Aquests dies de linxament indiscriminat (compte militants d’Esquerra, podeu ser portada en qualsevol moment), perquè ningú para l’orella en el què passa al Carrer Gènova de Madrid?. Serà que el PP no amenaça l’establishment i per tant no és un problema a combatre amb la intensitat d’una plaga de llagostes?.
Diumenge de matí, un bon moment per devorar tota la premsa dominical, i tots els seus corresponents suplements. No és una novetat dir que el panorama de la premsa escrita al País Valencià és bastant deprimint i l’elecció es fa més difícil. Avui diumenge, el Levante conegut també per “el mercantil valenciano” entra a casa. A la portada, les notícies de sempre, i amb l’assassinat d’una dona a Xixona, el País Valencià ja te el tristíssim honor de ser la primera en mort per violència masclista. Un fet més dolorós d’assumir quan els jutjats de violència de gènere no estan dotats pressupostàriament de manera suficient per atendre els casos que els arriben.
M’ature en una notícia publicada a la secció “Comunidad Valenciana”. El titular resa que Carod-Rovira dota amb 675000 euros deu entitats culturals valencianes. Fins ací, cap novetat, és una notícia recorrent. Però aquesta vegada la notícia va un pas enllà i afirma que l’executiu català diferencia el català i el valencià perquè la subvenció atorgada a la Federació Escola Valenciana (responsable de les trobades d’escoles en valencià) està atorgada per a la “Promoció del valencià en l’àmbit educatiu i de prestigi social”, i acte seguit destaca que un “conegut defensor de la unitat de la llengua com és Carod-Rovira, diferencia les dues llengües”
L’animalada encara és més grossa quan a l’encapaçalament de la notícia es veu que el redactat inicial prové del “Diari de Girona”, un indret on el seccessionisme lingüístic no és precissament l’esport nacional. Supose que els redactors d’un i altre diari, que pertanyen al mateix grup mediàtic “Prensa Ibérica” han oblidat ja l’episodi amb les traduccions de la Constitució Europea, on el govern de la Generalitat ja va assumir la denominació “valencià” i la seua corresponent traducció com a pròpia. De fet Escola Valenciana és tant poc sospitosa precissament de ser seccessionista que aquest any per primera vegada hi haurà una “trobada” a la Ciutat de Barcelona (una magnífica idea) i any rere any, grups d’arreu dels Països Catalans, participen en els concerts que l’entitat organitza amb motiu de la Gira, on s’organitzen un bon grapat de concerts per tal de promocionar grups que canten en català.
Respecte a la línia del diari en qüestió, cap novetat al front. de fet en el que va d’any aquesta és la quarta notícia que es publica sobre Esquerra al Levante. L’anterior a aquesta va ser una meravellosa “esquela política” que amb una alegria poc continguda explicava que Esquerra havia perdut el “diputat valencià” (els altres 4 no importen es veu). L’anterior a aquesta, una notícia d’E2000 on publicitava el rebentó d’un acte d’Esquerra a Silla. L’anterior la manifestació il.legal convocada a la porta de l’STEPV per grups de l’ultradreta espanyolista, per tal de boicotejar la presentació del llibre “el més calent al front de Madrid” amb la presència d’Agustí Cerdà, Joan Tardà i Jordi Ramon.
Com sempre, amb la ferma voluntat d’associar Esquerra amb conflicte i posar pals a les rodes en la normalització d’un partit que amb PP i PSOE serà l’únic que representarà els valencians a Madrid. Si creuen que així ho aconseguiran ho porten clar.
Aquest any les falles han sigut una mica diferents. Els valencians estem bastant acostumats a conviure amb la festa esquivant-la sense masses dificultats. L’arribada, aquest any, de companys i companyes de fora de València, m’ha fet retrobar-me amb tota la intensitat de les festes majors de la Ciutat de València. he de reconèxier que amb el temps m’he reconciliat amb una festa plena de tòpics a la qual encara li queden un grapat de reminiscències franquistes a anar corregint però al cap i a la fi és la nostra festa major, i un moviment social al País Valencià de primera magnitud.
