El món ho ha de saber

Llegesc al bloc del Xavier Mir, una nova proposta pels volts de l’11 de setembre, després de l’èxit l’any passat, de la campanya “jo també vull un Estat Propi” de la qual en va sorgir la Xarxa de Bloc Sobiranistes (de la qual forma part aquest bloc) i la web EstatPropi.cat (on també m’he adherit. Us deixe la proposta per si la voleu fer còrrer per la blocosfera

Presentació de la proposta

Ja fa uns dies que està disponible el documental sobre Èric Bertran amb subtítols en anglès. L’ús d’aquesta llengua en els subtítols fa que ara sigui exportable a molts països del món. Darrere d’aquest resultat final hi ha un munt de feina, des de l’experiència de l’Èric mateix i la seva voluntat de seguir endavant malgrat les tensions sofertes, fins a la traducció dels subtítols a càrrec de Heather Hayes, passant pel suport de Víctor Alexandre, el dels professionals que han fet realitat l’obra de teatre (que per cert aquest setembre comença la gira pels Països Catalans) o el del mateix Xevi Mató, autor del documental, el cas d’Èric Bertran ha esdevingut paradigmàtic no només per la realitat que descriu, sinó també per la capacitat de posar a treballar tantes persones. L’obra de teatre que s’ha muntat a partir d’aquest cas, per exemple, començarà una gira pels Països Catalans a partir del proper mes de setembre.

El vídeo és a YouTube i el que us proposo és un visionat massiu concentrat en una setmana: de dilluns a divendres, del dia 3 al dia 9 de setembre. Si penseu que el cas de l’Èric deixa en evidència l’Estat espanyol i el govern de Zapatero; si penseu que val la pena organitzar-nos per fer d’Internet una plataforma de difusió mundial per fer arribar el missatge que Espanya no és allò que sembla; si creieu que els internautes per un estat propi hem de fer una nova demostració de força utilitzant l’enginy i les possibilitats de les noves tecnologies, aprofitem l’ocasió que ens ofereix aquest reportatge de Xevi Mató.

Si aquesta iniciativa té èxit, les conseqüències positives seran nombroses. Haurem aconseguit una projecció internacional per uns mitjans que fa uns anys haurien estat impensables i ho haurem aconseguit amb un cost zero, simplement aprofitant una feina ja feta i la col·laboració coordinada de la comunitat internauta dels Països Catalans.

Què hem de fer, doncs?

A partir d’avui i fins diumenge dia 2, fer arribar a tothom aquesta proposta perquè a la mitjanit del dia 2 al dia 3 començarà el bombardeig de visionats. Poseu en circulació correus electrònics que s’escampin en progressió geomètrica. Penseu en els espais d’Internet a tot el món on puguem introduir la notícia de l’existència d’aquest documental, feu-ne una llista; podeu introduir un comentari en aquest apunt amb els enllaços als llocs on vosaltres mateixos el donareu a conèixer a partir del dia 3.

Durant la primera setmana de setembre, del 3 al 9 ambdós inclosos, visitem tantes vegades al dia com sigui possible el lloc on hi ha penjat el reportatge. Si encara no l’havíeu vist, aprofiteu per veure’l. Si ja ho havíeu fet, minimitzeu la finestra i seguiu navegant o treballant. Escampeu-ho per tot el món, especialment pels països anglòfons o que tenen un bon nivell d’anglès. Si cadascun de nosaltres es converteix en un divulgador actiu durant aquella setmana, si fem arribar l’enllaç a la URL del vídeo per tot el món, el documental serà notícia mundial i haurem presentat l’Estat espanyol tal com és en realitat. No desestimeu el potencial de les noves tecnologies.

I tot això, per què?

El primer objectiu serà que la iniciativa en si mateixa, el fet de tornar a utilitzar les tecnologies de la informació i la comunicació per generar una campanya, sigui notícia; que es vegi el nostre potencial quan actuem de manera organitzada. El segon objectiu és aconseguir que la notícia provoqui una allau de visionats del documental i que aquest es col·loqui entre els més vistos, cosa que generarà una nova notícia, aquest cop més enllà de l’espai comunicatiu dels Països Catalans. Si aconseguim que el vídeo aparegui entre els vint primers resultats en carregar la pàgina dels més vistos de la setmana, el públic potencial creixerà exponencialment i la criatura caminarà sola. La gent sempre mira per curiositat els vídeos més vistos pels altres.

