Contra Catalunya

En arribar a casa, de seguida diverses finestres de missatgeria instantània m’advertien que el documental “ciudadanos de segunda” de Telemadrid ja estava disponible al servei de videos youtube (trobareu l’enllaç ací). L’he mirat, potser per morbo, potser per veure si ultrapassen els límits de manipulació de la ràdio televisió pública valencià. La veritat és que han fet un registre de manipulació, anticatalanisme i distorsió de la realitat, que a una estudiant de periodisme a mitja carrera com jo, li fa fredat.

Com a persona que viu en un tros d’aquell famós mapa que ix a tot arreu a les escoles, al temps, i fins i tot a la gespa del Camp Nou, i que presuntament ha colonitzat Catalunya (deu ser una invasió subtil, com les de Pere Calders perquè no es nota per enlloc), dir que em cau la cara de vergonya. Trobe d’una manca de respecte sense precedents que s’use d’aquesta manera als catalans per a treure determinats rèdits polítics per a determinades formacions de cara a les eleccions del març de l’any vinent (dir quines és obvi). Considere indigne d’algú amb una minima ètica professional, que distorsione d’aquesta manera la realitat de Catalunya que no és ni molt menys la que es dibuixa en aquest reportatge.

M’agradaria fer un exercici amb la dinàmica d’aquest documental i la realitat lingüstica del País Valencià. A la majoria d’escoles predominen les “línies en castellà” (si allò de la classe dels valencians i la dels castellans que algunes de les persones entrevistades enunciaven com a perill per a la cohesió social, és el sistema educatiu valencià), on només es donen 2 o 3 hores de valencià a la setmana, i on la competència lingüística dels alumnes deixa bastant que desitjar. Fa molt temps que s’han encés els llums d’alarma envers la situació del valencià a les aules, i Escola Valenciana n’és una mostra envejable, però tothom fa oïdes sordes. És clar tot el que siga espanyolització i minorització del valencià  no cridarà l’atenció de telemadrid, i ni tant sols de Canal 9.

Prou d’atemptar contra els drets dels catalanoparlants. No poder declarar en català a un judici no és un perjudici? No poder ser atés en català als comerços de Catalunya, del País Valencià i de les Illes no és un atemptat contra els drets del ciutadà. Adreçant-nos a la “sacrosanta” constitució espanyola que de seguida treuen a passejar no diu en el seu article 3.3 que “La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.” . Doncs ni respecte ni protecció, només l’atac frontal d’una televisió en aquest cas, que sembla treta d’altres temps i de ments goebbelianes.