Després de l’explosió

Fa una mica més de 24 hores, que algú va decidir que una opció política democràtica mereixia patir un atemptat. O pitjor encara, que els veïns d’un immoble del barri d’Arrancapins de la Ciutat de València patiren un atemptat. A les 7.40 de mati d’un dia de novembre, la deflagració va fer alçar a tots els veïns, afectant també 3 cotxes aparcats al carrer de l’Erudit Orellana,10. El més greu: a l’explosiu hi havia un bon grapat de cargols i peces de metall. Anàven a fer mal.

Encara la sensació és una mica estranya en veure les imatges de la porta d’un immoble on hi vas quasi cada dia a la premsa i a la televisió. També deu ser la falta de costum, de l’atenció dels mitjans davant aquests atemptats. De fet, no és la primera vegada que la seu d’Esquerra és objectiu d’aquesta mena d’individus. Dic individus i no persones perquè algú que posa un bomba (parlem claret i deixem-nos d’eufemismes) en un portal a les 7.40 del matí, quan els xiquets van a una de les dues escoles que hi ha a pocs metres del casal , o els pares atrafegats van a la feina, o qualsevol dels nostres veins baixa a comprar el pa o el diari, sap que pot causar víctimes mortals.

No em puc estar de dir allò que es diu sempre. Vull agrair el suport, a tots aquells col.lectius, partits i sindicats que han fet arribar al seua solidaritat a Esquerra i les JERC i també el de cadascuna de les persones que s’han adreçat al meu correu electrònic, a través de Racó Català, i que han posat a prova la resistència de la bateria del meu mòbil per fer-me saber que hi eren pel que fóra. M’agradaria que tinguen present tots ells, que seran el motor per seguir endavant (no hi ha hagut cap parada a la nostra màquina pel que ha passat)Aquells qui ens coneixeu podeu estalviar-vos el que diré ara, perquè ho sabeu massa bé. A la resta, la gent d’Esquerra i de les JERC no entenem d’amenaces, coaccions i atemptats terroristes com un motiu per deixar de treballar. Des de les nostres fermes (i avui més que mai) conviccions democràtiques i republicanes seguirem donant compliment al nostre compromís amb els valencians i les valencianes i la resta de ciutadans dels Països Catalans. Vicent Andrés Estellés (i per als més joves Obrint Pas), deia “no podran res davant un poble unit ,alegre i combatiu”. La gent d’Esquerra no som un poble, ni ho hem de ser, però si que tenim una responsabilitat amb aquest i no ens desdirem.

enllaços relacionats:

Pere Aragonès: La violència política ni a València ni enlloc

Aner Sertutxa: El terrorismo invisible

Esquerra: ultres fan esclatar un artefacte explosiu a la seu d’Esquerra a València

Josep-Amilcar Albert: El feixisme que no para

Jordi-manyes: fan esclatar un artefacte explosiu a la seu d’Esquerra i les JERPV

Adam Deosdad: Suport als companys del País Valencià

Jofre Bombí: Atemptat a les JERPV

Josep Vicent Monjo: Repulsa per l’atemptat contra la seu d’Esquerra a València

El calendari del passat-futur

Aquest últims dies he anat una mica de bòlit avançant feina de la universitat i em quedava un article al tinter. Fa uns dies en baixar al carrer cap a classe vaig trobar un gran sobre blanc a la bústia. Val a dir que la intriga sobre el seu contingut va durar ben poquet, ja que en treure’l de la bústia amb cura per l’estretor, hi havia el logotip del remitent: Escola Gavina.

Fa ja un grapat d’anys que vaig deixar d’anar a aquella escola, quan vaig acabar l’ESO, però cada any, em manté el vincle amb el centre la recepció pels volts de nadal del calendari del curs. És un petit detall, que sembla voler evitar trencar el vincle que durant més de 12 anys em va lligar a la Partida de la Martina S/N a Picanya, un poble de l’Horta Sud, al qual no he deixat d’anar, però aquest anys ja per la meua implicació en la política del País Valencià.

Entre aquells camps de tarongers, han passat moltes coses, la primera escola, l’edifici de secundària, vigilat sigilosament per una escultura que Andreu Alfaro va regalar a l’escola pels seus 20 anys (ara ja en fa 12), i jo mateix m’he fet gran, no només en edat, sinó en la capacitat crítica que m’ha portat ara a fer el que faig a ser com sóc. Les primeres trobades en valencià, i les primeres manifestacions “dels majors” (altrament dites 25 d’abril) les vaig viure entre aquelles parets, xiquets i complicitats.

