La Yihad del periodista

Aquesta setmana a València s’ha celebrat el 16é congrés de mitjans de comunicació dintre de la 36ena edició dels Premis Octubre organitzats per la Fundació Ausiàs March. Aquest any el congrés girava al voltant de la llibertat d’expressió i la qualitat de la informació a través de diverses taules rodones amb un element comú: el conflicte.

Algunes de les taules, giraven al voltant de conflictes explícits el que fa ja massa temps assetjen l’Orient Mitjà, o la dictadura de Mugabe a Zimbawe, o el que es viu al País Basc entre la violència d’ETA i la de l’Estat Espanyol. D’altres conflictes que es van tractar són més subtils però igualment perjudicials pel que fa a la llibertat de premsa i d’informació, com la censura a RTVV, o l’encaix informatiu entre Catalunya i Espanya a l’hora d’informar des d’allà.

Un dels reptes clau del periodisme avui dia, és oposar resistència al control de la informació que fan les 4 o 5 agències d’abast mundial. Sovint els propis professionals com ens explicàven dues companyes de Canal 9 destacades a l’Orient Mitjà, veuen com la seua cadena avantposa els temes que destaquen les agències d’informació per sobre de les històries més humanes i moltes vegades menys esbiaixades que poden obtenir els professionals a peu de conflicte. Com deia la cita de Baudrillard que enunciava un dels convidats “els mitjans de comunicació estan assassinant al realitat i esborrant les pistes”.

Els periodistes, o els que aspirem a ser-ho i tractem d’aprendre dia a dia, tenim per davant una mena de “Yihad”. Supose que en arribar a aquest punt, molts dels qui ho llegiu encara buscareu l’associació entre la guerra santa i la violència amb el periodisme. No la busqueu, perquè no la hi ha. Yihad, vol dir constància, esforç i superació i per tant hauria de ser una màxima per a les nostres vides tant si ens dediquem al món de la comunicació com a qualsevol altre. Aquest és un altre dels reptes del periodisme: superar les trampes del lenguatge que subtilment acaben per modificar les realitats. Hem de ser capaços de desbordar el control de la informació que en molts dels casos depén exclusivament de la potència nord-americana. Sempre s’ha sentit dir allò de “la veritat ens farà lliures”, i no li falta raó  a la sentència.

l’Estat Espanyol està al lloc 33 al rànquing de llibertat de premsa que fa Reporters sense fronteres. Un simptoma més que, lluny d’avançar cap a la llibertat, reculem en aspectes clau de la democràcia. Episodis com el de la portada de El Jueves, el tancament d’Egunkaria o d’Egin, són una bona mostra que la transició  i la lluita per drets democràtics.no s’ha acabat ni de bon tros. Almenys al final dels Octubre, hem arribat amb una bona notícia. No em puc estar de felicitar al Conseller Tresserras, per l’imminent acord polític amb el Govern Valencià per legalitzar per primera vegada en la història les emissions de TV3 al País Valencià. Ara queda un repte per abastar, fer-lo realitat definitivament i poder assumir la factura econòmica de 300.000 euros. Aquest és el preu de deslligar-nos d’una mostra més de censura.

Una mica més forts, una mica més grans, una mica més lliures

Ahir, la gent d’Esquerra teniem un repte important. Sota el títol “Construïm una nació, sobirana, cohesionada i moderna“, es convocava la conferència nacional d’Esquerra al Palau de Congressos de Catalunya, amb la voluntat de teixir una estretègia que ens conduesca a poder exercir el nostre Dret de decidir. A hores d’ara, crec que tota la gent d’Esquerra hem de tenir la sensació i satisfacció d’haver assolir el repte.

No ho dic, únicament perquè s’aprovara una ponència amb més del 80% dels vots, i amb la solidesa que això li atorga, sinó per la magnífica participació de la militància tant en nombre com en el debat seriós i assenyat que allà s’hi va trobar. Trobe que Esquerra ha sortit molt reforçada d’aquesta conferència i preparada per afrontar unes eleccions espanyoles on ens tocarà treballar de valent a tots. La voluntat de crèixer tots plegats i avançar va ser la tònica general del debat, tot i que vaig trobar que una de les ponències alternatives, mirava més enrere que endavant i així poc camí és fa.

