Viure sense por

Només demane que ens deixen fer. No crec exigir-li massa a la vida quan em limite a només això. Demane que s’acaben les persecucions, les amenaces, i la coacció. No tenim perquè haver de suportar que cada vegada que ens volem expressar lliurement davant els valencians, com qualsevol opció democràtica, vinguen “en comandeta” a rebentar els actes.

No us enganyeu, no és por. No puc tenir por absolutament de cap persona que utilitze la violència per sentir-se per sobre de mi. No puc tenir por de ningú qui enlloc de explicar-se fa callar als altres. No puc tenir por dels crits enlloc dels arguments, de la repressió enlloc de la paraula, de la vergonya de no tenir res propi a defensar i de treballar des de l’antitot i la contra.

No toleraré que ningú em faça sentir aliena al centre de la meua ciutat. No donaré treva a la batalla per cada xamfrà de llibertat. No hi haurà espai per recriminar-me qui sóc i què faig a València. S’ha acabat a coacció de perseguir independentistes. Ho som avui i demà i demà passat, i no callarem en fer i dir allò que pensem, i allò que volem per a la nostra terra. No gosaré tampoc repartir carnets de bon valencià, com m’estime la meua terra és meu i prou.

No es tracta tampoc de ser invencible, és un gest prepotent que no em puc permetre. Hi ha bons moments i altres de molt més durs i l’aventura és convertir tot plegat en una drecera cap a un indret més just i més lliure. Gràcies a l’Agustí i al Xavier per traçar un trosset més de camí aquesta vesprada a l’Octubre. No només al Xavier Vendrell se li hauran de disculpar les molèsties. Ens sap greu, però els valencians d’Esquerra demanem el mateix, que se’ns disculpen les molèsties, perquè no deixem ni deixarem de caminar. Malgrat tot.