar les emissions de TV3. Si voleu sumar-vos a la protesta hi ha diverses maneres:

a)S’han convocat protestes davant dels ajuntaments a les 20H del dia següent al tancament de les emissions de TV3

b) Podeu enviar un mail a diverses autoritats (Presidents de Catalunya, les Illes, i del País Valencià, a més del ministre d’indústria) clicant aquí, o sobre el banner del lateral d’aquest bloc (si a la TV3 al País Valencià) gairebé 40.000 persones ho han fet ja.

c)Per als mestres en originalitat, us recomane la via que ha iniciat en Josep Barberà, company d’Esquerra de Benicarló. Enregistreu un video amb el vostre nom, població, i un missatge contra el tancament de TV3 i pengeu-lo al Youtube. Ell Mateix en farà el seguiment al seu bloc. (nota. amb el canvi al nou servidor del bloc aquest video ja no està disponible. Disculpeu les molèsties)

El trencament d’un espai

L’amenaça del tancament de les emissions de TV3 no és nova, com tampoc és la primera vegada que ho intenten sense èxit. Als 90, barrionuevo ja va fer l’intent de tancar les emissions i confiscar els repetidors que els socis d’ACPV havien pagat amb el seu esforç i amb la venda de bons d’ajut per tal que la derrama fos menor. Ara el PP més passat de voltes dels últims anys ho torna a intentar no per l’interés de l’emissió de TV3, i menys encara per la il.legalitat que li imputen a les emissions. El trencament de l’espai comunicatiu català, només té un interés, mobilitzar el votant de coalición valenciana i unió valencia, per afermar una majoria absoluta.

Per als valencians TV3 és més que un canal de televisió, és la continuació d’un espai comunicatiu de Paisos Catalans, escenificat en un mapa del temps que ha fet que per a la gent de la meua generació (sóc de l’any que TV3 va arribar al País Valencià), ha suposat una certa normalitat d’un terme i d’una silueta criminalitzada a l’extrem. A casa meua, el decodificador de TDT no ha entrat tampoc per cap dèria per les noves tecnologies, sinó que va ser, com a tantes llargs, una necessitat de seguir veient TV3, la nostra també. Ara el PP aconseguira just el contrari del seu boicot a PRISA. I és que, si el tancament és irreversible (cosa que estic segura que no passarà) molta gent recorrerà a les plataformes digitals per seguir veient TVC.

Aquesta dies tot són reaccions de suport que ens ajuden a continuar batallant. Les reaccions del País Valencià eren previsibles evidentment, i sorprén el silenci sepulcral i maquiavèlic del PSPV, o potser no sorprén tant perquè és la dinàmica contínua de 12 anys d’oposició (o de sentar-se a les bancades de les corts sense exercir com a tal). Aquesta apatia socialista els costarà molt cara, ja que no han fet els seus deures d’esgarrapar vots al PP, fent més i més complicat un canvi, que ningú nega que es necessari. La premsa valenciana tampoc convida a un optimisme desbordant (el Levante en especial) quan centra tot l’interés del PSPV en l’assalt a la diputació com a un premi menor (inclos el relat de les negociacions dia a dia entre PSPV i BLOC per la integració d’aquest com a independents en les llistes socialistes en un poble tant petit i apartat com al Ciutat de València), en un intent de salvar els mobles amb poca esperança en un canvi profund.

Ara, 15.23 del 28 de març de 2007, ressona el TN de TV3, encara es veu. Des d’aquí avise a fatxes i agressors de la llibertat d’expressió, que els valencians ens podem posar molt rucs. Que el tancament de TV3, no es el d’una televisió d’emissions il.legals (tant com les de Punt 2, segon canal de RTVV), ja que de fet al País Valencià hi ha més emissions legals que il.legals. El primer pas, més enllà de la sempre necessària mobilització popular, i des d’aquí encoratge fins a l’últim valencià a que s’adherisca a les campanyes que corren per la xarxa, serà la compareixença del Ministre Clos al Congrés de Diputats. A veure si gosa dir que prendrà impunement part del seu espai comunicatiu als valencians per evitar un desgast d’un inexistent PSPV.

