Per suportar la calor

Tancat per Rock a la Mar

 

 Vistes de Cinctorres i Dénia

 

Aquest cap de setmana el bloc quedarà tancat de nou. Arriba l’hora del Rock a la Mar que celebra l’edició d’aquest any de polèmica. El festival va rebre la negativa de la conselleria d’Infraestructures per a instal.lar el recinte al Port de Dènia, negativa que afectava també a un recital de Maria del Mar Bonet i una cantada d’Havaneres. Una nova i creativa mesura del PP per intentar censura tot allò que siga cultura desafecta al règim. Per sort han fet marxa enrere i el Rock a la Mar es podrà celebrar amb total normalitat.

Aquest cap de setmana també es celebra a Cinctorres, l’Aplec dels Ports. Una cita que compta amb un bon grapat d’anys d’història i de reivindicació de la importància de la comarca dels Ports que pateix un bon piló de problemes al seu sí. De nou una coincidència de dates amb d’altres festivals, i un bon grapat de festes majors ens obliga a triar allà un volem anar.

Siga on siga, és una bon moment per gaudir de la música feta “al terreno” i en la nostra llengua, i per recarregar piles per afrontar els nous reptes que vindran a partir del setembre

Ens retrobem en uns dies !

 

ps: en Joan i el Pep ja han contestat al Mem que els vaig enviar.

 

El mem d’en Lluís

Llegesc al bloc de Lluís Pérez que li han enviat un mem d’aquests que has d’explicar 8 coses sobre tu, amb l’esperança que no em toque de rebre. Errada, al final del post ja em fa l’enviament dintre de “l’endogàmia republicana” que en diu ell. Dir-li, que no hi ha perill de replantejament de la nostra amistat ni plantege represàlies, malgrat la jugadeta.

1- M’encanta la Ciutat de València. No tinc tendències masoquistes ni res semblant. És la meua ciutat, m’hi he criat, i els seus carrers tenen un encant especial. També li dec la pressa de consciència, i la lluita diària cantonada a cantonada (literalment, i sinó vegeu les veritables guerres d’enganxines, cartells i guixades).

2- Aquests dies m’estic replantejant la meua relació amb el sofà, i reconec que estem arribant a un acord d’acostament progressiu. Aquest curs acadèmic i polític ha estat intens, tot i que no tinc res penjat per al setembre i passaré a quart de periodisme i per tant al segon cicle. Veure el calendari polític d’aquí a final d’any (el del 2008 no me’l plantege perquè ja hi ha eleccions directament), em fa reprendre més força la connexió amb el sofà i tots els derivats de la mandra (dormir, jeure, llegir, pel.lícules, família). És el moment de carregar piles perquè caldran més endavant.

3- Compartesc habitació tot i no tindre germans. No, no la compartesc amb cap èsser humà, però a sota el meu llit (es d’aquest que s’obre com el portamaletes d’un cotxe) hi ha decenes d’animalets i altres èssers de pelutx que he anat acumulant durant gairebé 21 anys. Hi ha algun a l’aire lliure, ara mateix el Grumpy (nan de pelutx enorme regal d’un amic) i en Pepe (res a veure amb cap andalús ni res semblant) os que va arribar a la família el mateix dia que jo i que ja està atrotinat.

4-Fa unes setmanes que he recuperat la dèria lectora, alenada per la necessitat de conèixer més el meu entorn, i tenim més eines per treballar. Estic acabant “l’Esquerra independentista avui”, després m’espera “Catalunya sota Espanya” i acabaré caient al “mirall escocès”, a més de recuperar algún document de treball.

5-Un dèria política?: combatre el regionalisme. Ja n’he parlat en aquest bloc amb l’ajut del Pep, un company i amic illenc . Em negue a creure que el País Valencià estiga perdut ni siga segon plat, i llance un avís a navegants: la dèria és altament contagiosa.

6-M’agraden molt el simpsons. tant, que tinc tentacions d’invertir una vesprada en anar a veure la pel.li al cinema. He vist els capítols més d’una vegada segur, i aquests dies em miraré la sèrie de 20 capítols que consideren els millors. Al racó català sovint faig servir iconetes de la maggie simpson (innocència però mala llet).

7- Tinc un vessant friki, com tot el món amb orelles i sabates, i sóc cofundadora de dos moviments que ja han caigut en desgràcia però que poden rebrotar en algun moment (tot i que no tenen cap pretensió a part de fer riure una mica). Parle dels Pingüins Units, i del moviment 22.22 (acrònim de València Valenciana, una paròdia dels 33, que pregonava la paella per tothom).

