València 2007

València és una ciutat esquizofrènica, és capaç de allotjar el millor i el pitjor. Una ciutat dura per a un independentista, acostumats nosaltres a que tradicionalment ens gire l’esquena, o allotge els nostres botxins. Tanmateix també es capaç del millor, de acollir al seu esguard persones compromeses, valentes, entestades a tornar a València allò que li han pres. Reconec que aquesta setmana han primat els disgustos, amanits d’una fina pluja que encara li dona un aire més tètric a tot plegat.

Aquesta setmana, comença l’america’s cup. A qualsevol valencià no cal que li explique que és, ja que tot al nostre voltant te imprés el logo del xiringuito. Qui vulga exercir de bon valencià, hauria de tindre a hores d’ara un amarrament al port i plena disponibilitat per intuir (perquè veure es farà complicat) totes les regates del “evento”. Que la Copa Amèrica siga ara no és casual, clima preelectoral, plats trencats entre Consell i Govern, i competicions absurdes a veure qui hi posa més milions, i tot perquè Suïssa no té mar. A la resta ni fred ni calor, indiferència, i la preocupació que servira de cortina de fum a d’altres afers de mar més turbulenta.

La paradoxa segueix quan ara tothom va al port, en una ciutat que ha estat sempre d’esquenes al mar, i que quan mira d’arribar-hi és arrassant amb el patrimoni valencià, enderrocant un bé d’interés cultural com és el Barri del Cabanyal. Tot s’hi val per fer grans avingudes, i és que la comoditat del trànsit de camions és prioritària com tot el món sap, a la vida digna dels veïns que veuen casa seua degradada fins a l’extrem per acció o per omissió de l’ajuntament.

Llums i ombres, clars i foscos, i petites llums que marquen la drecera. Una bona  definició de València, almenys avui.