Bloc de campanya (IV) Energia Positiva

Diumenge ben mati, i amb el robatori consentit d’una hora de son, feiem via cap a Reus al Baix Camp. La segona calçotada independentista ens esperava aliens a que en poquet hores es convertiria en la calçotada més mediàtica que es recorda. A la gent de les JERPV, diguem-ne que ens costa poc anar cap al Camp, tant si és a Reus com a Altafulla o a qualsevol altre indret, de fet el Camp (de Tarragona) ens ha acollit moltes vegades ens els viatges amunt i avall de la nació que fem sovint.

Més enllà de l’acte polític, i de l’àpat, era un retrobament amb amics, alguns feia poc que els haviem vist com el Jordi, que corria el miting de València fa unes setmanes, però d’altres ja feia molt (massa) que no ens trobàvem. Primer de tot fotre un cop de mà a montar l’acte, hi ha 200 persones a dinar i és bàsic que s’hi troben a gust. A l’ambient l’energia positiva, tal i com diu el lema electoral de la candidata d’Esquerra a l’Alcaldia de Reus, Empar Pont, albaidina de pas sia dit, a qui li desitge tota la sort.

Aquest 2007 és molt important per als valencians, i fins i tot s’està tornant un punt malèfic amb el tancament de les emissions de TV3 que tractaré en un altre post, però no només ho és per nosaltres. Al camp hi ha molt il.lusió amb les eleccions, però també compromís. Compromís del jovent independentista del Camp, que estarà representat pel Marc Anguera a Constantí, l’Arnau Sabaté a Vandellós, el Carles Caparrós a Reus, la Núria Gavarró a Valls, El Gerard Castells a Tarragona, i el Jordi Molinera a Antafulla, entre d’altres indrets a les llistes d’Esquerra. Una feina que ara només farà un pas més enllà però que es fa palesa amb la feina constant de tants i tants joves (i cada vegada més) arreu dels Països Catalans.

La calçotada, impagable, pel bon rotllo, per l’actuació mítica de Miquel del Roig, i per tots els militants de les JERC de quasi tot arreu que hi erem alla (foto). Aquestes calçotades, o paelles o acampades, només fan que unir-nos més encara si es pot per arribar allà on volem. De moment hi ha una proposta al Parlament de Catalunya que inclou l’autodeterminació, que va fer el Xavier Vendrell a la calçotada mateix, i una petició de compareixença al Congrés del Joan Clos per què explique de cara als valencians perquè ens deixa òrfens d’una televisió que ja és nostra independentment de la riba del Sènia on visquem. Però de ben segur que arribarem allà on voldrem si ens mantenim alegres i combatius, i com sempre dic, perquè volem!.

Companys del camp: Salut i força!

Bloc de Campanya (XIV) Recta final (I)

imatge del terme de Picanya

 

Avui dia de reflexió, un concepte que per moltes voltes que li faça el trobe ben absurd. Els últims dies de campanya han sigut ben intensos, i amb tots l’atac rebut per Esquerra al País Valencià, (els últims dos posts el reflexen), havia descuidat una mica els actes de campanya.

Dijous, tornava a ser dia complet. De mati entre les facultats d’història i geografia, dvam montar una paradeta de material informatiu de les eleccions. La receptivitat bastant positiva. Encara no n’havia parlat de “l’hora d’Esquerra”. Per a aquestes eleccions, hem dissenyat un rellotge, d’aquests que es poden amb un cop al canell, amb una petita inscripció “és l’hora d’esquerra”.Han causat furor. Tothom té fills i nets a qui li ha de donar rellotges (són per vosaltres, no us n’amagueu :-P), i aprofiten per resoldre dubtes sobre Esquerra, o fins i tot per demanar més informació o la papereta de vot.

