Països Catalans: més enllà del regionalisme

Josep Arias (Son Servera)

Anna Peña (València)

Ahir mateix en el decurs d’una discussió (sana com totes) en un fòrum, algú va deixar una frase parlant sobre la independència que resumint venia a dir que calia prioritzar el principat i si sobrava temps ja ens posariem amb la resta. Tot i que la frase va èsser eliminada pel propi autor després d’un intens debat, queda pendent una reflexió al respecte.

És evident, i seria absurd no posar-ho sobre la taula, que els diferents territoris dels Països Catalans, no responen ni políticament ni sociològicament a realitats iguals i ni tant sols semblants. Ara, d’aquí a considerar-les coses diferents i a prioritzar-ne una part del territori i una altra no, hi ha la diferència entre la realitat, i un regionalisme recalcitrant.

Aquesta visió, xoca ara més que mai, amb una consolidació del marc polític nacional arran de les últimes eleccions, tant en nombre de candidatures, com en representació política (Esquerra ja té representació al Parlament de les Illes Balears), que ha provocat que finalment es desborde el concepte de Països Catalans, vinculat a la manera de Fuster a una llengua comuna (tot i que continua essent un dels seus vèrtex), per bastir un projecte polític, econòmic i social comú.

El País València: “blaveros més enllà de València”

La realitat política del País Valencià des de la transició (diuen que democràtica però encara no han arribat a assolir aquest estat), ha estat ben marcada per la pugna entre el regionalisme espanyol, que diu defensar el País Valencià sense ni tant sols expressar-se en la nostra llengua, i ha maldat per damunt de tot per continuar essent el “levante feliz” espanyol, i aquells que creien en la construcció dels Països Catalans (a manera d’exemple l’afiliació al PSPV pre-PSOE, comportava l’afiliació al PSC). El procés estatutari dels 80, la fagocitació del PSPV per l’estructura estatal del PSOE, i la ambigüetat en el discurs de la resta de partits ha provocat que fins a fa pocs anys no es tornara a obrir la “caixa dels trons” amb l’arribada d’Esquerra-País Valencià, després de la unió entre Front pel País Valencià i ERC.

Tot i això, el fenòmen blaver que encara plana a les nostres ciutats, desborda els límits administratius del País Valencià, i és malauradament senzill trobar manifestacions que propugnen la ruptura d’aquest model. Sense anar més lluny al bell mig de la campanya electoral un article amb el títol “ERC al País Valencià: a fer la mà” publicat a la web del Reagrupament, i els constats atacs contra les llistes d’Esquerra, em feien saltar els llums d’alarma sobre la concepció que alguns tenen sobre la meua terra. A hores d’ara ja no és concebible entendre el País Valencià, el Principat, la Catalunya Nord, La Franja de Ponent i les Illes com a parts desconnectades. Treballem en una meta comuna, i és evident que ho fem i ho farem a diferents ritmes i prenent les decisions des de cada indret, però sempre en la mateixa direcció i amb uns objectius.

A més de batallar amb els blavers d’ací cal atendre a la dita “Al País Valencià hi ha blavers, però al Principat ho són tots”, per combatre-la. S’ha avançat molt en aquest sentit per acció d’uns i altres, de catalans i valencians, però encara queda feina a fer, i els atacs constants que ha patit Esquerra al País Valencià en el decurs de la campanya electoral en són una bona mostra. Aquesta concepció que tenen alguns de “salvar el principat, sacrificant la resta” donada la debacle nacional del País Valencià, és errònia donat que l’independentisme creix, a poc a poc però creix a les comarques valencianes, i només pot respondre a una concepció esbiaixada dels Països Catalans o a un derrotisme agarrat a la sang.

Que jo sàpiga, ningú ens fa dir, en afiliar-nos, que fora fàcil alliberar la nostra terra!. Durant molt de temps he sentit allò que “el blaverisme es cura viatjant”. Doncs potser es la manera de combatre també el regionalisme; parlant amb gent de tot arreu, i convidant-los a casa nostra per veure que hi ha camp per còrrer i cap minut per renunciar a res.

Les Illes Balears: Nacionalistes i no a Mallorca

Podríem dir que les Balears són un món. Són realitats distintes. Però, centrant-nos en Mallorca, trobam una sèrie d’apunts. Si som generosos, podríem assenyalar que hi ha tres partits nacionalistes: Esquerra Republicana -és Esquerra Republicana i prou de remenar-, el PSM i UM. Però clar, després analitzam detengudament la situació i comprovam que Unió Mallorquina, que ara es perfila com a referent illenc de Convergència, no ens satisfà com a nacionalista.

UM fa una televisió d’una illa que té equips de volei que juguen a la lliga “nacional” o que comunica decisions del Parlament de les Illes Balears al govern de la “nació”. Si desvetlam la realitat implícita d’aquest substantiu, podem esbrinar de quin país és nacionalista el partit de na Munar

D’altra banda hi ha el PSM, un partit que, no ho neguem, ha estat l’estendard del nacionalisme mallorquí en els darrers 30 anys i ha fet bona feina i que té bons polítics, però el problema que té que la falta d’ambició nacional -de PPCC-, enc que diuen que ho tenen en els seus estatuts.

No obstant això, no ho apliquen potser per por de perdre votants. Ja ho sabran ells mateixos, però tenen manca d’ambició nacional. Per últim hi ha Esquerra Republicana [normalment afegeixen el "de Catalunya" per fotre por] que ha assolit unes dades espectaculars en els darrers anys: en nombre de militants, d’importància política, tenen una diputada al Parlament -per Eivissa pel Canvi. Serà una força determinant en un futur no gaire llunyà? Que tinguem sort!

València-Son Servera, 2 de Juliol de 2007

 ps: Gràcies al Josep Àrias, per aquest post a 4 mans