on tenim l’ètica periodística

 Em sap greu si sou aprensius, però calia reflexar la imatge per entendre’l

Fa un parell de díes les capçaleres de la premsa valenciana, i dels quadernets de les edicions territorials dels diaria d’obediència espanyola es van fer ressó d’un desgraciat accident mentre travessaven els penya-segats del Mascarat entre Calp i Altea a la Marina, on van morir dos joves muntanyencs, en caure d’una alçada de 200 metres aproximadament.

Malauradament el fet en sí no és nou, ja que els accidents a la muntanya es cobren vides massa sovint, però aquesta vegada m’ha sobtat d’una manera especial no l’accident però sí la cobertura que se n’ha fet. Cada dia em cauen a les mans mig per costum, mig per deformació professional, diverses capçaleres d’informació general i dilluns no va ser diferent. Després de llegir el País, Levante i ABC (a més d’altres diaris en format digital que ara no venen al cas perquè no han incorregut en cap errada), cap de les tres capçaleres té disculpa.

Sovint parlem d’ètica periodística en funció d’allò que es diu què passa, però i allò que no es diu però es veu?. En la premsa actual el poder de la imatge és clar i les diferents capçaleres arrossegades per les necessitats publicitàries cada vegada més ferotges han incorporat el color en les seues publicacions. Doncs bé, el fet és que totes tres capçaleres publiquen una foto de l’accident on es pot veure la imatge d’un dels cossos dels accidentats sense estar ni tant sols cobert per un trist llençol. En el cas del Levante, encara és un punt més greu perquè si bé eviten la imatge en la portada per tenir un altre recurs menys macabre, sí que la mostren en la seua edició interior. Cal doncs violentar els drets d’una persona que ni tant sols es pot defensar pel simple fet de vendre més diaris? On queda el límit de la informació i on comença el morbo i el sensacionalisme en temes escabrosos?.

Premi extraordinari en vergonya per a l’ABC, que no només publica la foto amb un tamany bastant considerable i a color, sinó que a més remata la feina amb un destacat que resa “llevaban almenos un día muertos”. Aquest debat però tampoc és nou. Enmig del dolor per l’atemptat de l’11-M, es va encetar el debat sobre el tractament de les imatges de les víctimes, protegida recordem-ho per la convenció de Ginebra, ja que algunes de les edicions especials d’aquell dia mostraven una de les fotos de la platja de víes amb resta humanes de les víctimes. Algunes edicions però, ja van optar pel retoc fotogràfic (no per la manipulació, simplement es tracta de retallar una petita part de la fotografia o reduir-ne el pla) per evitar un patiment innecessari en les víctimes i també en la sensibilitat dels lectors. Tot i convenir que s’havien excedit en la publicació d’imatges víctimes mortals i ferits, dilluns, 3 anys i escaig després, res no canvia.

La tendresa de seguir lluitant (21é congrés nacional de les JERC)

Foto de la nova direcció de les JERC, de la qual tinc la sort de ser-ne part

Avui he estat incapaç de matinar per anar a la facultat. Ho sé. no és gaire pedagògic fer pública una campana universitària però també és cert que de vegades el cos demana petits capritxos. I és que aquest cap de setmana l’he passat a Mataró a la comarca de El Maresme al 21é Congrés Nacional de les JERC on les JERC hem escollit una nova direcció per als propers dos anys.

De dissertacions polítiques en farem moltes durant els propers dies, al voltant d’una ponència que dotarà d’eines potents la nostra organització. És per això que trobe que és moment de canalitzar i compartir els sentiments d’aquells qui fem política perquè sí, perquè volem. No sóc capaç de concebre la política d’una manera freda i distant, encara que potser siga més fàcil de fer. Vull ser capaç d’enrabiar-me, i entristir-me, però també de somiar, i de fer-ho amb els meus companys.