8- Falten pocs dies per al meu aniversari que és l’1 d’agost i en faré 21. Passaré la vespra (i al pas que anem, la nit, la matinada, el mati i el migdia) a la Valldigna (La safor), al concert d’Obrint Pas, la Gossa Sorda, Pirat’s, Sac de Gats i un parell de DJ’s, que es farà a Benifairó d la Valldigna, amb els companys d’Esquerra, les JERPV i els amics. La casualitat ha volgut que justament a Benifairó el 31 de juliol es faça el sopar Republicà per tancar el curs polític amb els companys d’Esquerra i les JERPV, que de ben segur serà un gran preludi al concert.

I ara el moment clau, passaré el mem (i/o marron) al Jordi Molinera, al Joan(et) Hornos, i al Pep Àrias. Sort i endavant!

De mentides i censures

 

El dia que Piqué ha plegat del PP per deixar pas a Sirera al capdavant del PP de Catalunya, ha sortit el sol com qualsevol altre. Tanmateix dos episodis ens han fer retrocedir en el capítol de llibertats (en especial de l’expressió) fins als temps en què Sirera no havia nascut i el seu partit no existia i formava part d’un règim dictatorial de primera magnitud.

Després de l’episodi de les caricatures de Mahoma, ara és la revista satírica El Jueves la que pateix d’una manera directa la censura. Una vegada més, és la Casa Real la causant d’un nou episodi de retallada de les llibertats. Si no va tenir prou amb la fi del Persones Humanes, la retirada del Set de Nit (els dos programes de TV3) i la censura del assassinat del Mitrofan (en pau descanse en el cel dels ossos i la mel), ara el fiscal i el jutge han demanat la retirada de tots els exemplars de la revista, i fins i tot la clausura de la seua pàgina web, per la portada que hi ha a l’inici d’aquest post.

El dia que comencen a riure’s d’ells mateixos (un esport saníssim) haurem avançat algun pas que altre cap a la plena normalitat. Ja hi ha prou de sense fer res ja que la Casa Reial, mai demana la retirada de res però les coses es tanquen sense explicació, es continue violentant una vegada i una altra la llibertat de premsa i expressió. On està el problema? Una parella que a més té dues criatures ben criades (a costa de tots) dubte que es dedique a la meditació trascendental, per tant, on està l’obcenitat? En l’electoralisme de la mesura de Zapatero?.

Les reaccions no s’han fet esperar, i sembla que quan arribe la Guàrdia Civil a requisar els exemplars de la revista farà tard, perquè segons informen els mitjans ja porten bon camí d’exhaurir-se. Una vegada més la raó es revolta a la bogeria de l’Audiència Nacional, que deu estar a punt de rebre, si no ho ha fet ja un exemplar de la seua “estimadíssima” Constitució Espanyola enviada per les JERC, on sembla que han oblidat l’article 20 que es refereix a la llibertat de premsa.

 

El cas “seleccions”: continua la bogeria.

Per si l’onada contra la llibertat d’expressió no havia abastat nivells màxims, avui s’ha conegut la sentència contra a Plataforma Pro-seleccions Catalanes per l’emissió de l’anunci en què uns xiquets no deixen jugar un que vesteix la samarreta de la selecció. La demanda interposada per Ciutadans (uns altres guardians de les llibertat democràtiques), esgrimeix que es crea un greu perjudici als nens de l’anunci. Esperem que denuncien a la Federación Española de fútbol per la destrucció continua de nens.

Més enllà d’un festival

Dos dies després d’acabar l’acampada, i després de descobrir que l’èsser humà té la capacitat d’hivernar com els ossos si s’ho proposen, és un bon moment per fer balanç de la 12ena edició de l’Acampada Jove. Tanmateix no tindria massa sentit en aturar-se en les xifres d’assistència (similars a les de l’any passat), sinó anar un pas més enllà cap al vessant humà del festival politico-musical més important dels Països Catalans.

Aquesta era la meua quarta acampada. La primera, la darrera que es va fer a la vila d’Arbúcies, des de la neutralitat d’anar de passeig i a gaudir de tres dies de festa. Les altres tres, ja des de l’organització de les JERC nivells diferents a mesura que passa el temps, però sens dubte aquesta ha sigut la més intensa. Durant 3 dies, l’Espai Socialisme s’ha convertit en la meua llar, i el lloc que junt amb l’Isaac haviem de fer anar tant bé com fóra possible. Dia a dia, hem vist crèixer, i finalment desaparèixer un poblat de gent vinguda de tot arreu, amb mil maneres de viure (o de no deixar fer-ho).

