Video promocional de l’Acampada Jove 2007

Reflexions ara i ací

Demà m’examine d’història recent del País Valencià al context espanyol a la universitat. Després de la trepidant campanya electoral toca parada i fonda i reconciliarme amb els estudis de tercer de periodisme. Fa pocs estona que llegia el relat de les bombes a “Ca fuster” i contra Sanchis Guarner. Eren temps és durs que ara. Al camí, hi van caure el Miquel Grau i el Guillem Agulló, tot i això, el present tampoc es fàcil.

En les darreres setmanes s’ha creat una escola de sentenciadors i potencials creadors d’aforismes que volen sentar càtedra però s’allunyen de la gent, i de la realitat de vegades. Ahir llegia la frase “El terme “Països Catalans” propicia l´espanyolització del País Valencià”. Brillant. Tant lluïda o lluenta com errada. Els resultats electorals no parlen de conceptes sinó de maneres de fer. De fet, la sentència que de ben segur haurà propiciat hores de són plàcid al seu creador, no correspon al creixement de l’independentisme tant polític com sociològic al País Valencià. I ho dic més enllà del creixement d’Esquerra perquè hi ha més assemblees de les JERPV, de Maulets, Endavant, etc, o almenys fem més soroll. També hi ha més concerts i més poblats de grups de música en valencià, i que parlen obertament d’independència i una certa normalitat del terme.

El concepte de Països Catalans de Fuster, ha ultrapassat la seua dimensió primigènia altament teòrica per tindre una plasmació en un àmbit de treball, polític, econòmic i social, amb una voluntat de compartir un futur que ens permeta de donar respostes comunes als reptes de futur. És just l’articulació dels Països Catalans el que aturara l’espanyolització, tot i que és inevitable que dintre de qualsevol procés d’emancipació hi haja un revifada de l’unionisme.

No crec que el País Valencià siga més o menys espanyol, usant el terme Països Catalans. De fet tot es tracta d’espais electorals. El drama del País Valencià, no és altra que la pèrdua del centre (suposant que un govern d’un PSPV amb una pota a madrid i l’altra…també, siga la solució). Ara el PP ha posat el seu campament del límit del centre fins a l’extrema dreta (fet que ha fet desaparèixer potser per sempre el blaverisme polític d’UV i CV), i val a dir que el PSPV no ha fet absolutament res per evitar-ho. El client (digue’m-li votant socialista), per votar una còpia cutre del seguidisme popular, vota l’original.

L’esquerra per un altre cantó es debat entre una reformulació total o la guerra d’espases (el volum del soroll de sabres als voltants d’EU fan fredat). Els cicles electorals d’EU en els darrers anys no han donat resultats, i han descuidat l’enèsima refundació que a Catalunya va fer per convertir-se en ICV (remuntada electoral, tot i que torna a anar a la baixa). El Bloc per seu cantó, manté resultats tot i davallar a ciutats grans com Gandia o Castelló) i pot anar fet via. I Esquerra com sempre té el repte de redoblar l’esforç dels 5 anys que fa que corre per terres valencianes després de la fusió amb el Front pel País Valencià. Un repte que assumim i que avança a poc. Caldrà apretar forts les dents, i arrencar a correr cap endavant. Però és clar, ningú ens fa dir que fora fàcil.