La història de l’escola no és gens diferent que el relat col.lectiu dels valencians. Primer, l’il.legalitat des d’un xalet de l’Eliana (Camp de Túria) quan donar classe encara era un delicte (el primer curs docent en català el van iniciar amb Franco dempeus), després el canvi de casa ja a Picanya i les noves perspectives de tirar endavant, la batalla per normalitzar la llengua arreu (no a dintre de l’escola on només es dona classe en català) i en la defensa del territori. Ara, el camí que creua la Partida de la Martina, està ple d’esvorancs i excavadores. Són les obres de l’AVE Madrid-València que es van negar a soterrar i trenca una vegada més el paisatge de l’horta.

Tot i que han passat un grapat d’anys, és més necessari que mai, poder mirar enrere per tirar endavant. Tot i fer molts anys que ja no sóc “gavinera” (o potser sí), acabaré canviant qualsevol calendari insípid d’un sindicat o publicitat, pel calendari “del cole”, amb la tranquil.litat que per molt que alce el vol, d’una manera o altre no deixaré de perdre de vista el niu.

Ps: de nou, vull agrair el petit espai que l’escola m’ha donat al seu web .cat.

Foto: colònies d’estiu. Any 1994 (crec). Segona fila començant per baix. Samarreta blanca

Dones amb tots els drets

Dones amb tots els drets

Països Catalans, lliures de violència masclista

El 25 de novembre, Dia Internacional contra la Violència vers les Dones, reivindiquem les transformacions socials i culturals que han de permetre la ruptura amb el paradigma patriarcal, perpetuador de discriminacions per raó de sexe, i el dret de les dones a ser i sentir-nos diferents, sense que això impliqui menysvaloració de la diferència, desigualtats en les oportunitats i violències físiques o psicològiques envers nosaltres.

Aquest 2007 reclamem que la tramitació al Parlament de Catalunya del projecte de llei dels drets de les dones per a l’eradicació de la violència masclista tingui la màxima urgència, per tal que aviat sigui una realitat i es doni així resposta a les demandes de les dones i del moviment feminista en aquest àmbit, i que es converteixi en un referent en tot el conjunt dels Països Catalans i a la resta d’Europa.

El paper d’Esquerra al Govern de la Generalitat de Catalunya ha estat clau en l’aprovació per part de l’executiu d’aquest projecte de llei. La mesura, que posa les dones al centre i ens converteix explícitament en subjectes de drets i no només en objectes de protecció, gaudeix d’un ampli consens polític i social, perquè s’hi han incorporat les aportacions de les dones, dels grups de dones i del conjunt de la ciutadania, a través d’un procés participatiu que ha comptat amb la implicació de més de 300 entitats.

La llei defineix clarament l’origen de les violències, el masclisme, i posa a l’abast les eines per combatre-les i portar a terme un canvi social per eradicar-les. L’objectiu de la llei és visualitzar les discriminacions que patim les dones i reconèixer tots els nostres drets, inclòs el dret a viure sense cap tipus de violència. El nou text, el primer que s’elabora a Catalunya per regular les actuacions en aquest àmbit, és del tot pioner i innovador perquè defineix totes les formes de violència masclista, inclosa la violència econòmica, i incideix de manera particular en tots els aspectes de prevenció, detecció precoç de la violència masclista, atenció, recuperació i sensibilització.
Des d’Esquerra ens congratulem que el text impulsat des de l’Institut Català de les Dones hagi arribat amb un ampli consens al Parlament i reclamem la màxima urgència en la seva aprovació definitiva.

Al País Valencià reclamem una aplicació real de les lleis que regulen aquest àmbit i que les dones tinguin accés als serveis de manera àgil i segura, sense necessitat de posar una denúncia prèviament sinó a partir d’una acció coordinada i reconeixent tots els tipus de violències exercides contra les dones.
A les Illes Balears, el nou govern, en què hi ha present Esquerra, té la voluntat de donar un impuls important a les polítiques de dones a l’arxipèlag. L’Acord per a l’Estabilitat Política i el Futur Sostenible de les Illes Balears, signat per tots els partits que governen, inclou dos compromisos bàsics en relació amb aquesta matèria: reconvertir l’actual llei de la dona aprovada pel PP —una llei buida de contingut— en una autèntica llei per a la igualtat, i impulsar el Consell de Participació de la Dona, un consell que ja és una reivindicació antiga dels partits d’esquerres, els sindicats i moltes associacions de dones d’aquestes illes.