De tornada cap de València en un Euromed, que no necessitava un bus espanyol per moure, i que miraculosament va arribar a València només deu minuts tard (el només es relatiu, i em portarà a Barcelona el proper 1 de desembre amb els meus companys a manifestar-me per la incompetència espanyola i l’asfíxia financera), la majoria dels militants de les JERPV que hi anavem vam ser absolutament incapaços d’aclucar l’ull. Ens bullia el cap sobremanera de projectes a fer a la nostra tornada a casa, de planificar reunions i de veure com podem fer partíceps a més i més joves d’allò que acabàvem de viure. També va ser moment per a la distensió, l’anècdota i l’encreuament d’SMS.

Després de tot plegat, vull felicitar al Gerard Coca, nou portaveu de les JERC per la seua elecció com també a la resta de la nova permanent (Al Dani Mallén, David Pujol, Marc Planas, Gemma Lago, Núria Gavarró, Josep Culí, Pol Pagès, Marc Puig, Jordi Bella, Roger Civit, i Marc Candela) que de ben segur faran una gran tasca al capdavant d’una organització dia a dia més gran però sobretot més forta. Sé què m’he descuidat una persona en aquesta breu relació, però mereix un punt a part. L’Empar Crespo, a qui recorde haver enredat per què deixara de ser simpatitzant de les JERPV en un tren de rodalies amb l’Àngels camí d’una escola de formació d’Esquerra ja fa alguns anys, i que és a hores d’ara (i la única que ho podrà dir per sempre), la primera dona valenciana en la permanent de les JERC. A ella una abraçada ben forta, amb la seguretat que durant els propers dos anys, almenys, seguirem aprenent que és això de fer política, però de ben segur que creixerem en la batalla de ser persones.No vull acabar aquest post, sense agrair als companys de les JERPV l’esforç d’acudir al congrés, i als que s’han quedat a terres valencianes la feina diària.Al Pere Aragonès per tota la feina feta al capdavant de les JERC, i per creure, trepitjant cada vegada que ha calgut terres valencianes, que tot és possible. Al Joan Almacellas, per ser incansable, per la feina sigilosa, domèstica però clau, per dotar-nos de pic i pala per continuar l’obra. A la Georgina Oliva, per portar tant i tant bé un congrés amb mig miler d’inscrits, tot i que al costat dels lleons a què s’afronta a Madrid, li deviem semblar bestioletes adorables, i sobretot a tota la militància de les JERC amb què hem topetat aquest cap de setmana, per cada paraula d’alè necessària per seguir fent passes endavant

A tots ells, als millors frikis del món (ells ja saben perquè ho dic), gràcies.

Viure sense por

Només demane que ens deixen fer. No crec exigir-li massa a la vida quan em limite a només això. Demane que s’acaben les persecucions, les amenaces, i la coacció. No tenim perquè haver de suportar que cada vegada que ens volem expressar lliurement davant els valencians, com qualsevol opció democràtica, vinguen “en comandeta” a rebentar els actes.

No us enganyeu, no és por. No puc tenir por absolutament de cap persona que utilitze la violència per sentir-se per sobre de mi. No puc tenir por de ningú qui enlloc de explicar-se fa callar als altres. No puc tenir por dels crits enlloc dels arguments, de la repressió enlloc de la paraula, de la vergonya de no tenir res propi a defensar i de treballar des de l’antitot i la contra.

No toleraré que ningú em faça sentir aliena al centre de la meua ciutat. No donaré treva a la batalla per cada xamfrà de llibertat. No hi haurà espai per recriminar-me qui sóc i què faig a València. S’ha acabat a coacció de perseguir independentistes. Ho som avui i demà i demà passat, i no callarem en fer i dir allò que pensem, i allò que volem per a la nostra terra. No gosaré tampoc repartir carnets de bon valencià, com m’estime la meua terra és meu i prou.

No es tracta tampoc de ser invencible, és un gest prepotent que no em puc permetre. Hi ha bons moments i altres de molt més durs i l’aventura és convertir tot plegat en una drecera cap a un indret més just i més lliure. Gràcies a l’Agustí i al Xavier per traçar un trosset més de camí aquesta vesprada a l’Octubre. No només al Xavier Vendrell se li hauran de disculpar les molèsties. Ens sap greu, però els valencians d’Esquerra demanem el mateix, que se’ns disculpen les molèsties, perquè no deixem ni deixarem de caminar. Malgrat tot.