Crec que ara mateix, a Esquerra som més forts i una mica més grans. Des de la pluralitat cap un únic objectiu. Cal refermar el nostre paper al govern de Catalunya i seguir creant espais de sobirania; hi ha feina feta però en queda moltíssima per fer. El Bernat Joan en un moment del debat va dir que “Qui és poruc no és d’Esquerra”. És aquesta precissament la nostra millor força, que 2800 militants engeguen un debat complex però seré, profund però responsable sobre el nostre futur immediat.

Mentre escoltavvem amb el Jordi, i l’Oriol el parlament del President d’Esquerra, envoltats per tots els nostres companys, vaig tenir la sensació que en aquella sala, on haviem validat la ponència i els centenars d’esmenes incloses pels companys d’arreu del territori, haviem fet d’Esquerra una eina més forta i més gran, i la nostra un pel més lliure. Ara tenim camí i mapa per correr.

A propòsit de Maragall

Mentre estàvem a la conferència va saltar la notícia de la malalta del President Maragall (encara que ja no ho siga, es manté el costum d’anomenar-los aixi). Tot i que el post no ve al cas, no puc deixar de reconèixer la valentia de Maragall de fer públic que està malalt d’Alzheimer. Després de llegir la premsa avui, no em queda cap dubte que contruibuirà a la divulgació dels efectes de la malaltia. La resta, no podem quedar impassibles davant les decenes de milers d’afectats per la malaltia i acabaria incorrent en el pitjor dels efectes de la malalta: l’oblit

Una mica de política valenciana

Ahir, un dia ben carregadet, es van produir a València dos actes polítics que escenifiquen els canvis i el petit terratrèmol que pateix la política valenciana. D’un costat, míting del PSOE, on Maria Teresa Fernández de la Vega (àlies la Vice) desembarcava a València,circumscripció de la qual serà cap de llista les Generals. De la nova gestora del PSPV sense comentaris. Només amb dir que torna Lerma ja hi ha prou…

De l’altra costat es feia el congrés Fundacional d’un nou partit (o no ja que de moment no abandona EU): Iniciativa per Poble Valencià. Dues consideracions ràpides: el partit està apadrinat per Jaume Bosch, membre d’ICV, que va fer les mítiques declaracions on deia que Esquerra era una ingerència intolerable del Principat al País Valencià. Benvingut al meravellós món de les ingerències senyor Bosch, o llavors té dues vares de medir davant partits valencians. L’altra un esment a un article signat per Vicent Grau, un dels percusors d’iniciativa que presenta el partit a la societat

“Mitjançant aquesta nova organització, no sols volem defensar els drets que tenim com a poble diferenciat, sinó que la identitat, en un món global, és, i ha de ser, un element transversal de la nostra acció política. Optem per un Estat confederal que respectant el dret a l’autodeterminació faça inútil qualsevol separatisme“

No res nou, un altre partit ESPANYOL a casa nostra

Una aportació a la dignitat (10€ per TV3)

Aquest és el pla d’Acció Cultural del País Valencià per fer front al pagament de la multa de 300.000 euros que ha interposat la Generalitat Valenciana a l’entitat per no tancar els repetidors de TV3. L’entitat ha presentat avui a València i Barcelona la campanya ciutadana contra el tancament de TV3, que es basarà en la recaptació econòmica a través de donatius i de la venda de la litografia de Tàpies (foto) a 10€, a més de la recollida d’adhesions i la mobilització.

Els primers que s’han afegit a la crida han estat els Presidents Pujol i Maragall i l’Abats de Poblet i Montserrat, a més de diversos periodistes i treballadors de la Corporació Catalana i Ràdio i Televisió com Toni Soler, Carles Capdevila, Xavier Grasset, Miquel Calçada o Joel Joan. Ara és el torn de la resta de ciutadans dels Països Catalans, entitats, associacions, col.lectius i partits.

