A l’Acampada Jove hi faltes tu !

La irresponsabilitat dels responsables

Poc més de 48 hores després del fatal accident del metro de València encara ressonen en les nostres consciències els crits dels que van patir l’accident (si se’n pot dir així) del suburbà valencià. Aquestes últimes hores han servir per avaluar les conseqüències més enllà de les causes (les víctimes, i el dolorós tràngol de posar-hi una vida darrere de cada una, guarir les ferides dels qui van tindre la sort de sortir del infern amb vida, i atendre els qui quedaran amb un buit que no es pot plenar amb cap indemnització atropellada )

.

Ara, hores després, i quan hem patit 41 cops emocionals, que ens han deixat estabornits, m’és dificil allunyar-me de pensar què hauria passat si haguera ocorregut dins del curs escolar, o oblidar les primeres hores d’angoixa de trobar amics i companys i saber que es trobaven bé, o que per sort havien deixat la seua rutina al calaix per un dia i no estaven al tren com ho haurien fet. També van ser hores de rebre el suport dels meus, i plenes de trucades d’amics o companys buscant la tranquil.litat de saber-me il.lesa.

.

Però, perquè un accident d’aquest tipus no s’ha volgut evitar??. No és una qüestió de poder o no poder, sinó voler. Perquè no s’hi va invertir en el manteniment de la línia 1 quan es destinaven milions a obtenir un certificat de qualitat a les línies 3 i 5 (ben visible als combois)?. Perquè no s’han atés les demandes dels treballadors i els sindicats que fins i tot van anar a la vaga en diverses ocasions per denunciar les mancances?.

.

Totes aquestes preguntes tenen una senzilla resposta; i és un escala de prioritats absurda per a qualsevol ciutadà. Quan un govern és planteja construir un País Valencià de fum, amb només grans events, com l’America’s Cup o la “vesita” del papa, queden arraconades les prioritats reals de la societat. Fabricar una realitat de cartó provoca el descarrilament de la qualitat de vida dels ciutadans i polaritza la societat. Línies de metro on gairebé no pots respirar de tant net i garantit que haurà d’estar tot, i d’altres on la por a patir un accident o qualsevol daltabaix tampoc t’ho permet. Sempre m’ha quedat el dubte dels sentiments que deu de tindre el responsable de no invertir suficient, en aquest cas el Conseller d’Infraestructures i Transports; José Ramón Garcia Antón, ara mateix, enmig de la foscor.

.

Una vegada superades les conseqüències col.lectives, caldrà buscar les causes, i demanar una vegada més que mane la dignitat dels qui estan al capdavant i dimitesquen ens responsables. Ara, vista la cobertura de Canal 9 no hi ha res que em faça caure en l’optimisme. Un mitjà que encobreix els culpables que parla d’un accident sense causes, que passa perquè sí, per un càstig diví (un altre després del sidral de la trobada) que només dona veu els que s’espolsen el càrrec de consciència com poden per poder seguir vivint perillosament. L’únic problema es que no tothom té el perill per objectiu.

Debat de política general: Adéu Espanya Plural

 

Aquests últims dies tots els analistes polítics mirem cap a Madrid. Bo, de fet sempre és així, però amb la celebració del debat de política general la fiscalització és molt més intensa. A la Carrera de San Jerónimo a l’hora de sopar gairebé els lleons es van girar del seu posat arrogant, en sentir de nou el català ressonar a l’hemicicle. O potser pitjor, sentint algú democràticament escollit pel poble, mirant als ulls del President del Govern i dient-li que no es sentia espanyol.