A la vesprada, un acte important. A Picanya (L’horta Sud) l’Imma Cunyat, candidata d’Esquerra a l’Alcaldia, i l’Agustí, entraven fins a la cuina d’un dels feus més bèsties del PSOE. El poble, d’una de les persones de més infaust record per als Valencians, Ciprià Ciscar, va respondre, i qui sap si el diumenge trencarem el bipartidisme PSOE-PP que plana a Picanya (ni EU ni Bloc tenen regidors).

Picanya, no és un poble qualsevol per mi. He crescut allà perquè vaig passar 12 anys dels 20 que tinc en l’Escola Gavina, a la Partida de la Martina de Picanya. A l’Imma, la conec des de fa molts dels meu 20 anys, perquè era mare de la mateixa escola, i d’una company meu de classe, i això em permet posar la mà a foc i no cremar-me en dir, que és una persona honesta i treballadora com poques, i que serà tota una garantia de bona tasca a l’Ajuntament de Picanya. A l’escola vaig crèixer, i els hi dec fins i tot l’estima per la meua terra, i crèixer amb un esperit crític de les coses. Un parell d’anys després d’acabar-la, vaig aterrar a Esquerra. Allà em vaig retrobar amb l’Imma. Potser no havia canviat massa res, perquè a Esquerra continue creixent, dia a dia, no només com a polític/a, sinó com a persona.

malalts d’amor pel nostre país

Faltaven pocs minuts per les 10 de la nit quan he arribat a casa de l’enèssima reunió per preparar les eleccions. És l’enèssima, però no deixa de ser enriquidora aprenent mil coses a cada pas que fem, i sense perdre mai la il.lusió pel que faig. Quan m’assec per sopar, a la televisió en Llach agraeix que els valencians estiguem cara a l’aparell escoltant el seu últim concert. Són dies durs, la dreta s’envalentona tancant les emissions de TV3 a casa nostra. A hores d’ara encara confie que no serà definitiu, com l’altra vegada. Jo no ho recorde, devia tenir 5 anys i tota la meua reivindicació es limitava al berenar i alguna joguina probablement. Els valencians podem posar-nos molt burros, queden vostés avisats.

Les cançons del Llach han sigut una constant en la meua vida. Mon pare em recorda de tant en tant que ja abans de nèixer tenia el repertori incorporat després de 9 mesos. No se si era el primer al que anava, però recorde especialment el concert “Germanies” de la Plaça de Bous,un 25 d’abril, on també hi va venir el Miquel Martí i Pol. Aquests dies, és molt probable que la blogosfera s’emplene de records i comiats. Mai m’han agradat, m’estime més mirar endavant, i mantenir el referents, i en Llach serà un.

Aquests dies de neofatxes inaugurant instal.lacions a un ritme que poques agendes aguanten, he sentit reflexions que diuen que ara no toca independentisme (els al.ludits no cal que diga quins són…). I si no és ara, quan?. 30 anys de la mateixa cantarella ja cansen i molt (i mira que me n’he lliurat de més o menys la meitat), i més quan no s’ha arribat enlloc. Doncs sí, ara més que mai toca independentisme, i la por d’alguns ens deixa “sols davant el perill”. Sols en la pressa de decisions, al País Valencià, i a la resta de la nostra terra. “Primer s’ha de ser valencià i després ja serem catalanistes” diuem. És que a cas és incompatible? Qui diu que no es pot ser valencià de nació catalana, i cridar-ho al vent?.

A casa estant, m’assabente que la seu d’Esquerra i les JERC de Lleida ha estat atacada. El primer pensament (el costum), és que han estat els espanyolets de torn, però sorpresa! (o malauradament no tant) és cosa de gent propera a la CAJEI i la resta del que en diuen ells Esquerra independentista (només ho poden ser ells es veu). Lamentable, de nou, com també ho van ser les agressions físiques al Fossar de les Moreres i d’altres que han ocorregut després. Tota la meua solidaritat als companys de Lleida, i animar-los a seguir endavant. Caldrà veure, quan aquesta gent forme governs (si que es ho fa mai), si són tant crítics i purs com ara.