Si fem pinya l’escena de l’abril passat al pic de la Carrasqueta a Xixona, no quedarà en una anècdota d’una guerra perduda. Hi vam guanyar la primera batalla (sense deixar de banda el tint èpic del gran riuxat que va caure). Si seguim treballant guanyarem la guerra de la dignitat. Tenim la raó, ara ens cal la força i la contundència i aquí juguem tots.

No només es tracta de llibertat d’expressió, que és ben clar que aquesta actuació de la Generalitat Valencian va absolutament en contra de les directives europees sobre comunicació i de la tendència mundial d’arribar a veure totes les televisions a tots arreu. És tracta també de protegir una cosa molt més perillosa per l’Estat Espanyol, la consolidació d’un Espai Català de la comunicació que ara té una nova expressió en el Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, dirigit per Salvador Cardús. Aquest és una dels reptes claus del nostre futur, treballem per guanyar-lo?

Per si voleu col.laborar amb la Campanya us deixe les dades de contacte. Si voleu rebre la litografia a més de l’ingrés amb nom i cognoms haureu de trucar el telèfon de la campanya de 9 a 14 i de 15 a 18.30de dilluns a divendres

Telèfon: 963918386
Número de compte
Bancaixa - 2077-0001-27-3103581289

www.acpv.cat

ps: mentre escric aquestes ratlles, Joan Ignasi Pla, ha fet efectiva la seua dimissió com a Secretari General del PSPV. Probablement arribe tard després de la desfeta electoral, i l’ha acabat per tombar una reforma domèstica. Haurem de veure com evoluciona l’afer.

Dels espanyols i l’independentisme

Avui els mitjans de comunicació en van plens, i el youtube fa fumera de les visualitzacions. Ahir TVE recuperava un format que ja havia donat bons resultats en les seues dues anteriors emissions amb el president del Govern i el cap de l’Oposició. Ara l’espai es donava als tres partits següent en l’arc parlamentari espanyol, Izquierda Verde, Convergència i Unió (més coneguda amb la patrimonialització prepotent de grup parlamentari català) i Esquerra.

Els darrers anys, ben bé des que es va produir el gran salt d’Esquerra en passa de 12 a 23 diputats al Parlament de Catalunya, han estat marcats pel continu assetjament mediàtic contra Esquerra. Assetjament i evidentment tergiversació de tot allò que es deia i feia (no cal recordar els linxaments contra el president d’Esquerra per la seua reunió a Perpinyà, o l’afer de les cartes financeres amb el Xavier Vendrell). Ahir doncs, era el moment de invocar els fantasmes per part dels “entrevistadors” i llençar-los a la cara del President d’Esquerra.

L’interés per als que ja som independentistes era precissament aquesta, veure la projecció que té l’independentisme a la resta de l’Estat Espanyol. Les sospites es van confirmar de totes, preguntes plenes de tòpics i falsetats (on s’ha vist que algú li diga a una altra persona com es diu !). Els temes recurrents, el futbol (deu nos guard si aquesta és la màxima preocupació del personal!!), Perpinyà, ETA, i la persecució de la llengua castellana a Catalunya (qui persegueix a qui).

Davant tot plegat, un brillant Carod. Tot i les crítiques que se li poden fer, quan l’encerta de ple també cal dir-ho. Més proper que la resta de convidats a les persones però sense perdre ni un bri de contundència en allò que des d’Esquerra defensem. Al senyor de Riba-roja a que li treia la son l’annexió de València als Països Catalans, dir-li que a mi em passa igual. Si volem viure en la radicalitat democràtica, acabarem als Països Catalans. No per annexió sinó per voluntat. Els valencians seram allò que voldrem ser, per tant serem lliures.

