Més valents, més lliures

Aquest article va adreçat a tots aquells amics, companys, coneguts i saludats que han partit amenaces i vexacions, tortures o agressions pel simple fet de seguir lluitant.

Ja fa dos dies que els diaris es fan ressó de la darrera bretolada espanyolista. Aquesta vegada ha sigut el Casal Jaume I de Sueca qui ha patit la intolerància d’una colla d’espanyolistes que no toleren que algú puga llegir un llibre (potser és que ells tenen falta de costum de fer-ho) com “l’Èric i l’exèrcit del fènix”. Just després de la concentració contra el tancament de TV3 van irrompre al casal agredint els assistents a l’acte.

Els qui vam decidir lliurement treballar per una majoria social per iniciar un procés d’independència, o aquells que simplement treballen per viure en valencià siga una mica més fàcil, sabíem que la batalla no seria fàcil. Tot i això els darrers moviment histèrics de la ultradreta espanyola, a dies disfressada d’espanyolisme pur i dur, i d’altres de blaverisme descafeïnat, ens han de fer ser positius per seguir treballant.

El següent repte serà saltar la paret, per això un mur semblant a la seua intolerància al principi d’aquest post. Aquesta paret no és més que un pas més en el desacomplexament de l’independentisme al País Valencià que ja hem iniciat. No podem deixar de tenir en compte que qualsevol procés d’independència porta implícit la reacció de l’unionisme. És una realitat que l’independentisme és una força creixent al conjunt dels Països Catalans i especialment al País Valencià on cada vegada més gent fa una passa endavant i et diuen “vull la independència” i això va perdre els papers als “garants de la unitat d’Espanya”.

En aquest camí per saltar la paret, és absurd fer-lo sol contra la manca de raó. Només des de la radicalitat democràtica (no oblideu que radical tant sols significa d’arrel) podrem acabar guanyant la partida. El combat ideològic des del moment que es busca assassinar algú a la porta de la seu d’Esquerra o es colpeja un jove en un casal, el tenim guanyat. Davant la raó humana les patades, colps i amenaces de l’instint més animal, no seran suficients per aturar-nos en el nostre camí diari, que ja ens ho deia l’ovidi que és sord i constant, allunyat de tot allò que no siga avançar.

Més forts i més valents, no es tracta de força ni de contundència, sinó de solidaritat i fermesa, de trobar les escletxes (que hi ha moltes i profundes) per seguir avançant. Aquesta valentia serà allò que ens farà més lliures, que ens farà bastir la majoria social i que deixarà inservibles per sempre els atacs foribunds i les feixistades de llibre, en forma de pallises de de tancament de telvisions de la ultradreta espanyola

Ens veiem als carrers, ens veiem a les urnes.