L’acampada Jove, per a les 500 persones de l’organització que estan a Sant Celoni durant aquells dies, i per molts altres que per mil motius no hi poden ser és molt més que un festival de 3 dies. És una tasca constant de mesos, de planificació, publicitat i mil i una encartellades, però també és el moment de fer una feina més estreta entre la militància d’arreu dels PPCC a la qual probablement no tornarem a veure en la seua majoria fins a l’11 de Setembre.

Jaume I ens va regalar un país llarg i estret i molt dificil d’articular. Nosaltres a poc a poc anem teixint xarxa i establint mil i un ponts cada vegada més resistents entre el nord, el sud, ponent, i un trosset de Mediterrani enllà. Per a la propera acampada aspire a una cosa només: que ningú s’estranye que els valencians de les JERC anem a l’Acampada trepitjant fort (com em va preguntar algún acampat). Ho hem fet aquest any, i ho farem casa any fins que hagem de deixar de reclamar la nostra llibertat perquè l’haurem assolit.

Anotacions relacionades:

Marta Vilalta: deu haver estat un somni 

Isaac Peraire: Acampada Jove! I ja en van 12! 

Bloc oficial de l’Acampada Jove : Treballar a l’Acampada Jove

ps: l’Ignasi Bosch, de les JERC d’Osona, el Ripollès i el Lluçanès, estrena bloc, benvingut a la Blocosfera!

Tancat per Acampada Jove

Aquest bloc romandrà tancat fins principis de la setmana vinent perquè aniré a parar a l’Acampada Jove del 2007 a Sant Celoni (Vallès Oriental). Durant 4 dies, decenes de milers de joves dels Països Catalans, conviurem en un espai de llibertat i solidaritat amb decenes d’activitats musicals, polítiques i culturals. Els 500 militants de les JERC que estarem a l’organització ja ho tenim tot a punt. I tu ? Ja ho tens tot apunt per acudir a l’Acampada? T’hi esperem!.

ps: Aquests dies es podrà seguir participant en els altres posts amb els comentaris.

El dret de decidir: una necessitat

Són tres paraules senzilles, però que amaguen una força capaç de tombar el mur més alt (o Espanya en el seu defecte). Pocs erem conscients (i jo la primera) de la veritable força que acabaria per prendre l’expressió després del 18 de Febrer de 2006. Em vaig acostar a Barcelona, sabia que aquell dia era important que tothom fera pinya, però ni de bon tros m’esperava trobar-me 700.000 persones baixant la Gran Via. Aquells dies, també eren de canvis per mi, no feia ni una setmana que els meus companys m’havien encomanat la missió (gens impossible val a dir-ho també) d’encapçalar una col.lectiu emergent com les Joventuts d’Esquerra Republicana del País Valencià. També en arribar a la ciutat de Barcelona, era aliena a la empenta que em suposaria aquella jornada.

D’aleshores ençà, hem vist consumar-se una retallada darrere l’altra de l’Estatut Catalans, i l’immobilisme extrem del text valencià i de les illes, pactats, com totes les qüestions d’Estat entre la dreta (del terreno o de Madrid tant li fa) i l’esquerra espanyola/ista).

Remou allò més espés de la sang, sentir el President del Govern veí, dir que l’Esquerra espanyola no existeix i que es igual que la Catalana. On està la el Hub de l’aeroport del Prat?, i les rodalies? i el sistema de finançament?. No s’hi val a amagar el cap sota l’ala (preferiblement la que ofereix calefacció i comoditat a mans del PP) per justificar el descontrol d’esfínters (i ja em perdonareu l’expressió) quan es tracta de parlar del Model d’Estat (Espanyol evidentment, l’altre ni parlar-ne).

La pal.lidesa i el suor (i a les onze de la nit gairebé no fa massa calor) del ZP (més semblant a Super Lopez, que a Superman a aquestes alçades de legislatura), feien palesa la preocupació extrema per la “irreverència” d’un tal Agustí Cerdà, un xicot valencià que al cap i a la fi s’havia limitat a repetir el que 700.000 persones havien dit al carrer any i escaig abans. Davant el tancament en banda de l’Estat, manifestat a l’extrem en el nerviosisme en la bancada socialista, i la bronca de la popular, només queda una eixida, que la legislació espanyola acabe per transferir la capacitat de convocar referèndums. Que no patisquen, que el primer potser es sobre recollida selectiva o política territorial, però tard o d’hora arribarà el preocupant per ells: el referèndum pel Dret a Decidir.

