Falles, de nou

Aquest any les falles han sigut una mica diferents. Els valencians estem bastant acostumats a conviure amb la festa esquivant-la sense masses dificultats. L’arribada, aquest any, de companys i companyes de fora de València, m’ha fet retrobar-me amb tota la intensitat de les festes majors de la Ciutat de València. he de reconèxier que amb el temps m’he reconciliat amb una festa plena de tòpics a la qual encara li queden un grapat de reminiscències franquistes a anar corregint però al cap i a la fi és la nostra festa major, i un moviment social al País Valencià de primera magnitud.

Les falles són capaces de fer circular 100.000 persones pels carrers de València a hores tant intempestives com les 4 de la vesprada amb una calor insuportable. Aquesta capacitat de convocatòria ens ha d’obligar a no descuidar una festa com les falles per la pàtina espanyolista o seccessionista que alguns sectors li han volgut donar i que no sempre s’ajusta a la realitat. Malgrat les diferències sobretot amb la gent instal.lada a la junta central fallera (la majoria dels quals vinculats al PP) es fa bastant dificil escapar del soroll d’una mascletà o l’olor a pòlvora dels carrers de València durant aquests dies. Aquesta olor que pot semblar un tòpic ple de melangia però s’esvaeix quan hi quedes atrapat.

El meu nou acostament a les Falles, ha passat fins i tot per la Plaça de la Mare de Déu (que no de la Verge) el dia que va acabar l’ofrena ben entrada la matinada. El meu fervor religiós brilla precissament per la meua flagrant absència (servidora ni tant sols va poder apostatar en el moment de la visita del Papa, per no estar apuntada al clan), però cal reconèixer que l’olor de les desenes de milers de flors que a poc a poc acaben ser part del mant de la verge, és del tot impagable.

Incomprensiblement he estat capaç de matinar per anar a la mascletà, i esperar durant una bona estona per estar en un bon lloc. He fet cua per a fins i tot creuar un simple carrer on no hi havia ni un sol cotxe, perquè els fallers baixaven en parada cap a la Plaça de la Mare de Déu en l’ofrena. M’han fet mal els peus de trepitjar l’asfalt de falla en falla i fent cua en places apilotonades per veure els monuments més grans (això sí sense caure en la trampa de pagar per veure’n cap). He perdonat algun sopar per com són d’indigestos els bunyols, típic berenar faller, i reconec haver portat el mocador fester com tants i tants valencians i forasters aquests últims quatre dies.

I l’any vinent més !