Ajornament sine die de la dignitat?Ens veiem als carrers

Ajornament sine die. Aquesta és la resposta del govern al simple compliment d’una llei.  La llei de retorn dels papers de salamanca, va ser aprovada a principi d’aquesta legislatura amb la voluntat de restablir una mica més de la dignitat del poble català. Ara de nou ens trobem amb un compromís no complert del govern central aquest si cap més greu ja que no es tracta de voluntat o manca d’aquesta sinó de rigor legal. La moció conjunta entre Esquerra, ICV i CIU (una bona via a seguir) ha sigut tombada per la majoria espanyolista. Una de les diputades del PSC (o del PSOE ja que amb la seua postura a madrid tant hi fa) ha dit que els papers tornar però amb rigor i seriositat. I llavors els primers feixos que sí que van arribar a Barcelona es van tornat esbojarradament?

El PSOE ha caigut una vegada més aquesta legislatura en el seu propi parany i en el que li para el PP. De nou la postura del “què diran” passa per damunt dels compromisos i s’acosta a la del PP, en la seua cursa particular per veure qui és més nacionalista espanyol. En la cursa de “a veure qui és més “xulo”", no guanyarà ni el PSOE ni el PP, sinó de nou s’imposarà la dignitat dels catalans que plenaran el Palau Sant Jordi.

E-notícies i la bona (dolenta) pràctica periodística

captura de la informació d’e-noticies

Just abans de sopar, al racó català apareix un missatge que remet a una notícia d’e-noticies amb un titular que resa que les emissions de TV3 al País Valencià s’han interromput sobtadament. El titular ” Denuncien que el govern valencià ha tallat ja TV3″ sembla clar. Ara bé, l’única font d’informació que dona és una correu electrònic d’un lector que indica que al seu receptor de TDT dóna errada en intentar sintonitzar els canals de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió.

Quede bastant sobtada, perquè no fa ni 5 minuts que he acabat de veure el TN vespre amb absoluta normalitat a casa meua, i no es talla l’emissió en cap moment. Evidentment es tracta d’una informació no contrastada de cap de les maneres. Al final de la correguda els problemes en l’emissió en les comarques centrals eren una conseqüència més dels brutals aiguats dels últims dies. La notícia a part de no ser certa és redueix a un simple mail d’un lector.

Vist que la informació és incorrecta m’he limitat a adreçar un comentari a la gent de l’e-noticies que no han publicat. I als pocs minuts sense cap mena de rectificació simplement han esborrat la informació de la plana. No només eviten contrastar la informació amb Acció Cultural del País Valencià, sinó que en el moment perceben l’errada no rectifiquen sinó que esborren com si res no haguera passat.

Considere que e-noticies no ha destacat mai per la seua bona pràctica periodística i que s’acosta perillosament al sensacionalisme i al groguisme. Són de sobre coneguts els seus titulars. Ara bé, també considere que el tema del manteniment de les emissions de Tv3 al País Valencià és suficientment sensible com per jugar-hi d’aquesta manera. No estaria gens malament que emeteren una rectificació, però allò de cuidar les bones pràctiques.

Una estudiant de periodisme qualsevol

Després de la tormenta arriba la calma (i no parle només de pluges)

 Pont de Beniarbeig destruit per la crescuda del riu Girona

    La premsa d’aquest cap de setmana va ben plena de balanços. La del País Valencià, malauradament parla d’habitatges destruits (més de 300), de pèrdues econòmiques i el més dolorós, les pèrdues humanes i sentimentals. Dintre del desastre i l’imminent arribada de pluges de milions (que ja veurem quan cobraran, perquè recordem que avui 14 d’octubre de 2007 encara no s’han cobrat les indemnitzacions per la “pantanà de Tous”), hi ha una nota per a la preocupació. Després de la riada d’avui fa tot just 50 anys, a València, es va optar per desviar el cabal del Túria per fora de la ciutat, en el que es va anomenar el Pla Sud. Doncs bé,segons la informació que avui publica el Levante-EMV, aquest pla sud, només té 40 cm de marge més per desbordar-se que l’antic llit, amb l’agreujant que el creixement de València, Xirivella i Quart de Poblet s’ha fet precissament cap a la vora del nou llit del Túria.