On hem d’anar per veure el documental?

El documental s’ha penjat a YouTube en cinc parts. Comenceu el visionat per la primera part:

http://www.youtube.com/watch?v=aIiRFSCgGu4

A la dreta del vídeo veureu els altres quatre fragments de la resta del documental.

Recordeu, sobretot, que la proposta es fa per al reportatge que té subtítols en anglès, no per al que no en té i que també està penjat a Internet.

Mireu el documental, penseu en l’efecte que produeix tot allò que s’hi relata i penseu si no val la pena escampar-ho per tot el món. L’interès pels llibres de Harry Potter i la inquietud que provoca el terrorisme seran molt bons aliats en la difusió mundial del cas d’Èric Bertran i a través d’ell donarem a conèixer el procés sobiranista que hi ha en marxa al nostre país

(extret del bloc del Xavier Mir)

I després què? (o com fer periodisme als i pels Països Catalans)

La pregunta que titula aquest bloc , és una de les que més m’han fet les visites famliars o d’amics d’aquest estiu. aquest any inicie el quart curs de llicenciatura de periodisme a la Universitat de València i tot i tindre un cinqué curs per endavant ja es hora de començar-se a plantejar que haurà després de tot plegat.

les petites o grans menjades d’olla d’una estudiant de periodisme de València obren però el debat sobre la situació dels mitjans de comunicació valencians. En els darrers més s’ha centrat molt en el debat tv sí o tv no, “conflicte” polític que no mediàtic que a hores d’ara continua sense resoldre’s, tot i que el senyal de TVC i els seus quatre canals, a més de les emissores de ràdio de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisó, arriba amb total normalitat a través de la TDT.

Algú que vulga exercir la professió de periodista en català al País Valencià ho té realment difíciil. A hores d’ara no comptem amb cap capçalera en català diària que s’edite des d’aquí, i només arriben un grapadet d’exemplars de l’AVUI que ni de bon tros arriben a tots els quioscos valencians.I si eixim de la producció en català, inextisten el panorama no és més encoratjador. Majoria conservadora a la vista: provincias, mundo, abc, la razón, diario de valencia, valencia hui i fins i tot el País.

De la televisió pública del País Valencià, poca cosa se’n pot treure en clar. Una estructura empresarial inflada fins a l’extrem, que ha passat de tenir un director i una estructura depenent a tenir 5 subdirectors i els seus respectius equips no sé sap ben bé perquè,mentre l’externalització de la producció arriba a l’extrem i s’entrega la producció pròpia a empreses de fora no només de RTVV sinó també del País Valencià, sempre i quan instal.len una oficina amb un taula i una cadira a València (llavors ja se’ls considera producció pròpia).

Ara més que mai es fa palesa la necessitat d’un mitjà de comunicació d’àmbit nacional, no només per la manca de publicacions diàries en català al País Valencià sinó també també per la manca d’un referent comú en matèria de comunicació per a tots els ciutadans dels Països Catalans. L’Avui ha fet un pas, amb la seua arribada a Balears però de moment sembla que no va més enllà ni completarà el cercle. i la premsa digital cada vegada més prolífica i útil per la seua immediatesa, encara ara no pot competir amb es edicions digitals dels diaris dels grans grups de comunicació, i molt menys amb la difusió de les capçaleres que trobem dia a dia als quioscos.

La majoria dels independentistes, sovint ens queixem del tracte que patim dels mitjans. Estem acostumats a conglomerats preocupats per la unitat estatal per sobre del debat, o per mitjans al servei d’un partit polític determinat, especialitzats alguns en la pràctica del linxament per si fóra necessari. Ara estem en un impàs crucial, d’un independentisme amb certa embranzina (tot i els discursos altament derrotistes a combatre) , a fer el salt a un independentisme majoritari. I és ben sabut que tota pedra fa paret…

Post sense contingut

Caos de renfe en primera persona

El dia 10 iniciava unes petites vacances fora de casa. El que havia de ser un curs accelerat de “panxing”i “supervivència a la piscina”, va començar bastant malament. Trajecte d’Euromed València-Barcelona, 16.30 hores. El tren s’atura a Castelldefels. 25 minuts després, es fa patent que no és una parada per un semàfor (per allò de la manca d’informació). Finalment seguim el camí fins a Gavà, on ens espera una parada de 40 minuts més aturats al costat d’un rodalia ple de cares de desesperació. En arribar a Sants, hora i mitja més tard dels que toca, per la pèrdua d’una peça en un comboi de Talgo, vista la cua davant l’oficina, constate que és millor idea reclamar el bitllet a la tornada a casa, ja que hi ha 3 mesos per fer-ho.