L’Institut Balear de la Dona està treballant per establir un protocol d’atenció a dones en situació de violència masclista per actuar de manera ràpida i efectiva en aquests casos, reforçar els mecanismes de protecció de les víctimes i evitar els processos de doble o triple victimització. És una mesura urgent i especialment necessària a les Illes, on es registra un nombre molt alt de denúncies de casos de violència masclista.

Esquerra incidirà perquè tots aquests compromisos es facin realitat i perquè el conjunt de les polítiques tinguin en compte la visió i les necessitats de les dones de les Balears.

El 25 de novembre va ser declarat Dia Internacional contra la Violència vers les Dones, el desembre de 1999, en el marc de la 54a Assemblea General de les Nacions Unides. Aquest dia, que recorda l’assassinat de les germanes Mirabal en mans de la dictadura del general Trujillo, a la República Dominicana, s’ha convertit en una jornada de lluita i de denúncia de les violències contra les dones. Des d’Esquerra ens afegim a aquesta commemoració i fem sentir el nostre clam:

Dones amb tots els drets. Països Catalans, lliures de violència masclista!

Països Catalans, 25 de novembre de 2007

foto: Acció a Sevilla per denunciar la violència masclista

Caos de Renfe viscut en primera persona

El caos de Renfe viscut en primera persona.

Avui, com altres dissabtes he fet cap a Barcelona per qüestions de l’organització a la qual pertany. La plàcida travessia d’un país estret i molt allargassat no em feia preveure el què em passaria a la tornada. De bon matí, mentre veia sortir el sol, he canviat el paisatge de vora mar, a què estava acostumada, per les vinyes i les caves del Penedès i els paisatges de Cornellà. Tant per tant, només 7 minuts tard a Sants, molt lluny de la mitja hora higiènica (per allò de cuidar-se en salut) que ens havien pronosticat.

Amb la feina acabada, l’Empar i jo ens hem perdut pels carrers del Raval i hem dinat tranquil.lament en un restaurant Turc. Després, coincidint amb què cada vegada el tràfec a la Rambla de Catalunya és menys suportable, hem fet cap a l’Estació de Sants on jo havia de començar una plàcida migdiada que acabaria amb el tren entrant a València. Mentre feiem conya (ja ho tenim les valencianes això) de quasi qualsevol cosa que passava per allà al nostre voltant, hem vist una comitiva molt pintoresca que venia de cara a nosaltres. 17.42 hores, encara quedàven 18 minuts per a l’hora fixada per a l’eixida del tren. Amb la comitiva al costat ens fixem que hi ha tot de membres de seguretat i una auxiliar amb un cartell ben gran on deia “Alacant”. Premi…toca bus. 5 minuts després ja forme part del seguici en penitència que peregrinava cap a un dels autobusos cap a Tarragona.

18.08 (8 minuts de retard). A l’autobús, unes dones de Castelló que han pujat cap a Barcelona a una fira de Patchwork i altres nobles arts de la costura, riuen a un volum considerable. L’estructura de les frases compte les paraules “socavó (sic)” Magadalena Àlvarez i improperis diversos. A propet una turista s’ho mira amb curiositat, mentre que una parella fa les trucades de rigor que també inclouen les paraules de l’estructura sintàctica anterior. 19.30 hores (+34 minuts de retard) estem a Tarragona.

19.38 (+42 minuts de retard). El tren es comença a moure cap a casa, no sense un conflicte lingüístic entre uns passatges i una auxiliar que els exigeix que parlen en “la primera llengua oficial” (i nosaltres ingenus que les haviem igualat al Principat en el darrer estatut…). Per fi sembla que arribarà el moment del descans. Hi ha moltes desercions entre el passatge i tinc dos seients on m’acomode. El tren recordem té destinació Alacant, per tant pose el despertador del mòbil per evitar sorpreses d’una son profunda i desitjada.

