La tendresa de seguir lluitant (21é congrés nacional de les JERC)

Foto de la nova direcció de les JERC, de la qual tinc la sort de ser-ne part

Avui he estat incapaç de matinar per anar a la facultat. Ho sé. no és gaire pedagògic fer pública una campana universitària però també és cert que de vegades el cos demana petits capritxos. I és que aquest cap de setmana l’he passat a Mataró a la comarca de El Maresme al 21é Congrés Nacional de les JERC on les JERC hem escollit una nova direcció per als propers dos anys.

De dissertacions polítiques en farem moltes durant els propers dies, al voltant d’una ponència que dotarà d’eines potents la nostra organització. És per això que trobe que és moment de canalitzar i compartir els sentiments d’aquells qui fem política perquè sí, perquè volem. No sóc capaç de concebre la política d’una manera freda i distant, encara que potser siga més fàcil de fer. Vull ser capaç d’enrabiar-me, i entristir-me, però també de somiar, i de fer-ho amb els meus companys.

De tornada cap de València en un Euromed, que no necessitava un bus espanyol per moure, i que miraculosament va arribar a València només deu minuts tard (el només es relatiu, i em portarà a Barcelona el proper 1 de desembre amb els meus companys a manifestar-me per la incompetència espanyola i l’asfíxia financera), la majoria dels militants de les JERPV que hi anavem vam ser absolutament incapaços d’aclucar l’ull. Ens bullia el cap sobremanera de projectes a fer a la nostra tornada a casa, de planificar reunions i de veure com podem fer partíceps a més i més joves d’allò que acabàvem de viure. També va ser moment per a la distensió, l’anècdota i l’encreuament d’SMS.

Després de tot plegat, vull felicitar al Gerard Coca, nou portaveu de les JERC per la seua elecció com també a la resta de la nova permanent (Al Dani Mallén, David Pujol, Marc Planas, Gemma Lago, Núria Gavarró, Josep Culí, Pol Pagès, Marc Puig, Jordi Bella, Roger Civit, i Marc Candela) que de ben segur faran una gran tasca al capdavant d’una organització dia a dia més gran però sobretot més forta. Sé què m’he descuidat una persona en aquesta breu relació, però mereix un punt a part. L’Empar Crespo, a qui recorde haver enredat per què deixara de ser simpatitzant de les JERPV en un tren de rodalies amb l’Àngels camí d’una escola de formació d’Esquerra ja fa alguns anys, i que és a hores d’ara (i la única que ho podrà dir per sempre), la primera dona valenciana en la permanent de les JERC. A ella una abraçada ben forta, amb la seguretat que durant els propers dos anys, almenys, seguirem aprenent que és això de fer política, però de ben segur que creixerem en la batalla de ser persones.No vull acabar aquest post, sense agrair als companys de les JERPV l’esforç d’acudir al congrés, i als que s’han quedat a terres valencianes la feina diària.Al Pere Aragonès per tota la feina feta al capdavant de les JERC, i per creure, trepitjant cada vegada que ha calgut terres valencianes, que tot és possible. Al Joan Almacellas, per ser incansable, per la feina sigilosa, domèstica però clau, per dotar-nos de pic i pala per continuar l’obra. A la Georgina Oliva, per portar tant i tant bé un congrés amb mig miler d’inscrits, tot i que al costat dels lleons a què s’afronta a Madrid, li deviem semblar bestioletes adorables, i sobretot a tota la militància de les JERC amb què hem topetat aquest cap de setmana, per cada paraula d’alè necessària per seguir fent passes endavant

A tots ells, als millors frikis del món (ells ja saben perquè ho dic), gràcies.