Estimar València

Fa pocs dies, en la presentació del Disculpin les Molèsties, en Xavier Vendrell ens deia que “El Baix Llobregat no és Hollywood però no és València”. Crec que cal una puntualització: “El Baix Llobregat no és Hollywood, ni València és l’infern”. Aquests dies, reconec que he passat moltes estones mortes donant-li voltes al tema, i n’he parlat amb companys i amics. Feta la feina prèvia és moment d’encetar un nou debat públic ací.

Ahir a la vesprada, reescolliem al portaveu de la les JERPV al Cap i Casal. El Cesc, durant aquests dos anys d’intensa feina i infinit compromís, ha fet que el proper congrés local ja no el puguem fer a la nostra seu, senzillament perquè no hi cabem. Ahir, mentre feia la cloenda, en representació de l’estructura territorial de les JERPV, reconec que em bullia el cap i em va resultar infinitament més complicat “jugar a casa” que a fora. De nou els sentiments apreten amb força.

Fa 3 anys, iniciàvem l’aventura de refundar l’organització a València. Crec que és durant aquests 3 últims anys, com més he aprés estimar cada racó de la meua ciutat, supose que a força de trepitjar-la. En aquell primer embat, em vaig encarregar de la secretaria d’organització i finances, amb el repte de consolidar el nucli local. Crec que ahir vam cloure aquell primer procés. Tenim uns quants anys més i som un bon grapat però hi ha una cosa que ha quedat intacta del primer pas. El compromís: la capacitat d’alçar-se a cada entrebanc.

No es tracta de deixar de ser l’infern perquè simplement no ho hem sigut mai, ni de sentir continuament a cada animalada que fan la perversa justificació “és que és valència, i ja se sap”. València, a part de ser allà on vaig nèixer i on he viscut sempre, té un repte clar, ser punta de llança en el procés independentista en què estem immersos els Països Catalans. Durant 30 anys s’ha concebut erròniament el nacionalisme a, i per a les comarques, aïllant València. I és justament al contrari. València ha de ser l’epicentre, no només per la seua força demogràfica (qualsevol majoria social que no passe per València ve tocada de mort d’origen) sinó també perquè allò que ocorre als seus carrers irràdia arreu del territori.Estimar València no és una bogeria, ni un mal vici. És a hores d’ara un projecte polític i vital per a molts i moltes joves, que cantonada a cantonada lluitem per retornar la dignitat perduda, mentre creixem com a persones. Són dos coses indestriables: un país lliure, i homes i dones lliures compromesos i solidaris. Un cami paral.lel que vivim nosaltres, i la ciutat que ens acull al seu esguard.

Foto: Refugi de la Guerra Civil, Barri del Carme: València. Països Catalans