A hores d’ara és vital, que una força independentista establisca el dret de Decidir com una prioritat i més en el cas d’Esquerra que concep, el partit i el poder no com un fi sinó com un mitjà per anar més enllà. És ara el moment de construir un full de ruta i construir l’entramat per arribar al referèndum arreu dels PPCC (a uns ens constarà més que a d’altres, tampoc en tinc cap dubte). Ara és el moment de collir totes les complicitats que s’han anat teixint amb el temps (en el moment del referèndum ningú parlava dels aeroports, i ara hi ha cua, ningú tractava el dèficit fiscal, i ara en parla fins i tot el govern valencià que és allò més humanament oposat a una força independentista). Ara és el moment de fer un pas més cap a la majoria social.

Cal ser conscients d’una cosa. Estem sols. L’independentisme creixent que reflexen les enquestes i resultats electorals de les illes i del País Valencià, no està mobilitzat entorn de la força majoritària independentista, ni de la resta de col.lectius i resta en l’abstenció. Davant la negativa del PSC, PP i C’s per la seua constitució i ADN espanyolistes, de CIU per covardia potser, o pels anhels de poder, i l’estratosfèrica posició d’ICV capaç de defensar el Dret a l’Autodeterminació de qualsevol país més enllà de Zimbawe però mai dels PPCC, i capaç de votar la llei de Partits, i contra el Pla Ibarretxe, estem sols per afrontar el repte de tornar a engrescar la gent. I a hores d’ara tinc clar, que afrontar de ple el Dret de Decidir, la única manera d’eixir de l’atzucac on ens ha deixat les reformes estatutàries, és la millor manera d’aconseguir-ho.

Ara és l’hora d’Esquerra, a Madrid i arreu

 Cal trencar el malefici, plantem cara a Madrid !

Sempre s’ha dit que l’últim debat de política general de la legislatura marca l’inici de la cursa cap a les eleccions generals, i aquest any no sembla gens diferent. Crisi del govern central amb 4 ministres nous. Cal fer cartell abans de les generals i Bernat Sòria és una cara de renom, mentre Carme Chacón esdevé una nova picada a l’ullet cap a Catalunya que va provocar que Zapatero fóra president que pretenen (almenys) que torne a ser així.

Enmig de tot plegat, Esquerra ja té el seu candidat a les generals pel Principat. Serà el Joan Ridao, que ja sap massa com les gasten a Madrid (vege’s negociació de l’Estatut), i és un perfecte coneixedor de tot l’entramat legislatiu (és redactor d’una gran part de l’Estatut Català). Per davant un repte gens fàcil, les eleccions del 2004 van fer crèixer Esquerra d’1 a 8 diputats, en unes condicions extrordinàries en una càrrega espanyolista de profunditat sense precedents.

Tanmateix és injust dir que té el repte de mantenir la força d’Esquerra a Madrid. La responsabilitat de tornar a engrescar a la gent després del dessassosec municipalista, és de tots, i és cert qu hi ha coses que no ajuden gens com les declaracions demencials del president d’Esquerra carregant contra les JERC, però cal fer l’esforç. La força d’esquerra és precissament aquesta, la seua gent, i val la pena que aprofitem l’estiu per a vacunar-nos de prediccions sociovergents com la de Salvador Cot (si es grup parlamentari està en perill d’extinció ho decidiran els votants, no vosté) que vaticinen una escletxa de fum i la davallada als inferns.

Ara és la nostra. La feina s’ha fet i quasi sense temps per què els nostres companys a Madrid deixaren les maletes, es van retirar el tropes d’una guerra absurda i il.legal i es va parar la major barbaritat nacional (i dic nacional perquè afectava tots els PPCC) en temps, el trasvassament de l’Ebre. El 90% de les lleis socials del govern tenen marca Esquerra, i nacionalment el PSC ni ha tossit davant els seus “jefes”, perquè feren res, mentre Duran campa per Madrid amb fent odes al ministeri d’exteriors. Dimarts passat, al debat de política general es va veure de nou que estem solts davant el perill i ens vam explicar alt i clar, com ja ho fa el nou candidat.

El repte no són només les eleccions generals, ni molt menys. Sinó preparar un nou salt cap a la majoria social, i aquí ens la juguem tots, els del nord, els del sud i els de l’Est (que van fent via i ja són part del nou govern del consell insular). I això només ho farem engrescant a la gent (i a nosaltres mateixos)