Era el darrer debat de política general de la legislatura i calia fer balanç. Una llarga i costosa obra de govern, que a mercè dels mitjans de comunicació centralistes i centralitzadors que patim, sembla obra i gràcia només del govern, quan en més d’un 90% tenen la marca (i per tant les esmenes o el cos, o potser l’ànima) dels independentistes catalans. Altres lleis, però malgrat l’esforç els partit de govern, àlies socialistes, han escollit pactar-les amb la dreta, tant li fa si la que es fa dir catalana o l’espanyol(ista)a, com els estatuts d’autonomia. Enlloc d’afrontar els reptes més val arronsar-se davant la pressió de la dreta, i el que és pitjor: fer-la servir d’excusa per amagar la seua manca de voluntat de modificar absolutament res en l’estructura de l’Estat Espanyol (una gran i libre versió moderna, Agustí Cerdà dixit).

Ahir es va produir l’enterrament definitiu (per si encara no s’havia consumat) de l’Espanya Plural de Zapatero i Maragall. La censura de les paraules en català del president del grup parlamentari d’Esquerra és són la mostra més roent que poques coses han canviat i tampoc hi ha cap mostra que vulguen fer-les canviar. La cara de patiment del president del govern i la reacció airada de Rubalcaba no són més que uns mostra d’intranquil.litat davant un problema clar per a l’Estat Espanyol que no és la primera vegada que es planteja a les Corts Espanyoles, però potser si que és la vegada que s’ha fet d’una manera més clara i a més en veu d’un valencià (si, ja es sap que som part dels Països Catalans, però als espanyols encara els costa més de païr quan pensaven que ja ens havien colonitzat del tot).

Ara, ens queda a la resta mantindre aquest embat contra l’Estat. Posar de manifest els acords (com la derogació del trasvassament de l’Ebre, la retirada de les Tropes, o l’inici del retorn dels papers que val a dir que està bloquejat a hores d’ara), però també el conflicte estructural amb l’Estat. Que un diputat diga  que no és sent espanyol a l’hemicicle parlamentari és molt significatiu, però ha de ser un clam, i això només ho aconseguirem (vista que la única preocupació d’alguns és la cursa pel ministeri d’afers exteriors, i l’altra no fer enfadar els “jefes de Madrid”) amb una Esquerra ben forta a Madrid, a València i a tot arreu.

ps: video tastet de la intervenció de l’Agustí Cerdà. Quan trobe la compareixença completa o en capítols la penjaré en un nou post. Val la pena escoltar-la. Mentrestant us adjunte la transcripció de la sessió del Congrés en PDF

Països Catalans: més enllà del regionalisme

Josep Arias (Son Servera)

Anna Peña (València)

Ahir mateix en el decurs d’una discussió (sana com totes) en un fòrum, algú va deixar una frase parlant sobre la independència que resumint venia a dir que calia prioritzar el principat i si sobrava temps ja ens posariem amb la resta. Tot i que la frase va èsser eliminada pel propi autor després d’un intens debat, queda pendent una reflexió al respecte.

És evident, i seria absurd no posar-ho sobre la taula, que els diferents territoris dels Països Catalans, no responen ni políticament ni sociològicament a realitats iguals i ni tant sols semblants. Ara, d’aquí a considerar-les coses diferents i a prioritzar-ne una part del territori i una altra no, hi ha la diferència entre la realitat, i un regionalisme recalcitrant.

Aquesta visió, xoca ara més que mai, amb una consolidació del marc polític nacional arran de les últimes eleccions, tant en nombre de candidatures, com en representació política (Esquerra ja té representació al Parlament de les Illes Balears), que ha provocat que finalment es desborde el concepte de Països Catalans, vinculat a la manera de Fuster a una llengua comuna (tot i que continua essent un dels seus vèrtex), per bastir un projecte polític, econòmic i social comú.

El País València: “blaveros més enllà de València”

La realitat política del País Valencià des de la transició (diuen que democràtica però encara no han arribat a assolir aquest estat), ha estat ben marcada per la pugna entre el regionalisme espanyol, que diu defensar el País Valencià sense ni tant sols expressar-se en la nostra llengua, i ha maldat per damunt de tot per continuar essent el “levante feliz” espanyol, i aquells que creien en la construcció dels Països Catalans (a manera d’exemple l’afiliació al PSPV pre-PSOE, comportava l’afiliació al PSC). El procés estatutari dels 80, la fagocitació del PSPV per l’estructura estatal del PSOE, i la ambigüetat en el discurs de la resta de partits ha provocat que fins a fa pocs anys no es tornara a obrir la “caixa dels trons” amb l’arribada d’Esquerra-País Valencià, després de la unió entre Front pel País Valencià i ERC.