No acabe de dormir-me del tot, perquè el mòbil fa de les seues. 3 o 4 trucades per acabar de tancar coses per demà. És la diada del 25 de novembre contra la Violència Masclista i demà tenim manifestació a València. Quan ja està tot tancat beep beep! gol del Barça, i de seguida més beeps i més gols. 3-0, partit arreglat i ja som a la vora de Castelló. Aprete una mica més la son i ja som a Albuixech (Horta Nord). 21.44 hores, 45 minuts de retard. Estic a València però la clàusula on deia que Renfe et retorna part de l’import del bitllet a partir dels 20 minuts de retard ha caigut en un esvoranc i ara cal una hora de retard. Es veu que prendre’t una hora no mereix cap consideració.Encara que ben mirat com funcionen amb el finançament de l’Estat tampoc m’hauria de sorprendre…

On seré dissabte vinent? La resposta és òbvia. A la manifestació de la Plataforma pel dret de decidir i tu ?

Apunt de vídeo: la situació de Renfe m’ha fet recordar aquesta escena de Dumbo 

PS: Aquest bloc estrena Link a l’Escola Gavina, on vaig crèixer i aprendre durant dotze anys, que recull aquest espai entre els blocs dels seus ex-alumnes. Alerta! és una escola .CAT. També estrena link en Joan Charles, company d’Alcarràs i de les JERC de Ponent

Se’ns ha girat feina

Dijous per la vesprada vaig poder assistir a la presentació de les darreres dades sociolingüístiques dels territoris de parla catalana, basades en l’informe “la situació sociolingüística als territoris de parla catalana a l’inici del segle XXI” i de l’enquesta realitzada per l’AVL i recollida al “llibre blanc de l’ús social del valencià”, que es va celebrar a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània.

Les dades són bastant clares i ens poden donar algunes pautes per saber cap on hem d’afrontar l’acció en defensa de la llengua en els propers anys. Els mecanismes per a coneixement del català, tot i que sempre es poden ampliar, sobretot en el camp dels nouvinguts (que no estan recollits en aquestes dades per un problema metodològic ja que només es poden fer enquestes a telèfons fixes i la majoria d’aquesta població funciona amb telefonia mòbil) les dades de coneixement del català no són dolentes ja que més d’11 milions de persones als Països Catalans entenen la nostra llengua (entre un 97.4% dels catalans, un 81.6% dels valencians en zona catalanoparlant etc), i d’ells 9 milions i escaig el saben parlar (en totes els territoris excepte l’Alguer i la Catalunya nord, supera el 50% la capacitat de parlar-lo), mentre que l’escriptura planteja més problemes.

Una de les dades més interessants de l’estudi és la taxa de transmissió intergeneracional (la diferència entre aquells qui parlen català als pares i els qui el parlen amb els fills)que té balanç positiu a Andorra, Catalunya, Illes i País Valencià, però l’avanç és inferior a l’1%. Caldria fer una empenta a parlar en català als fills per revertir la situació, com fomentar l’ús de les parelles lingüístiques per millorar la competència d’aquells qui s’acaben d’afegir al gran nombre de parlants del català.

Aquesta dies amb la creació del portal Orange.Cat, tenim una bona mostra de la bona salut del català en les noves tecnologies. Com bé deveu saber i ja s’ha tractat en aquest bloc, el valencià està en un lloc destacat en la blocosfera mundial, amb un nombre molt interessant de blocaire, que d’altra banda encara són de cul més inquiet en el cas de la blogosfera independentistes (pegueu una volteta pel poliblocs si voleu…). Aquesta és una bona eina no només per a la difusió de la llengua catalana al món, sinó que afrontar el major repte que tenim d’ara endavant: l’ús social del català.

Les dades de destresses i d’habilitats en la nostra llengua a nivell de coneixença i de capacitats tot i que podríen ser molt més positives sobretot en la capacitat d’escriure-lo, el gran repte és trencar els tabús en el seu ús social al carrer. Tot i que no és fàcil per l’espanyolització de comerços i atenció al client (en part també culpa per la seua subcontractació i deslocalització en casos de serveis telefònics) cal fer l’esforç de mantenir la llengua fóra de casa, que al cap i a la fi és quan més capacitat d’extendre’s té. No és fàcil evitar el conflicte quan no et canvies de llengua en parlar amb un altre parlant d’una altra llengua. Però, si no canviem el xip sempre som nosaltres qui acabem “baixant del burro” i perdent posicions en les nostres petites batalles quotidianes. I no tenim motius per fer-ho, perquè les dades de flexibilitat a l’hora de canviar-se d’una llengua a una altra en una conversa no estan tant desequilibrades com sembla entre catalano-parlants i castellano-parlants. Ells porten 300 anys imposant…i si girem la truïta?

foto: la queta us fa l’ullet (fixeu-vos…) i si li fem cas?

l’amor ha de ser lliure

Estimar València

Fa pocs dies, en la presentació del Disculpin les Molèsties, en Xavier Vendrell ens deia que “El Baix Llobregat no és Hollywood però no és València”. Crec que cal una puntualització: “El Baix Llobregat no és Hollywood, ni València és l’infern”. Aquests dies, reconec que he passat moltes estones mortes donant-li voltes al tema, i n’he parlat amb companys i amics. Feta la feina prèvia és moment d’encetar un nou debat públic ací.

