Són tres paraules senzilles, però que amaguen una força capaç de tombar el mur més alt (o Espanya en el seu defecte). Pocs erem conscients (i jo la primera) de la veritable força que acabaria per prendre l’expressió després del 18 de Febrer de 2006. Em vaig acostar a Barcelona, sabia que aquell dia era important que tothom fera pinya, però ni de bon tros m’esperava trobar-me 700.000 persones baixant la Gran Via. Aquells dies, també eren de canvis per mi, no feia ni una setmana que els meus companys m’havien encomanat la missió (gens impossible val a dir-ho també) d’encapçalar una col.lectiu emergent com les Joventuts d’Esquerra Republicana del País Valencià. També en arribar a la ciutat de Barcelona, era aliena a la empenta que em suposaria aquella jornada.
D’aleshores ençà, hem vist consumar-se una retallada darrere l’altra de l’Estatut Catalans, i l’immobilisme extrem del text valencià i de les illes, pactats, com totes les qüestions d’Estat entre la dreta (del terreno o de Madrid tant li fa) i l’esquerra espanyola/ista).
Remou allò més espés de la sang, sentir el President del Govern veí, dir que l’Esquerra espanyola no existeix i que es igual que la Catalana. On està la el Hub de l’aeroport del Prat?, i les rodalies? i el sistema de finançament?. No s’hi val a amagar el cap sota l’ala (preferiblement la que ofereix calefacció i comoditat a mans del PP) per justificar el descontrol d’esfínters (i ja em perdonareu l’expressió) quan es tracta de parlar del Model d’Estat (Espanyol evidentment, l’altre ni parlar-ne).
La pal.lidesa i el suor (i a les onze de la nit gairebé no fa massa calor) del ZP (més semblant a Super Lopez, que a Superman a aquestes alçades de legislatura), feien palesa la preocupació extrema per la “irreverència” d’un tal Agustí Cerdà, un xicot valencià que al cap i a la fi s’havia limitat a repetir el que 700.000 persones havien dit al carrer any i escaig abans. Davant el tancament en banda de l’Estat, manifestat a l’extrem en el nerviosisme en la bancada socialista, i la bronca de la popular, només queda una eixida, que la legislació espanyola acabe per transferir la capacitat de convocar referèndums. Que no patisquen, que el primer potser es sobre recollida selectiva o política territorial, però tard o d’hora arribarà el preocupant per ells: el referèndum pel Dret a Decidir.
A hores d’ara és vital, que una força independentista establisca el dret de Decidir com una prioritat i més en el cas d’Esquerra que concep, el partit i el poder no com un fi sinó com un mitjà per anar més enllà. És ara el moment de construir un full de ruta i construir l’entramat per arribar al referèndum arreu dels PPCC (a uns ens constarà més que a d’altres, tampoc en tinc cap dubte). Ara és el moment de collir totes les complicitats que s’han anat teixint amb el temps (en el moment del referèndum ningú parlava dels aeroports, i ara hi ha cua, ningú tractava el dèficit fiscal, i ara en parla fins i tot el govern valencià que és allò més humanament oposat a una força independentista). Ara és el moment de fer un pas més cap a la majoria social.
Cal ser conscients d’una cosa. Estem sols. L’independentisme creixent que reflexen les enquestes i resultats electorals de les illes i del País Valencià, no està mobilitzat entorn de la força majoritària independentista, ni de la resta de col.lectius i resta en l’abstenció. Davant la negativa del PSC, PP i C’s per la seua constitució i ADN espanyolistes, de CIU per covardia potser, o pels anhels de poder, i l’estratosfèrica posició d’ICV capaç de defensar el Dret a l’Autodeterminació de qualsevol país més enllà de Zimbawe però mai dels PPCC, i capaç de votar la llei de Partits, i contra el Pla Ibarretxe, estem sols per afrontar el repte de tornar a engrescar la gent. I a hores d’ara tinc clar, que afrontar de ple el Dret de Decidir, la única manera d’eixir de l’atzucac on ens ha deixat les reformes estatutàries, és la millor manera d’aconseguir-ho.
valencianna
Comentaris Recents