Vespres de nadal en un autobús urbà

Viure als afores de la ciutat i exactament a l’altra punta de València d’allà on estudies regala moltes estones a l’autobús urbà. Sec on quasibé cada dia, i pose en marxa el reproductor de música. Després d’un incident amb el meu MP3, la PDA juga el seu paper i em serveix per recuperar la música dels Sopa de Cabra que per més anys que passen sempre hi són al fons de les memòries que ara ja es compten per gigabites.

Al primer tram del viatge una mare i els seus dos fills petits passaran el seu últim nadal abans de l’arribada del seu nou fill i germà, mentre els petits fan interminables llistes de desitjos nadalencs mentre els adults fem estranyes i profundes dissertacions sobre allò que agradarà als nostres, i patim per la integritat de les nostres respectives targetes de crèdit. Aquests dies de pont però de comerços oberts, no serà complicat veure fileres de pares resignats que acompanyen als seus fills, nebots i els seus respectius amiguets en el seu particular via-crucis de tenda de joguets en tenda de joguets, mentre aprofiten qualsevol distracció de la canalla per prendre nota dels anhels infantils de nom impronunciable. Puc arribar a comprendre que l’últim informe PISA sobre educació faça saltar les alarmes en l’aprenentatge de llengües, però cal començar tant aviat la immersió dels xiquets en llengües forànies i fins i tot inventades a base d’etiquetatge de joguines?

A mig camí, em trobe un parc perfectament acabat i també escrupolosament tancat i barrat esperant dia i hora per a la seua sonada inauguració preelectoral. El jardí té poques zones d’ombra i és d’aquelsl parcs per no poder jugar a pilota i que no tenen una basseta de sorra plena d’aventures. Potser així és millor perquè tot és ben net i polit, amb columpis de disseny. Ara bé, entenc que dissenyen per allò d’estimular la la capacitat creativa dels infants, però també estaria bé que aquesta capacitat anara més enllà de ser capaços de trobar l’entrada i l’eixida de les instal.lacions recreatives abans de quedar atrapats fins a l’hora de benenar.

Seguint la ruta, arribem al cor financer i urbà de la ciutat. Ja comencen els treballs de guarniment i al mig de la Plaça de l’Ajuntament hi ha un arbre de nadal sense tronc. De fet, ni tant sols és un arbre, sinó una espècie de con deixat caure, que tampoc acaba de ser verd del tot, però això sí, té moltíssimes llums. Menció especial a quan posen el pessebre (si és que és el mateix de l’any passat, que encara ara hi ha lloc per a l’esperança). Avui dia hi ha una certa desafecció (ara tot és afectar-se i desafectar-se de les coses) cap als reis mags en favor del Pare Noel o de l’histriònic però simpàtic Tió. Vient la falla plantada a destemps que posa l’ajuntament com a pessebre, vull deixar lliures de culpa completament als xiquets valencians.

Arribant al final de la ruta, l’autobús s’atura un moment davant de la tenda del València C.F. No hi ha ni una ànima. Els resultats no acompanyen. Ai…i es pensàven que Koeman seria la solució. Uns centenars de metres enllà, passant al costat de l’enderrocament anticultural de l’edifici de Tabacalera, passem a la vora d’una escola. Primera conclusió: hauran escrit 25 vegades Merry Christmas i amb sort una vegada Bon nadal. En fi, paciència. El bus s’atura en sec davant de l’estadi de Mestalla que presenta el mateix aspecte fantasmagòric de la seua botiga. Després de 35 minuts baixe del vehicle i me’l mire. Està completament forrat de publicitat d’una tenda de joguets valenciana.

No fos cas que oblide que estem en Nadal…