València: dia 0

 València, l’Horta, Països Catalans

Avui ha ixit el sol, inexplicablement. A la Plaça de l’Ajuntament un sol espaterrant que no deixa entreveure cap núvol apocalíptic. La façana del consistori, presenta nova imatge després de la rehabilitació però no ha canviat d’inquilina. A les cantonades, s’organitzen recollides de signatures per a un suicidi col.lectiu. En un racó, es venen espases ideals per un hara-kiri sense massa angúnia que acabe amb els patiments dels valencians. Porte el dia sencer escoltant la frase maleïda “el país Valencià està perdut”, o “l’adeu PV”.

El 27 de maig ha deixat un país blavós de paisatge bastant tètric. Em fot que s’hagen confirmat les meues sospites. No m’agrada tenir raó quan deia que “ho veia negre”. Ni en els dies més fotuts, em pensava que el fantasma de l’accident del metro votara Partit Popular. Torrent, Paterna, València, Alacant, a tot arreu l’esquerra parlamentària ensopega i es pega un dolorós colp al genoll que li impedeix caminar amb claredat

Tanmateix, ni hara-kiris, ni suicidis col.lectius. Només feina. Feina per endavant clara. Sabem on hem d’anar i hi anirem. El País Valencià no està perdut. Enmig de tot plegat l’independentisme té una feble pujada. No és suficient és cert, però és una mica d’alè. Fa 300 anys vam patir una derrota, ahir una altra. De nou ens alçarem i defensarem posicions. Llavors les de Barcelona amb els batallons de sant Vicent Ferrer, i la Mare de Déu dels Desemparats. Avui les de València des de Vinaròs a Torrevella, i de retruc les de la nostra parcel.la de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó

Alguns han dit de mi que tinc molta moral. Pot ser, no acostume a donar-me per vençuda. Faré dos dies de paró per motius acadèmics i després a seguir treballant. El món no s’ha aturat. Els valencians tampoc ho farem. La independència encara resta esperant a que arribem.