De com no ser espanyola malgrat les pressions

A València fa hores que plou a bots i barrals. Quasi premonitòriament he invertit una mica de temps a la vesprada a comprar 4 coses per a ara que arriba al fred. A les parets, a punt de caure de l’aiguat, he trobat alguns cartells de la manifestació feixista que es farà (si para de ploure) demà als carrers de València. Fa pocs dies al final de la manifestació del 9 d’octubre individus de l’extrema dreta ens van amenaçar impunement intentant tancar-nos a casa a colp de por al cos.

Demà és el dia de l’hispanitat, abans conegut com a dia de la Raza. A València, adquireix una dimensió especial aquell dia, ja que és un territori amb una identitat regional espanyola construida sobre la única base de negar una altra identitat: la catalana. Avui mateix, en un espai televisiu de la cadena espanyola Cuatro, una senyora de nom Amparo, es mostrava indignadissima, per què Joanot Martorell estiga a Frankfurt, traduit al japonès, a les mans del vicepresident de la Generalitat de Catalunya.

Sempre he tingut una manera de fer positiva, i m’he mostrat reticent a anar sistemàticament a la contra d’alguna cosa, de manera que dificilment podria ser “blavera”. Aquests dies ja em passa quan tracte d’explicar que per mi és molt més important de ser republicana que antimonàrquica. Doncs també sóc catalana i no antiespanyola. Precissament des de Madrid s’intenta endimoniar als antiespanyols (que sempre som catalans o bascos ves per on). Senyors de Madrid, no ens cal no ser espanyols per ser catalans, i no s’hi val a enviar matons tatuats, amb excessos de productes de gimnàs, no senyores que insulten per obligar-nos a ser espanyols.

Fa pocs dies dinant amb uns amics, algu em preguntava si tenia por a tota la fauna que campa impunement per la meua ciutat, escopeta de perdigons a les mans si és menester i dispara contra Ca Revolta o l’Octubre, apallissa militants i ciutadans, o posa artefactes o fa guixades a les seus. No els hi donaré aquest gust. També es diu que el 12 d’octubre els catalans o valencians o digue’m-li com siga no tenim res a celebrar. No crec que siga així, fa molts anys que els espanyols intenten destruir-nos i no poden, i ens hauria de fer contents. A València, avui plou a bots i barrals, i la senyera es mulla sense remei al balcó.