I després què? (o com fer periodisme als i pels Països Catalans)

La pregunta que titula aquest bloc , és una de les que més m’han fet les visites famliars o d’amics d’aquest estiu. aquest any inicie el quart curs de llicenciatura de periodisme a la Universitat de València i tot i tindre un cinqué curs per endavant ja es hora de començar-se a plantejar que haurà després de tot plegat.

les petites o grans menjades d’olla d’una estudiant de periodisme de València obren però el debat sobre la situació dels mitjans de comunicació valencians. En els darrers més s’ha centrat molt en el debat tv sí o tv no, “conflicte” polític que no mediàtic que a hores d’ara continua sense resoldre’s, tot i que el senyal de TVC i els seus quatre canals, a més de les emissores de ràdio de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisó, arriba amb total normalitat a través de la TDT.

Algú que vulga exercir la professió de periodista en català al País Valencià ho té realment difíciil. A hores d’ara no comptem amb cap capçalera en català diària que s’edite des d’aquí, i només arriben un grapadet d’exemplars de l’AVUI que ni de bon tros arriben a tots els quioscos valencians.I si eixim de la producció en català, inextisten el panorama no és més encoratjador. Majoria conservadora a la vista: provincias, mundo, abc, la razón, diario de valencia, valencia hui i fins i tot el País.

De la televisió pública del País Valencià, poca cosa se’n pot treure en clar. Una estructura empresarial inflada fins a l’extrem, que ha passat de tenir un director i una estructura depenent a tenir 5 subdirectors i els seus respectius equips no sé sap ben bé perquè,mentre l’externalització de la producció arriba a l’extrem i s’entrega la producció pròpia a empreses de fora no només de RTVV sinó també del País Valencià, sempre i quan instal.len una oficina amb un taula i una cadira a València (llavors ja se’ls considera producció pròpia).

Ara més que mai es fa palesa la necessitat d’un mitjà de comunicació d’àmbit nacional, no només per la manca de publicacions diàries en català al País Valencià sinó també també per la manca d’un referent comú en matèria de comunicació per a tots els ciutadans dels Països Catalans. L’Avui ha fet un pas, amb la seua arribada a Balears però de moment sembla que no va més enllà ni completarà el cercle. i la premsa digital cada vegada més prolífica i útil per la seua immediatesa, encara ara no pot competir amb es edicions digitals dels diaris dels grans grups de comunicació, i molt menys amb la difusió de les capçaleres que trobem dia a dia als quioscos.

La majoria dels independentistes, sovint ens queixem del tracte que patim dels mitjans. Estem acostumats a conglomerats preocupats per la unitat estatal per sobre del debat, o per mitjans al servei d’un partit polític determinat, especialitzats alguns en la pràctica del linxament per si fóra necessari. Ara estem en un impàs crucial, d’un independentisme amb certa embranzina (tot i els discursos altament derrotistes a combatre) , a fer el salt a un independentisme majoritari. I és ben sabut que tota pedra fa paret…