No em cansaré de dir-ho, no som perfectes, ni ganes. Treballem pel que volem al nord, al sud, a terra endins i a mar enllà, per aconseguir una terra lliure d’homes i dones lliures, i per això cal prendre decisions. Algunes seran brillants, altrs bones, i altres no tant, però les prendrem i malauradament en això estem sols. És molt senzill bombardejar de la trinxera, i sense voler mullar-se el cul, és molt senzill teoritzar sobre governs, on renuncies a intentar formar-hi part, i és molt senzill amagar les banderes i els referents i no dir qui eres, i intentar donar lliçons a la resta.

Entremig de tot plegat, alguns, malalts d’amor pel nostre país, seguirem “tirant-li” i fent passos endavant. Estem cansats de dir-ho ja, ho fem perquè volem, perquè ens hi sentim còmodes i il.lusionats, perquè volem un canvi de debó, valent, sincer, perquè volem que la gent del camp es senta acollida i que la taronja no caiga de l’arbre mai més, sinó que siga collida amb un sou digne i bàsic per als llauradors. Perquè volem que els joves es puguen emancipar, perquè volem que l’especulació quede enrere, per tot això estem aqui. Els retrets no serveixen de res, el debat de molt, i l’agressió es gira de cul a la raó. Demà (quasi d’aqui una estona) em llevaré i aniré de València a Reus a una calçotada amb els companys del Camp. I hi aniré pensant que aquella senyora que em va cridar “Catalanista Radical” a la porta del míting central, encara deu pensar perquè coi li vaig dir que tenia tota la raó del món.

/…/que tinguem sort, que trobem tot el que ens va mancar ahir/…/ i malgrat la boira seguirem caminant /…/

300 passes endavant

 foto d’un PAI qualsevol de la Comarca de l’horta

Són les tres de la matinada, i he renunciat a intentar dormir fins que deixe d’escoltar els acords dels “greatests hits” espanyols de la verbena fallera de la cantonada. A les 4 teòricament i ja veurem quan en la pràctica tocaran “paquito el xocolater” i tothom a dormir. No sé com aguanten, aquesta vesprada han anat a l’ofrena i ara festa fins les tantes. El panorama dessolador que s’escola per la finestra, i tenint en compte que per molta de la gent que volta pel racó o per la missatgeria instantània, demà es dia feiner (els valencians encara tenim un parell de dies de festa), el silenci a casa es inquietant.

Ahir Mallorca va tornar a ser un clam, 60.000 persones van omplir els carrers i places demanant un altre model territorial. A València, al juny, també en vam ser una animalada, i de tot arreu, quan Compromís pel Territori, convocava els centenars de plataformes, col.lectius i partits a exigir una moratòria urbanística que ens permeta redefinir què volem pel nostre país. Un viatge en tren, cap al nord, o cap al sud, tant és, ens permet de veure que no anem bé. Kilòmetres de vies precàries, camps i camps de golf i cap golfista. De tant en tant, alguna alegria com la paralització del PAI d’Albaida (heliport inclós), ens encoratgen a mirar endavant. Recorde fa uns mesos, en el trajecte entre la Valldigna i Xàtiva, la vista des de dalt del port de tota la Valldigna. Una paratge preciós, però amb una cicatriu que el creua de punta a punta. Malgrat la defensa dia a dia de la bona gent de la Valldigna, s’hi monten les torres de la línia d’alta tensió.

Els nostres governants, prediquen que el País Valencià, i per tant (per ells) Espanya (encara ens veuen com aquell levante feliz que dubte massa que haja existit mai) ha de ser la califòrnia d’Europa, l’Eurodisney del món. Tinc el dubte si parlen ells, o les seues butxaques, o els seus amics constructors que començaran a actuar de cacics en les properes setmanes per protegir la majoria absoluta i si de debó s’estimen tant poc la seua terra com per desitjar-li un futur precari i subsidiari de la rajola.

