malalts d’amor pel nostre país

Faltaven pocs minuts per les 10 de la nit quan he arribat a casa de l’enèssima reunió per preparar les eleccions. És l’enèssima, però no deixa de ser enriquidora aprenent mil coses a cada pas que fem, i sense perdre mai la il.lusió pel que faig. Quan m’assec per sopar, a la televisió en Llach agraeix que els valencians estiguem cara a l’aparell escoltant el seu últim concert. Són dies durs, la dreta s’envalentona tancant les emissions de TV3 a casa nostra. A hores d’ara encara confie que no serà definitiu, com l’altra vegada. Jo no ho recorde, devia tenir 5 anys i tota la meua reivindicació es limitava al berenar i alguna joguina probablement. Els valencians podem posar-nos molt burros, queden vostés avisats.

Les cançons del Llach han sigut una constant en la meua vida. Mon pare em recorda de tant en tant que ja abans de nèixer tenia el repertori incorporat després de 9 mesos. No se si era el primer al que anava, però recorde especialment el concert “Germanies” de la Plaça de Bous,un 25 d’abril, on també hi va venir el Miquel Martí i Pol. Aquests dies, és molt probable que la blogosfera s’emplene de records i comiats. Mai m’han agradat, m’estime més mirar endavant, i mantenir el referents, i en Llach serà un.

Aquests dies de neofatxes inaugurant instal.lacions a un ritme que poques agendes aguanten, he sentit reflexions que diuen que ara no toca independentisme (els al.ludits no cal que diga quins són…). I si no és ara, quan?. 30 anys de la mateixa cantarella ja cansen i molt (i mira que me n’he lliurat de més o menys la meitat), i més quan no s’ha arribat enlloc. Doncs sí, ara més que mai toca independentisme, i la por d’alguns ens deixa “sols davant el perill”. Sols en la pressa de decisions, al País Valencià, i a la resta de la nostra terra. “Primer s’ha de ser valencià i després ja serem catalanistes” diuem. És que a cas és incompatible? Qui diu que no es pot ser valencià de nació catalana, i cridar-ho al vent?.

A casa estant, m’assabente que la seu d’Esquerra i les JERC de Lleida ha estat atacada. El primer pensament (el costum), és que han estat els espanyolets de torn, però sorpresa! (o malauradament no tant) és cosa de gent propera a la CAJEI i la resta del que en diuen ells Esquerra independentista (només ho poden ser ells es veu). Lamentable, de nou, com també ho van ser les agressions físiques al Fossar de les Moreres i d’altres que han ocorregut després. Tota la meua solidaritat als companys de Lleida, i animar-los a seguir endavant. Caldrà veure, quan aquesta gent forme governs (si que es ho fa mai), si són tant crítics i purs com ara.

No em cansaré de dir-ho, no som perfectes, ni ganes. Treballem pel que volem al nord, al sud, a terra endins i a mar enllà, per aconseguir una terra lliure d’homes i dones lliures, i per això cal prendre decisions. Algunes seran brillants, altrs bones, i altres no tant, però les prendrem i malauradament en això estem sols. És molt senzill bombardejar de la trinxera, i sense voler mullar-se el cul, és molt senzill teoritzar sobre governs, on renuncies a intentar formar-hi part, i és molt senzill amagar les banderes i els referents i no dir qui eres, i intentar donar lliçons a la resta.

Entremig de tot plegat, alguns, malalts d’amor pel nostre país, seguirem “tirant-li” i fent passos endavant. Estem cansats de dir-ho ja, ho fem perquè volem, perquè ens hi sentim còmodes i il.lusionats, perquè volem un canvi de debó, valent, sincer, perquè volem que la gent del camp es senta acollida i que la taronja no caiga de l’arbre mai més, sinó que siga collida amb un sou digne i bàsic per als llauradors. Perquè volem que els joves es puguen emancipar, perquè volem que l’especulació quede enrere, per tot això estem aqui. Els retrets no serveixen de res, el debat de molt, i l’agressió es gira de cul a la raó. Demà (quasi d’aqui una estona) em llevaré i aniré de València a Reus a una calçotada amb els companys del Camp. I hi aniré pensant que aquella senyora que em va cridar “Catalanista Radical” a la porta del míting central, encara deu pensar perquè coi li vaig dir que tenia tota la raó del món.

/…/que tinguem sort, que trobem tot el que ens va mancar ahir/…/ i malgrat la boira seguirem caminant /…/