Tot i això, el fenòmen blaver que encara plana a les nostres ciutats, desborda els límits administratius del País Valencià, i és malauradament senzill trobar manifestacions que propugnen la ruptura d’aquest model. Sense anar més lluny al bell mig de la campanya electoral un article amb el títol “ERC al País Valencià: a fer la mà” publicat a la web del Reagrupament, i els constats atacs contra les llistes d’Esquerra, em feien saltar els llums d’alarma sobre la concepció que alguns tenen sobre la meua terra. A hores d’ara ja no és concebible entendre el País Valencià, el Principat, la Catalunya Nord, La Franja de Ponent i les Illes com a parts desconnectades. Treballem en una meta comuna, i és evident que ho fem i ho farem a diferents ritmes i prenent les decisions des de cada indret, però sempre en la mateixa direcció i amb uns objectius.

A més de batallar amb els blavers d’ací cal atendre a la dita “Al País Valencià hi ha blavers, però al Principat ho són tots”, per combatre-la. S’ha avançat molt en aquest sentit per acció d’uns i altres, de catalans i valencians, però encara queda feina a fer, i els atacs constants que ha patit Esquerra al País Valencià en el decurs de la campanya electoral en són una bona mostra. Aquesta concepció que tenen alguns de “salvar el principat, sacrificant la resta” donada la debacle nacional del País Valencià, és errònia donat que l’independentisme creix, a poc a poc però creix a les comarques valencianes, i només pot respondre a una concepció esbiaixada dels Països Catalans o a un derrotisme agarrat a la sang.

Que jo sàpiga, ningú ens fa dir, en afiliar-nos, que fora fàcil alliberar la nostra terra!. Durant molt de temps he sentit allò que “el blaverisme es cura viatjant”. Doncs potser es la manera de combatre també el regionalisme; parlant amb gent de tot arreu, i convidant-los a casa nostra per veure que hi ha camp per còrrer i cap minut per renunciar a res.

Les Illes Balears: Nacionalistes i no a Mallorca

Podríem dir que les Balears són un món. Són realitats distintes. Però, centrant-nos en Mallorca, trobam una sèrie d’apunts. Si som generosos, podríem assenyalar que hi ha tres partits nacionalistes: Esquerra Republicana -és Esquerra Republicana i prou de remenar-, el PSM i UM. Però clar, després analitzam detengudament la situació i comprovam que Unió Mallorquina, que ara es perfila com a referent illenc de Convergència, no ens satisfà com a nacionalista.

UM fa una televisió d’una illa que té equips de volei que juguen a la lliga “nacional” o que comunica decisions del Parlament de les Illes Balears al govern de la “nació”. Si desvetlam la realitat implícita d’aquest substantiu, podem esbrinar de quin país és nacionalista el partit de na Munar

D’altra banda hi ha el PSM, un partit que, no ho neguem, ha estat l’estendard del nacionalisme mallorquí en els darrers 30 anys i ha fet bona feina i que té bons polítics, però el problema que té que la falta d’ambició nacional -de PPCC-, enc que diuen que ho tenen en els seus estatuts.

No obstant això, no ho apliquen potser per por de perdre votants. Ja ho sabran ells mateixos, però tenen manca d’ambició nacional. Per últim hi ha Esquerra Republicana [normalment afegeixen el "de Catalunya" per fotre por] que ha assolit unes dades espectaculars en els darrers anys: en nombre de militants, d’importància política, tenen una diputada al Parlament -per Eivissa pel Canvi. Serà una força determinant en un futur no gaire llunyà? Que tinguem sort!

València-Son Servera, 2 de Juliol de 2007

 ps: Gràcies al Josep Àrias, per aquest post a 4 mans