Ara que fa 300 anys que Xàtiva va ser cremada, com Dènia i Vila-real, ells cremen el nostre territori i el nostre futur, ara que fa 300 anys que des d’Almansa ens van prendre quasibé tot, els nostres mals continuen venint de la “capital del reyno” per exactament el mateix lloc que llavors. Ara que fa 300 anys que ens van prendre el nostre autogovern, tenim un nou decret de nova planta (ara en fan dir estatut) que ja neix mancat de sentit, tret de la campanya d’autobombo tipus “som els més guapos, més alts, i més ben plantats d’Espanya”. Ara fa 300 anys que els maulets van ser massacrats i perseguits pels borbons, i tot i això formaren els batallons de Sant Vicent Ferrer,i la Mare de Déu dels Desemparats, i seguiren la guerra fins a la caiguda de Barcelona. És el moment doncs, que els maulets tornem a prendre els ajuntaments per fer 300 passes endavant, i com deia Al Tall “no hi ha qui pare el pas dels maulets”, perquè ens fa il.lusió, perquè ens ho creiem, però sobretot perquè volem, el 27 de maig ho aconseguirem.

Un dia de falles

   El ninot és del Carod, la foto es de 2006, però segur
que hi torna a ser enguany

Avui, segon dia de falles. Aquells qui sigueu propietaris d’un vehicle es aconsellable que l’abandoneu a la seua sort en una de les entrades de la ciutat. La raó? 800 carrers tallats al trànsit, des de fa tres setmanes i sense ordre ni concert, desanimen al més afeccionat a l’automobilisme. Aquests matins de falles, llegir la premsa del cap i casal és una aventura sense precedents. Canvien les capçaleres però el contingut és idèntic. El levante, recull una notícia sobre el tractament que ofereixen els gossos valencians contra l’estrés dels petards i coets que ja han rebentat un centenar de papereres en un parell de dies de festa. A sota, un apunt, que diu que al País Valencià hi ha més emissores de ràdio i televisions il.legals que legals, i curiosament només amenacen amb tancar el senyal de Televisió de Catalunya.

Les curiositats continuen, quan veus un xiquet, que no alça un pam de terra, a punt de dormir-se sobre un globus de Coalición valenciana en una vagó de metro sobresaturat pel poc servei que ofereix per al volum de gent que té València aquests dies (i més unes falles que coincideixen en cap de setmana). La lentitud del tren faller et fa lligar caps. No serà que a més de l’ofensiva espanyolista del Partit Popular que mai s’atura, el tancament de TV3 no és més que un intent de mobilitzar el possible votant de coalición i consolidar la majoria absoluta?.

La falla Nou Campanar torna a ser notícia, fa 4 anys que tenen el premi a la millor falla. Els rumors diuen però, que serà l’últim any que es plantarà. 600.000 euros que costa el monument, que el fan estar a anys llum de la resta i una comissió que ha tingut falleres majors tant arrelades a la Ciutat de València com la madrilenya Irene Villa, és la inversió del constructor valencià Juan Armiñana per vendre tota una promoció d’habitatge al barri. Venuda la barriada, diuen que traslladarà la barraqueta a una altra zona per explotar de la ciutat.

Alguns vivim unes altres falles, mentre als carrers de la ciutat de València ressonaven els acords de cançons de rafaela carrà en el millor dels casos, altres estavem al soterrani de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, també al cor de la ciutat, escoltant la impressionant veu de Pep Gimeno “el botifarra” i la seua rondalla, que han fet una gran tasca de recuperació de romanços, jotes, i la resta de patrimoni musical de les comarques valencianes. Demà serà el torn de Miquel Gil, que tancarà el cicle de cantautors de les nits de falles.

Mentre escric aquests ratlles es cola per la finestra l’oloreta dels bunyols de les 3 o 4 parades que hi ha pel barri, i la comissió més propera es passeja pels carrers acompanyats per la música d’una de les centenars que hi ha rodant per València aquests dies. El dia 19 acabaran sobtadanent les falles com cada any amb 700 incendis provocats. Absurd? potser, però són les nostres festes.