Les falles són capaces de fer circular 100.000 persones pels carrers de València a hores tant intempestives com les 4 de la vesprada amb una calor insuportable. Aquesta capacitat de convocatòria ens ha d’obligar a no descuidar una festa com les falles per la pàtina espanyolista o seccessionista que alguns sectors li han volgut donar i que no sempre s’ajusta a la realitat. Malgrat les diferències sobretot amb la gent instal.lada a la junta central fallera (la majoria dels quals vinculats al PP) es fa bastant dificil escapar del soroll d’una mascletà o l’olor a pòlvora dels carrers de València durant aquests dies. Aquesta olor que pot semblar un tòpic ple de melangia però s’esvaeix quan hi quedes atrapat.
El meu nou acostament a les Falles, ha passat fins i tot per la Plaça de la Mare de Déu (que no de la Verge) el dia que va acabar l’ofrena ben entrada la matinada. El meu fervor religiós brilla precissament per la meua flagrant absència (servidora ni tant sols va poder apostatar en el moment de la visita del Papa, per no estar apuntada al clan), però cal reconèixer que l’olor de les desenes de milers de flors que a poc a poc acaben ser part del mant de la verge, és del tot impagable.
Incomprensiblement he estat capaç de matinar per anar a la mascletà, i esperar durant una bona estona per estar en un bon lloc. He fet cua per a fins i tot creuar un simple carrer on no hi havia ni un sol cotxe, perquè els fallers baixaven en parada cap a la Plaça de la Mare de Déu en l’ofrena. M’han fet mal els peus de trepitjar l’asfalt de falla en falla i fent cua en places apilotonades per veure els monuments més grans (això sí sense caure en la trampa de pagar per veure’n cap). He perdonat algun sopar per com són d’indigestos els bunyols, típic berenar faller, i reconec haver portat el mocador fester com tants i tants valencians i forasters aquests últims quatre dies.
I l’any vinent més !
Amb aquest lema (o un de semblant ja que en el moment de la seua publicació la meua màxima preocupació era a quina hora feien el club super 3) es van editar unes enganxines fa un piló d’anys amb Eduardo Zaplana vestit de cowboy. Feia pocs mesos o algun any que havia arribat a la presidència de la Generalitat amb el dubtós expedient d’haver guanyat unes eleccions municipals i haver sigut alcalde de Benidorm manipulant els resultats.
Els seus anys a la Plaça de Manises passaran de be segur a la història de les petites misèries dels valencians per aquella afirmació “yo estoy en política para forrarme” que al final de la correguda no se n’ha anat ni un pél de la realitat. El seu cunyat encara deu estar contentíssim que acabara processat per tot l’afer de la Terra mítica, una pedrera convetida en parc temàtica per obra i gràcia d’un incendi provocat i que ara malda per sobreviure colapsada de deutes tot i l’entrada a l’accionariat de la Paramount al més pur estil “benvingut míster marshall”.
Aquesta dèria pel poder que va acabar amb més d’una dècada de poder socialista en mans del PSPV (en pau descanse) ha acabat fa 24 hores en la seua dimissió com a portaveu parlamentari del PP al Congrés dels Diputats on va aterrar per ser ministre, i amb un pis de luxe, pagat amb una hipoteca amb unes condicions que farien plorar d’emoció a qualsevol ciutadà. Marxava de la plaça de Manises després de la reforma amb jacuzzi del seu despatx presidencial (qui no té un jacuzzi al seu lloc de feina) deixant al “mando” un desconegut Francisco/Francesc (depén de si es 9 d’octubre o no) Camps. Però el dofinet, quan Zaplana tirà a tornar a València després de la derrota del PP a les eleccions generals de 2004, ja s’havia tornat balena assassina i no ha parat de fer forat al PP valencià fins a fer forat fins i tot en la posició de Zaplana a la direcció nacional del PP i desplaçar-la a la condició de diputat ras. Massa poc glamour per al de Cartagena.
