El calendari del passat-futur

Aquest últims dies he anat una mica de bòlit avançant feina de la universitat i em quedava un article al tinter. Fa uns dies en baixar al carrer cap a classe vaig trobar un gran sobre blanc a la bústia. Val a dir que la intriga sobre el seu contingut va durar ben poquet, ja que en treure’l de la bústia amb cura per l’estretor, hi havia el logotip del remitent: Escola Gavina.

Fa ja un grapat d’anys que vaig deixar d’anar a aquella escola, quan vaig acabar l’ESO, però cada any, em manté el vincle amb el centre la recepció pels volts de nadal del calendari del curs. És un petit detall, que sembla voler evitar trencar el vincle que durant més de 12 anys em va lligar a la Partida de la Martina S/N a Picanya, un poble de l’Horta Sud, al qual no he deixat d’anar, però aquest anys ja per la meua implicació en la política del País Valencià.

Entre aquells camps de tarongers, han passat moltes coses, la primera escola, l’edifici de secundària, vigilat sigilosament per una escultura que Andreu Alfaro va regalar a l’escola pels seus 20 anys (ara ja en fa 12), i jo mateix m’he fet gran, no només en edat, sinó en la capacitat crítica que m’ha portat ara a fer el que faig a ser com sóc. Les primeres trobades en valencià, i les primeres manifestacions “dels majors” (altrament dites 25 d’abril) les vaig viure entre aquelles parets, xiquets i complicitats.

La història de l’escola no és gens diferent que el relat col.lectiu dels valencians. Primer, l’il.legalitat des d’un xalet de l’Eliana (Camp de Túria) quan donar classe encara era un delicte (el primer curs docent en català el van iniciar amb Franco dempeus), després el canvi de casa ja a Picanya i les noves perspectives de tirar endavant, la batalla per normalitzar la llengua arreu (no a dintre de l’escola on només es dona classe en català) i en la defensa del territori. Ara, el camí que creua la Partida de la Martina, està ple d’esvorancs i excavadores. Són les obres de l’AVE Madrid-València que es van negar a soterrar i trenca una vegada més el paisatge de l’horta.

Tot i que han passat un grapat d’anys, és més necessari que mai, poder mirar enrere per tirar endavant. Tot i fer molts anys que ja no sóc “gavinera” (o potser sí), acabaré canviant qualsevol calendari insípid d’un sindicat o publicitat, pel calendari “del cole”, amb la tranquil.litat que per molt que alce el vol, d’una manera o altre no deixaré de perdre de vista el niu.

Ps: de nou, vull agrair el petit espai que l’escola m’ha donat al seu web .cat.

Foto: colònies d’estiu. Any 1994 (crec). Segona fila començant per baix. Samarreta blanca