    Aquest cap de setmana podem tornar a veure l’antiga albufera de Calp (Marina Baixa) tal i com estava fa uns anys, però ara resta encerclada per edificis de 20 plantes a la vora mateix del penyal d’Ifach, que encara li donen un toc més tètric a la destrucció de la riuada més greu des del 57. Curiosament 50 anys justos després. La irracionalitat de les construccions, i la manca de manteniment de llits de riu, barrancs i rieres tenen també part de culpa en el desastre, com li de denunciava agrament una veïna als consellers desplaçats a la zona.

Per un altre cantó, arriben també els primers balanços de la participació de la Cultura Catalana de Frankfurt. Ahir mateix em queia a les mans alguns díptics informatius de laparticipació de Catalunya a la Fira, que m’havien portat uns familiar que han visitat Alemanya aprofitant els dies de festa. Crec que el millor baròmetre de la bona acollida de la cultura catalana, ha sigut la invitació a la Biennal de Venècia del 2009, un encontre on només hi poden anar Estats tret de poquetes escepcions com Escòcia i Gal.les i ara la cultura Catalana.

De nou després de la tempesta de la participació o no d’autors que escriuen en castellà a la Fira de Frankfurt els bons resultats de la fira a nivell de projecció de la cultura catalana a l’exterior ha fet callar la remor. Caldrà veure doncs si es repeteix la cridoria amb la participació a la biennal. Més enllà d’uns autors o altres, cal no ser ingenus i saber que allò que provoca realment alèrgia entre l’espanyolam i per extensió a la bruneta mediàtica no és més que el perill que supose per a la seua sagrada unitat d’Espanya la projecció internacional de la cultura catalana com a exponent dels Països Catalans, encara que malauradament amb el govern valencià de cul. Caldrà seguir teixint complicitats a l’exterior per fer passos cap a la llibertat.

Espanya és fracàs

Amb el títol Espanya és fracàs, els companys de les JERC del Camp, inicien una nova campanya per “sensibilitzar‘ sobre el ‘fracàs de la via autonomista‘ i del ‘tancament de portes‘ a un possible ‘estat federal”. La presentació de la campanya, ahir a Tarragona, ha coincidit amb un seguit d’accions arreu dels Països Catalans que arriben a la mateixa conclusió del plantejament de la campanya, que rau en la necessitat de convocar un referèndum d’autodeterminació, per tal d’acabar amb l’espoli espanyol.

El fracàs espanyol, va però més enllà del colapse d’infraestructures. Aquestes dies hem pogut assistir a la reacció violenta dels nacionalistes espanyols (sí, aquells individus que responen sempre, “yo no soy nacionalista”), amb la crema d’estelades i de fotografies del vicepresident de la Generalitat de Catalunya, Josep-Lluís Carod-Rovira. La majoria d’aquelles fotos es van cremar al centre de la meua ciutat, València, i no tinc cap mania de dir-los que no em treu la son el que poguen cremar.

Al cap i a la fi, els valencians, en tant que catalans, responem a una manera de veure les coses bastant més oberta de mires, i bastant més respectuosa i lliure. Cremar estelades (a part de la poca traça que han demostrat, i de la despesa que han fet), respon perfectament al nostra concepte de llibertat d’expressió.

A la contra ens trobem decenes d’identificacions i citacions a declarar. El día que els espanyols aprenguen a exercitar el saníssim esport de la llibertat d’expressió, haurem avançat molts més passos cap a la democràcia. Mentre això no arriba els 12 d’octubre, lluny de ser festa per als que som independentistes i de les JERC, se’ns contuarà girant feina, ens acabarem encadenant a casernes de la Guàrdia Civil, ridiculitzarem les campanyes patriòtiques espanyoles del PP, farem decenes de xarrades, farem concentracions i actes, i penjades de pancartes, i com no ens alimentarem a cop de botifarra.

Espanya i l’espanyolisme fracassen, mentrestant fem passos cap a la llibertat.