De València a Perpinyà i al contrari

El Google Earth i Google Maps estrenen mapa dels PPCC

Dissabte passat: 7 del mati. Comença la ruta en autobús fins a Perpinyà. Es celebra el final de correllengua i cap a Perpinyà hi falta gent. També és la darrera reunió de la Direcció Nacional de les JERC abans del proper congrés, però per una vegada Renfe guanya la partida i la incertesa del servei em fa desistir d’emprendre l’aventura ferroviària en solitari. Queda pendent però, el relat de la travesía entre València i Mataró del proper cap de setmana, aquesta vegada sí, en Renfe (no patiu ja preparem les motxilles amb queviures, llanternes i sobretot paciència per la llarga aventura).És fàcil preguntar com se m’acut cometre la bogeria d’anar i tornar a Perpinyà en bus el mateix dia, que al final de la correguda acaben sent més hores al bus que allà estant. Sempre he pensat que si et fa il.lusió que els teus companys vinguen a casa teua, el mateix passa al contrari i més a Perpinyà on la situació del català és, si cap, més feble que a casa meua. També reconec que em pot la voluntat de conèixer noves realitats del meu país i nous indrets, i de fet és potser aquesta part la que m’atreu del procés de construcció nacional en què estem immersos.

Tot i anar a Perpinyà, amb la intenció de conèixer una mica més la Catalunya Nord (que ho vaig fer) em vaig trobar amb una regal inesperat. Una llarguíssima conversa de la qual fins i tot va ixir un títol d’aquest post (descartat perquè si un post l’entenen dos, tenim un problema de comunicació), amb el Jesús, company d’Esquerra a l’Hospitalet. Crec que a estes hores, conec i aprecie una mica més la feina que es fa l’hospitalet, i espere que també siga al contrari. Un altre descobriment: la Cat-cola, tot i que no és l’únic refresc que es pot trobar en la barra (oi que si?).

01.00 hores: De tornada i quan ja la son ens ha acabat de vèncer del tot, de colp totes les llums de l’autobús enceses, endormiscada veig una figura. L’autobús no no es meneja. Sorpresa ! policia nacional i un grapat de DNI’s corrent. 25 minuts després de la retenció en l’aduana espanyola (com no) continuem el camí. Hi ha coses que no canviaran mai…

ps: l’autobús estava a la porta del poliesportiu (adreçat a qui ho haja d’entendre). Per cert, Per molts anys Jesús ! (arribe justet)

Memòria en venda

“Heu votat al mateix que el PP, esteu en òrbita“. Conversa familiar de tots sants. Parlem de la memòria històrica. Ahir es va fer la votació definitiva de la llei i de com deixar la dignitat amagada en un calaix. El comentari, com no, ve d’un votant socialista fidel a pràcticament cap reivindicació. Em fa gràcia pensar “doncs quan el PSOE vota amb el PP sistemàticament en temes d’Estat no dius res…” en fi sense comentari.

Ahir es va posar un capa de ciment sobre la dignitat de tots aquells represaliats del règim feixista. Fa pocs dies es va beatificar una bona colla de religiosos represaliats pels republicans, però i els religiosos republicans? on eren?. I ara, on s’amagaran els que es vanten del seu republicanisme i voten a favor de no anul.lar les causes judicials?.

L’últim episodi del tràmit parlamentari per mi és especialment vergonyós. A última hora és va transaccionar una esmena de Convergència (o possiblement d’Unió) on s’alliberava a l’esglèsia de treure els símbols franquistes si aquests tenient un interés artístic. I què és tenir interés artístic?. Evidentment acabaran per no treure’n cap i la jerarquia eclesiàstica (que no els catòlics) quedarà una vegada més protegida de condemnar el règim franquista.

Respecte a allò de estar allunyats de la realitat qua em deien avui. Que hi ha més proper a la realitat que voler restituir l’honor del President Companys, i de tantes i tantes persones que han donat la vida pels valors republicans. A la fi, punt i final a la seua dignitat, i un nou compromís d’investidura de Zapatero incomplert. Res de nou en un Estat que no ha acabat la transició.

Aquí teniu els MOTIUS DEL NO A LA LLEI DE LA MEMÒRIA