Bloc de campanya (V) Perquè vols

Jo parle la vostra llengua, perquè la meua llengua és la vostra

Jo sóc del vostre País, perquè el meu país és el vostre

Jo sóc de la vostra nació, perquè la meua nació és la vostra

Josep-Lluís Carod-Rovira

(València, 10 de març de 2007)

Aquest cap de setmana ha sigut dels més intensos dels últims mesos. Feia moltes setmanes que preparàvem l’acte central al Palau de Congressos de València, i arribava per fi el moment. Tot plegat va començar divendres a mitja vesprada, quan m’acostava a l’estació del nord a replegar al Jordi, que venia a passar un cap de setmana tant especial amb nosaltres. Divendres primer sopar, i anar a dormir a quarts de 6 de la matinada arreglant el món.

Dissabte ben matí ja estàvem al Palau deixant-ho tot apunt. A migdia havent dinat, comencen a arribar els companys d’arreu del territori. A les seus cares, malgrat tot, un somriure. Dir malgrat tot no es casual. A l’entrada del palau hi ha una colla d’energúmens capaços de batre el rècord d’amenaces per minut. Al cantó una pancarta “Carod: benvingut a l’infern” (sic), però al seu infern estaven ells. Esquerra feia, malgrat tot una passa important, clau diria jo, cap a la normalitat.

Davant les agressions i les amenaces, la dignitat. Davant les vexacions i els insults, la fermesa de fer un nou pas endavant cap a la independència. Del contingut del míting em quedaria amb quasibé tot. Lupe Ferrer, candidata d’Esquerra a l’alcaldia de Xàtiva, va recordar-nos que els maulets que es van mantenir fidels fins al final, tornaran als ajuntaments. El Josep Heras, candidat d’Esquerra a l’alcaldia de València, ens recordà que València tornarà a ser del poble. En Joan Puigcercòs, ens va recordar que Esquerra havia assolit al sud de la nació aquella normalitat democràtica buscada a passos agegantats. En Josep-Lluís Carod ens va recordar que “la nació la volem forta i lliure, i com la volem, la tindrem”. I l’Agustí, ens va fer partíceps d’on venim i cap a on anem, amb una Esquerra que és més que un partit, és un futur i una esperança.

Amb la nit entrada, uns quants militants de les JERPV sopem plegats, en un continu repte amb una amanida descomunal i unes pizzes. Una estona després, mentre a l’Octubre escoltem al Feliu Ventura en directe, el jordi, a les fosques, escriu a tota velocitat unes ratlles, com si no volguera oblidar res. El cap em bull. No puc evitar pensar en aquella gent que potser no coneixem, i que a l’eixida del metro han vist quartada la seua llibertat de venir a fer-nos costat. Tampoc puc oblidar tota la gent que per sobre de tot hi han posat el compromís (un mot al qual han fet perdre el sentit en la política valenciana), i la seua dignitat i hi eren. A tots ells gràcies, tant si hi eren com si no, com si han trucat per saber com ens havia anat i fer-nos costat, i també als que vindran i caminaran amb nosaltres el següent pas, treballant per una València, desperta, alerta i lliure com diu el Feliu, i per uns País Valencià més lliure i més just. I ho farem perquè volem, amb ganes, amb tenacitat, amb força, sense complexos. I per fer-ho plegats contem amb tu. Esquerra: Perquè vols.