Un trajecte de 3 hores esdevé un drama de gairebé 5. És irònic, doncs en arribar a Tarragona anavem per davant del temps previst, prova irrefutable, que es triga 3 hores en arribar perquè ADIF i Madrid volen. Dos dies després, llig al diari que l’any vinent el trajecte es farà en dos hores i mitja pel canvi de trens. Ara només cal, que alguna ment privilegiada pense perquè no hi ha el tram Castelló-Tarragona adaptat a l’alta velocitat. Si vols anar en Alta Velocitat fins a la Jonquera, has de passar per lògic i radial trajecte, Madrid-Saragossa-Lleida- Barcelona. Com sempre, primer anar a Madrid i després ja en parlem, quan ni tant sols cal una nova infraestructura que puga malmetre el territori, sinó adaptar-ne la ja existent. Misteris de l’Estat Centralista.

Ingènua de mi, em crec que el caos acabarà a Sants. Sincerament, crec que el Caos intern que pateix la ciutat de Barcelona és fins i tot més important. Rodalies que no paren a dins de la ciutat (encara que s’engeguen tard) i que obliguen a malabarismes de transbords en metros i autobusos especials. Una vegada més gent amunt i avall desconcertada. Els turistes ja mereixen un capítol especial. I un trajecte entre Sants i Badalona, costa una hora i mitja, sense avaria.

En encendre la tele, i seguint amb malabarismes, apareix la Ministra de Foment. Fa pocs dies que s’ha “deixat caure” per Barcelona, al més pur estil Benvingut Mister Marshall encara que  no se sap ben bé a què. Li plouen les exigències de dimissió, però és una experta jugadora de frontó.  Tant li fa que el seu partit, el PSOE tinga un nou incendi en la cursa cap a la revalidació del govern en les properes eleccions a Corts Espanyoles. Després de la desfeta de Navarra, les infrestructures a Catalunya (i a la resta de Països Catalans) fan aigües

L’Estat central i Centralista Espanyol, ha quedat definitivament amb el cul a l’aire. Els serveis, i cervells públics han embarrancat en la platja de vies. Al final de la correguda sempre ens toca surfejar la onada als mateixos, però els simptomes d’ofegaments són extrems, i arribarà la tempesta.

ps: Notícia de l’Avui interessant sobre la inversió en carreteres de l’Estat

Adéu Xirinacs

 
Hi ha homes que lluiten un dia i són bons
hi ha d’altres que lluiten un any  i són millors
Hi ha qui lluiten molts anys i són molt bons
Però hi ha els qui lluiten tota la vida, aquests són els imprescindibles

Bertolt Brech

ACTE DE SOBIRANIA

He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007

Nafarroa-Orpesa de Mar: any zero

hi falten uns quants blocs de pisos a la foto

La parada vital pròpia de l’estiu, és un bon moment per mirar enrere. Fa pocs dies, vaig tornar al camping on passava els estius, on vaig aprendre a anar en bicicleta, a nadar i lloc que guarda mil aventures. Bé, de fet al mateix càmping tampoc, perquè fa uns anys va ser comprat per Marina d’Or Ciudad de vacaciones, per una sucosa suma de milions, davant la qual els centenars de famílies que poblavem aquell càmping poca cosa podíem fer.

En els anys que han passat, l’antic camí de les Amplàries, ha quedat convertit en el que molts dels resistents campistes anomenen “las colmenas”, blocs i blocs de pisos, que ni tant sols estan a prop de la platja. A banda i banda de la carretera fileres de palmeres al més pur estil hollywood, versió xancleta i parasol. Enrere queda un altre model de turisme, poc agresiu amb el territori i bastant més humà, on els campistes cooperavem entre nosaltres, i on feiem pinya per jugar a futbol, o alguns pares abnegats carregaven una bona colla de criatures al cotxe cap a la terrassa d’estiu a veure pel.lícules.

