nosaltres els joves

Aquests dies de pasqua, em serviran per fer una mica de parada i fonda, no del tot, perquè sempre hi ha una feina o altra a fer, però si per recarregar piles de cara a la campanya que ens ve damunt. Aquests dies de preparatius d’activitats, i de planificació d’una mica tot el que farem d’aquí a l’estiu (no només la campanya, ja que tots els front de treball de les JERPV continuen més que oberts), em serveixen per plantejar què fa un jove com nosaltres, en un lloc com aquest.El primer apunt és, que una part dels qui treballem ara de cara a les eleccions municipals i autonòmiques, ni tant sols faran costat a Esquerra amb el seu vot el 27 de maig. Són tots aquells companys d’entre 14 i 17 anys i 364 dies que tot i tenir una consciència crítica envejable, i una capacitat de feina que ja voldrien molts dels qui voten, encara no tenen aquest dret. Serà però l’únic pas que no faran igual que la resta. Seria absurd no reconèixer com cal tota la feinada que fan.

Sovint ens pregunten perquè estem on estem. En una societat marcada pels tòpics dels joves que passen de tot i no es mouen per res, és fàcil que impacte al personal que algú s’implique en un projecte polític, i més encara quan es tracta d’un projecte “incòmode” al País Valencià com el de les JERPV i/o Esquerra. La resposta no es massa dificil, i es pot reduir en dos paraules “perquè volem”, però tanmateix dona lloc a una reflexió bastant més profunda.

El País Valencià necessita un canvi, però no circumstàncial, sinó molt més profund que una legislatura. Aquest s’ha de recolzar en dos pilars profunds, que han de caminar paral.lelament, la cohesió social i la nacional. A l’acusació més comu que ens fan de “radicals”, donar-li la raó. El diccionari de la llengua catalana diu de radical que és “allò que canvia del tot , de dalt a baix” i no li falta raó. No és un canvi a llarg termini, no estem disposats a deixar passar més temps, sinó que serà un canvi que s’iniciarà d’aquí una mica més d’un mes, amb la constitució dels nous ajuntaments

I en tot plegat els joves tenim un paper clau. Patim problemes estructurals en polítiques socials. Patim la precarietat laboral amb una accidentalitat que fa fredat, amb contractes temporals, i sou que ens impedeixen d’emancipar-nos. Tampoc tindriem on, perquè el País Valencià, tenim un grau de reserva del sól del 0% per a habitatge protegit. (ja hem vist com no protegeixen ni un arbre). Tampoc tenim cap mena de política d’habitatge que no siga la de l’especulació gratuita i la de destrucció del territori.

L’àmbit de l’educació no es molt més esperançador, beques insuficients tant en nombre com en dotació, i unes universitat públiques valencianes, que es veuen ofegades per la manca de dotació pressupostària del consell , que a més cedeix les noves titulacions i les ampliacions de places docents a les universitats provades (i catòliques sia dit de pas), deixant als centres públics en un estat precari i amb la incapacitat d’augmentar com voldrien el seus catàlegs de titulacions i el nombre de places per acollir estudiants. Aquesta manca d’interés porta també a què hi haja un dèficit d’espais fet que obliga a l’atomització dels horaris lectius, amb una classe al mati, 5 hores lliures, i una classe a la vesprada, que fa totalment inviable la conciliació d’estudis i feina, necessària per a molts estudiants (cada vegada més, amb la pujada del nivell de vida, i del preu de l’habitatge).A tot això cal afegir-hi el nul interés en la recerca pública, que obliga els joves investigadors a marxar a d’altres llocs de l’estat o a l’estranger, perdent de nou competitivitat i un alt valor afegit en els llocs de feina.

Actualment, hi ha 60.000 valencians al principat. Hi tinc molts amics que em diuen que tenen professors valencians. No és casual, aqui les borses de mestres s’obren i es tanquen indiscriminadament sense previ avís, i si passa. A més les escoles en barracons i el progressiu tancament de les línies en valencià són simptomes d’una política educativa suicida, i que aboca a molts alumnes a les escoles privades. Cada primavera 200.000 persones s’apleguen en les trobades d’escoles de valencià, un simptoma, d’una necessitat de reconeixement del valencià a l’escola i d’un canvi en les polítiques educatives que no arriba. L’autisme lingüístic, ultrapassa l’escola, i arriba a tot arreu, a les institucions, als mitjans públics de comunicació (no hi ha un sol diari en valencià, al País Valencià), però en canvi cada vegada més a la meua ciutat sent parlar més valencià, espere que siga més que una casualitat i siga una mica de rebel.lió a la ignorància.

És per tot plegat que estem aquí, perquè cal posar les estructures per a un nou edifici, nacionalment i socialment més avançat i més just. I tot plegat s’ha de fer dia a dia, no només en vespres de campanya, i quan aquesta arriba, anar fent passos endavant cap a la majoria social, i sembla que només esquerra està disposada a fer-ho. No es de bojos aspirar a la independència dels Països Catalans, cada vegada més gent es sent entre Espanya i la paret.