El diputat Zaplana, deixa en el seu haver l’hipoteca del País Valencià per a un bon grapat d’anys, i la mostra més croenta del PP ultracatòlic, i de diputades valencianes a les Corts amb un currículum que es redueix a haver sigut fallera major de la ciutat durant el mandat de Don Eduardo. Almenys li servirà de consol per superar el tràngol que Julio Iglesias, que encara estarà amortitzant el contracte amb l’IVEX amb desviació de fons a paradís fiscal inclós, li cante a l’orelleta, mentre veu aigua dessalada després del fracàs estrepitós del “agua para todos”
Tot siga per la renovació del Partit Popular !
A aquestes hores parlar de la davallada d’Esquerra sembla que ja siga una cosa del passat, però els problemes amb el servidor de l’antic bloc, i el fet que em costara fer-me a la idea que calia començar a fer les maletes cap ací em fa retardar l’anàlisi fins ara. Fa una estoneta estava veient el Polònia on feien un gag sobre l’spot electoral d’Esquerra que deia “falten 30 segons menys perquè Puigcercós siga el nou president d’Esquerra”. No sé sap a hores d’ara com acabarà tot plegat però sí que és un reflex que sense dubte el 9 de març suposarà un canvi per a Esquerra tal i com la coneixem ara. Cap on?això ja quedarà per al congrés que es convocarà al juny.
Abans de tot això caldrà fer una petita anàlisi dels resultats electorals que ja han suggerit ,fins i tot als més graciosos algun acudit sobre Esquerra, que val a dir també que està ben trobat. La pèrdua de 280.000 vots no és cap bon resultat. També és cert que tota la pèrdua de vot no està relacionada amb la política que Esquerra ha fet o ha deixat de fer durant els darrers quatre anys. La polarització de la campanya en dos pols i la por al PP, ha provocat una pujada de l’anomenat vot útil (o vot del mal menor millor dit) que ha anat a parar al PSC. Vull creure que aquest votant que ens va fer confiança a les eleccions del 2004 i ara ha votat PSC per por a allò de “si tu no hi vas ells tornen” (que s’ha de reconèixer que és un gran slogan) no correspon al votant “mosquejat” amb el pacte del Govern d’Entesa amb el PSC (em tem però, que hi ha més d’un i de dos que responen a aquesta descripció).
Un de les bones notícies dels mals resultats (sí, hi ha) és que es confirma que Esquerra fa frontera electoral amb altres partits d’esquerres. Un bon senyal en el sentit que ens deixa camp per a còrrer i per mirar de convèncer aquesta gent que la millor manera d’aplicar polítiques d’esquerres serà amb un estat propi i anar avançant cap a la posició d’esquerra majoritària que ens permeta de trencar un empat crònic al qual ens portaria de pet un pacte amb CIU (us sona euskadi?). La mala notícia és que ens fa més permeables a aquestes onades de por que acaben per fer passar un bon nombre de vots pretesament independentistes a engrosar les fileres del PSOE. També és cert que en el moment que Esquerra va assolir aquells 8 diputats del 14 de març de 2004, tenien moltissimes vots “prestats” en tant que en aquell moment de linxament sense pal.liatius contra Esquerra el “si tu no vas ells tornen” apel.lava al vot independentista.
Dibuixades les causes exògenes a Esquerra és innegable que hi ha molta part del vot perdut d’Esquerra que ha quedat en l’abstenció. En aquest punt sí que la tasca feta i no feta esdevé responsable de no haver mogut als votants fins a les urnes. Potser no hem trasmés la necessitat de participar en unes eleccions què “no són nostres” en tant que eleccions espanyoles. Curiós argument quan totes i cadascuna de les conteses electorals que es celebren estan convocades per un organisme espanyol i no precissament per la Unesco. I és cert que no tothom ha acceptat el pacte del Govern d’Entesa amb el PSC i alguns dubtes que hem mostrat durant el que portem de legislatura.