Allà, ens vam trobar amb uns d’aquells amics d’estiu. El Mikel, i sons pares són Navarresos i des de sempre viuen a Pamplona. El Mikel i jo ens hem fet una mica més grans…i ara compartim unes altres dèries. Què farem quan acabem d’estudiar, la situació del català a València i de l’Euskera a Nafarroa. Just aquell dia (no he pogut publicar aquest post des de dimarts per problemes amb el servidor del bloc), el PSOE acabava de vetar el govern de progrés a Navarra amb el PSN, NaBai i Izquierda Unida. Com a navarresos, estaven entre indignats i desolats. El canvi tant a prop i que la seua voluntat depenga de Madrid. La reflexió era clara: de què serveix què votem si decideixen a Madrid?.

La conversa em va servir per conèixer millor la situació de Navarra, i per veure que cada vegada més gent s’il.lusiona amb un projecte com el de Nafarroa Bai que a les generals completarà el seu primer cicle electoral de vida, per xarrar també de com va tot pel País Valencià que sembla que haja entrat embarrancat entre retrets d’uns forces polítiques a d’altres, de la meua pertinença a Esquerra i les JERC, i de l’Acampada Jove, i de coincidir amb el Mikel en alguns grups de música com Berri Txarrak o Betagarri.

Al final de la correguda, malgrat 600 kilòmetres pel mig, potser no hem anat a parar a punts tant diferents. És probable que acabem per trobar-nos una vesprada de cada estiu, a qualsevol altre indret, que no haja perdut la batalla contra la raó. O potser ens trobarem les dues famílies, en un camping resistent d’algun indret del Camí de les Amplàries. Ves a saber si algun d’aquests estius ens contarem il.lusionats que Nafarroa i el País Valencià han avançat uns quants passos més enllà i que la travessa del desert toca al final.

ps: Mentre escric aquestes línies, l’executiva de les JSE de Navarra, han plegat en bloc. Ja veurem com acaba tot.

Anotacions relacionades:

Anna Simó: Nafarroa Bye 

Ales curtes i la dificultat d’emprendre el vol

ALES CURTES

Tan jove que la lluna no la veu
Amb ales massa curtes per a volar
Li van prometre un conte de dracs màgics
I viatja en autobusos plens de son

els seus estalvis són per a somniar
trobar un lloc millor i dir-li llar
i a penes troba feines per a mantindre’s
i per a llogar un pis a l’infinit

pots continuar dient que tot va bé
quan sols entre el cafè i l’ibuprofèn
enganyes el dolor i et sents desperta
cansada d’esperar i d’esperar

pren ben fort el punys i a caminar
nodreix les teues ales i a volar
fes-te tan visible que la lluna
dedique les estrelles al teu nom.

Travessa les fronteres del teu cos
i aprèn a volar

                                                Feliu Ventura

Un anyet més i ja en són 21

Sopar Republicà a Benifairó (disculpeu la resolució, és pressa amb el mòbil)

1 d’agost, dia d’operació sortida, vagues de maquinistes ferroviaris, i una calda insuportable, i enmig de tot plegat com em dia una amiga, faig 21 anys. És el segon aniversari que faig mentre actualitze (cada vegada a un ritme creixent) aquest espai a la xarxa. Aquest vint-i-… ja fa més mal, sobretot amb uns amics disposats a recordar-te que ja vas corrent a la trentena (i el que encara em queda per viure fins arribar-hi què????????)

Els 21, van arribar rodejada dels meus amb la brisa que corria per la Valldigna. Vam complir els plans, i ahir vam acudir al sopar republicà d’Esquerra de la Safor i la Valldigna. Tot un èxit. 200 persones sopant al carrer una nit d’estiu, bastint xarxa per afrontar el futur. Amb els jerpvis, la gent d’Esquerra, i algú que ja té el mèrit de dir-se valencià d’Altafulla, vaig celebrar l’aniversari entre el sopar i el més que rock, que en la seua primera edició va comptar amb l’actuació d’Obrint Pas, la Gossa Sorda, Pirat’s Sound Sistema, i Sac de Gats.

Entre cançó i cançó la gent de les JERPV de Sueca, que tenen un alter ego muixeranguer ens va animar a construir un pilar de 3. Allà, tots a una, dipositant la nostra confiança envers la resta de la construcció. Allà vaig veure què és precissament aquesta la nostra força, la nostra gent, capaç d’emprendre nous reptes sense espantar-se amb confiança en el futur. A tots ells gràcies, no només per la festassa d’aniversari que va acabar amb el sol picant a la cotxera, sinó per dies i dies d’avançar.

ps: La gent de Racó Català em dedica un fil (àcies Pep)