Poc més de 48 hores després del fatal accident del metro de València encara ressonen en les nostres consciències els crits dels que van patir l’accident (si se’n pot dir així) del suburbà valencià. Aquestes últimes hores han servir per avaluar les conseqüències més enllà de les causes (les víctimes, i el dolorós tràngol de posar-hi una vida darrere de cada una, guarir les ferides dels qui van tindre la sort de sortir del infern amb vida, i atendre els qui quedaran amb un buit que no es pot plenar amb cap indemnització atropellada )
.
Ara, hores després, i quan hem patit 41 cops emocionals, que ens han deixat estabornits, m’és dificil allunyar-me de pensar què hauria passat si haguera ocorregut dins del curs escolar, o oblidar les primeres hores d’angoixa de trobar amics i companys i saber que es trobaven bé, o que per sort havien deixat la seua rutina al calaix per un dia i no estaven al tren com ho haurien fet. També van ser hores de rebre el suport dels meus, i plenes de trucades d’amics o companys buscant la tranquil.litat de saber-me il.lesa.
.
Però, perquè un accident d’aquest tipus no s’ha volgut evitar??. No és una qüestió de poder o no poder, sinó voler. Perquè no s’hi va invertir en el manteniment de la línia 1 quan es destinaven milions a obtenir un certificat de qualitat a les línies 3 i 5 (ben visible als combois)?. Perquè no s’han atés les demandes dels treballadors i els sindicats que fins i tot van anar a la vaga en diverses ocasions per denunciar les mancances?.
.
Totes aquestes preguntes tenen una senzilla resposta; i és un escala de prioritats absurda per a qualsevol ciutadà. Quan un govern és planteja construir un País Valencià de fum, amb només grans events, com l’America’s Cup o la “vesita” del papa, queden arraconades les prioritats reals de la societat. Fabricar una realitat de cartó provoca el descarrilament de la qualitat de vida dels ciutadans i polaritza la societat. Línies de metro on gairebé no pots respirar de tant net i garantit que haurà d’estar tot, i d’altres on la por a patir un accident o qualsevol daltabaix tampoc t’ho permet. Sempre m’ha quedat el dubte dels sentiments que deu de tindre el responsable de no invertir suficient, en aquest cas el Conseller d’Infraestructures i Transports; José Ramón Garcia Antón, ara mateix, enmig de la foscor.
.
Una vegada superades les conseqüències col.lectives, caldrà buscar les causes, i demanar una vegada més que mane la dignitat dels qui estan al capdavant i dimitesquen ens responsables. Ara, vista la cobertura de Canal 9 no hi ha res que em faça caure en l’optimisme. Un mitjà que encobreix els culpables que parla d’un accident sense causes, que passa perquè sí, per un càstig diví (un altre després del sidral de la trobada) que només dona veu els que s’espolsen el càrrec de consciència com poden per poder seguir vivint perillosament. L’únic problema es que no tothom té el perill per objectiu.
Comentaris Recents