Siga quina siga la causa, el procés d’autocrítica, enmig de tothom que guanya la nit electoral, ha començat des de l’endemà i els primers moviments es succeixen amb al dimissió de Joan Puigcercós de la Conselleria de Governació per dedicar-se de ple al partit. Passe el que passe al mes de juny al Congrés d’Esquerra, és ben clar que estem davant un canvi de solstici, ara que venen falles, o bé d’etapa per fer-ho més senzill. Un nou salt perquè Esquerra esdevinga percusora de la majoria social que ens portarà a la independència dels Països Catalans.
Tothom parla que ara a Esquerra hi haurà canvis. Supose que serà cert, però abans que tot això arribe, he començat aquesta temporada post “clatellada electoral” amb petits canvis en la meua connexió al món. Després de la fallada continua del bloc a bloc.cat he optat per aquest a wordpress.com. Durant un temps els miraré de fer compatibles afegint les actualitzacions també allà, fins que almenys acabe de fer els ajustos de disseny que calen a aquesta nova plantilla i afegir els elements multimèdia fins que aquest nou espai oferisca més o menys les mateixes possibilitats o fins i tot alguns de de nova per als usuaris. A més, per si el canvi encara era complicat després de quasi dos anys d’actualitzar el bloc, ara ho faig des d’un Mac després que el PC portàtil que m’havien regalat després de superar la selectivitat no aguantara per més temps el ritme infernal de la campanya electoral i defallira en l’intent. En pau descanse.
Us done la benvinguda a aquest nou piset amb noves colors a la paret però la mateixa mala llet, o reflexió que sempre. No és més que un canvi obligat per les circumstàncies. El món gira molt de pressa i cal anar posant-hi post-its cibernètics per no oblidar res. De primeres perquè us aneu acomodant a l’espai us he obert la nova secció “qui sóc?” una de les principals novetats on he fixat 4 coordenades sobre qui sóc.
Aquest matí tenia a la bústia el “kit del no votante” del PSOE. Només l’he rebut jo a casa per tant és un enviament de publicitat adreçat al nou votant. T’encoratja a tirar el flyer on no hi ha cap mena de proposta al fem. Per una vegada faré cas.
En aquesta recta final de campanya, l’abstenció ha centrat el debat polític arran de les declaracions del cap de comunicació del PP on descobreix que esperonen l’abstenció per evitar la victòria socialista. No em sorprén perquè es veu que les seues polítiques ultres només han servit per consolidar un espai del seu electorat però no per accedir a nous votants i així és realment dificil assolir una majoria. Per altre costat una participació de més del 70 o 75% dels votants abocaria a una majoria absoluta del PSOE. Mal negoci també
El PP, l’extrema dreta, i alguns col.lectius independentistes demanen l’abstenció per al proper 9 de març. Tot i que respecte qualsevol opció de vot, com no podia ser d’una altra manera, no ho entenc. Cas a part hi ha el cas d’ANB i el PCTV que demanen l’abstenció per obligació després de la seua il.legalització preventiva basada en no sé sap ben bé el què i que atempta d’una manera clara contra persones que no han comés cap mena de delicte.
És cert que unes eleccions espanyoles, són això, espanyoles i per tant es fàcil caure en allò de “què hi anem a fer a Madrid?”.Primer haurem de decidir quines eleccions són espanyoles i quines no, perquè de moment (i els independentistes ja treballem perquè això canvie) estan totes i cadascuna regides per l’ordenament legal espanyol i en el cas europeu directament tries diputats de l’Estat Espanyol en circumscripció única.
Em costa d’entendre que un independentista faça campanya per l’abstenció quan hi ha grups independentistes (dubte que hi haja algú més independentista que ells) que malden i pateixen pressó per voler participar en unes eleccions que els d’aquí, dels Països Catalans rebutgen perquè no els són pròpies, i acaben per augmentar les majoria espanyoles que actuen contra els ciutadans i ciutadanes dels PPCC.
És cert que anar a Madrid fa mandra i que els independentistes hem s’aspirar a anar per no tornar-hi mai més a no ser que ens agrade fer turisme a l’estranger. Mentre això no passa a Madrid se’ns hi ha perdut tot, i encara hem recuperat poca cosa.
Comentaris Recents