Ahir a la vesprada, reescolliem al portaveu de la les JERPV al Cap i Casal. El Cesc, durant aquests dos anys d’intensa feina i infinit compromís, ha fet que el proper congrés local ja no el puguem fer a la nostra seu, senzillament perquè no hi cabem. Ahir, mentre feia la cloenda, en representació de l’estructura territorial de les JERPV, reconec que em bullia el cap i em va resultar infinitament més complicat “jugar a casa” que a fora. De nou els sentiments apreten amb força.

Fa 3 anys, iniciàvem l’aventura de refundar l’organització a València. Crec que és durant aquests 3 últims anys, com més he aprés estimar cada racó de la meua ciutat, supose que a força de trepitjar-la. En aquell primer embat, em vaig encarregar de la secretaria d’organització i finances, amb el repte de consolidar el nucli local. Crec que ahir vam cloure aquell primer procés. Tenim uns quants anys més i som un bon grapat però hi ha una cosa que ha quedat intacta del primer pas. El compromís: la capacitat d’alçar-se a cada entrebanc.

No es tracta de deixar de ser l’infern perquè simplement no ho hem sigut mai, ni de sentir continuament a cada animalada que fan la perversa justificació “és que és valència, i ja se sap”. València, a part de ser allà on vaig nèixer i on he viscut sempre, té un repte clar, ser punta de llança en el procés independentista en què estem immersos els Països Catalans. Durant 30 anys s’ha concebut erròniament el nacionalisme a, i per a les comarques, aïllant València. I és justament al contrari. València ha de ser l’epicentre, no només per la seua força demogràfica (qualsevol majoria social que no passe per València ve tocada de mort d’origen) sinó també perquè allò que ocorre als seus carrers irràdia arreu del territori.Estimar València no és una bogeria, ni un mal vici. És a hores d’ara un projecte polític i vital per a molts i moltes joves, que cantonada a cantonada lluitem per retornar la dignitat perduda, mentre creixem com a persones. Són dos coses indestriables: un país lliure, i homes i dones lliures compromesos i solidaris. Un cami paral.lel que vivim nosaltres, i la ciutat que ens acull al seu esguard.

Foto: Refugi de la Guerra Civil, Barri del Carme: València. Països Catalans

Al Carlos

Finalment he optat per no llegir els diaris que parlen del teu assassinat. Són ben plens de mentides. Fins i tot aquells qui es fan dir “progressistes” menteixen dient que hi va haver una baralla en un vagó de metro  i no una covarda ganivetada com va passar. Fa alguns anys a Montanejos també hi va haver una altra “baralla”. Un altre jove, el Guillem Agulló també s’hi va deixar la vida per defensar una cosa tant senzilla com lògica.

No ens vam conèixer i malauradament ja hem fet tard. Potser ni tant sols compartim les mateixes dèries nacionals que tenim els catalans. Tanmateix ara mateix eres com un conegut a qui li han arrencat la vida sense saber gairebé perquè. A la meua ciutat, A València, també en tenim molta d’aquesta gentola. Sovint també patim les seues amenaces i agressions. Els nostres casals i les nostres seus estan permamentment amenaçades amb la connivència de les institucions.  En alguns indrets d’alemanya, com em contava una Erasmus, no es coneix València, no ja per Fuster o per ser capital republicana, ni tant sols per les Falles i la Paella, sinó per ser la plaça gran d’España 2000.

 Els qui quedem en peu, tenim dos reptes. Seguir endavant lluitant contra la intolerància i el feixisme, perquè la coacció l’agressió i l’amenaça no són vàlides per a construir una societat més justa. L’altre, és no oblidar els que s’hi van deixar la pell en la batalla.

Des d’aquest bloc em vull solidaritzar amb totes aquelles persones que coneixien i s’estimàven al Carlos, amb totes aquelles persones que han patit alguna mena de vexació, amenaça o coacció a mans d’aquesta gent, i sobretot als que malgrat tot, seguim lluitant.