Més que un 25 d’abril

Els dies previs a una diada del 25 d’abril sempre estan caracteritzats per la disbauxa i un volum de feina extra al que ja tenim normalment. Aquesta diada, a més, coincidia al matí amb la celebració del Consell Nacional d’Esquerra a Amposta. Així doncs la ruta estava fixada: València-Amposta-Alacant-València, tot un repte en una setmana de confluència de feina política i acadèmica. En arribar a Amposta, al Consell Nacional va ratificar la Ponència Estratègica per al proper Congrés Nacional d’Esquerra amb un amplíssim suport. Val a dir que al darrere de la ratificació, hi havia un bri d’il.lusió de que es ratificara la primera ponència política de la qual en sóc redactora. Un nou repte al que encara li queda tot el recorregut de incloure el màxim d’aportacions del conjunt dels meus companys per tal de dotar-nos d’una eina potent per als propers quatre anys independentment de qui forme part de la propera direcció d’Esquerra.

Qualsevol que faça una ullada a la premsa li pot semblar com a mínim imprudent parlar d’il.lusió dins de tot el procés congressual d’Esquerra. Crec sincerament que s’equivoca. Estem en un punt on la vivesa d’Esquerra dóna lloc al debat entre un munt d’idees però sempre amb la voluntat d’enfortir-nos de cara al futur. A la política, diria que no hi ha res perfecte, sinó que és una lluita constant per cometre les inevitables errades noves fruit d’anar endavant i deixar al calaix les antigues. No dubte que la il·lusió encara és molt present i és motor del projecte d’Esquerra i ens serveix de benzina per cobrir les noves etapes que tenim per davant.

D’Amposta a Alacant baixant per l’AP7 és fàcil de veure les mancances d’un país, els models de construcció, de l’impacte de l’AVE que travessa una vegada i una altra en zig zag el territori i trenca la comarca de l’Horta en mil pedaços. En posar els peus en Alacant m’assabente de l’avaria del Tren Jaume I. Pel dia i l’hora pot semblar un boicot, però jo mateixa he patit la caiguda de la catenària més d’una vegada a Xàtiva i el retard insofrible que bloqueja un corredor mediterrani alimentat d’entrebancs i la poca voluntat de fer-lo crèixer.

Apunt per iniciar la marxa és el moment de retrobar-me amb els companys de les JERC que han vingut d’arreu per celebrar la diada amb nosaltres i prèviament han celebrat el seu consell Nacional a la Ciutat d’Alacant. Amb ells, i amb el lema “per la independència” baixem pels carrers d’Alacant, una ciutat que ja feia molts anys que no rebien una alenada d’aire fresc en la seua batalla per la recuperació nacional. Al davant nostre i acompanyant al bloc d’Esquerra, el secretari general, Joan Puigcercós, un dels nous diputats “valencians” del Congrés, en Joan Ridao, i l’Agustí, l’Uriel, i el Joan Carretero, acompanyats de la Rut Carandell i el Jaume Renyer. La precampanya és present també a Alacant i fa goig de veure que és parada de les rutes que els porten a tots plegats d’una punta a d’altra del país.

I gent, molta gent. Milers de persones incapaces de perdre el somriure malgrat la pressió de la ultradreta governant i la que patrulla pels carrers, malgrat la censura d’una de les nostres televisions públiques i la girada de cul davant la memòria històrica i la dignitat. València? Alacant? Tant hi fa, 301 anys són massa i contra pronòstic les forces no s’esgoten sinó que es carreguen dia a dia consolidant a poc a poc, però amb fermesa, l’independentisme al País Valencià.

Al concert, moment per a la distensió i per xarrar amb els companys de les JERC, encara que algún afirma erròniament haver-se jubilat, que any rere any, cada 25 d’abril, passe el que passe hi són. Un bon moment per entre un burret i l’altre, contagiar-nos de vivències i projectes que ens fan crèixer i també temps d’estrenar la primera samarreta que editen les JERPV. Pot semblat una fita senzilla i amb molt poca importància, però per nosaltres és un passet més cap a la normalitat. A les 6.30, tot just quan pose el peu a casa, a València de nou, sona el mòbil. M’havia descuidat de desconnectar el despertador del dia anterior.

ps: pareu compte a la foto. Mireu on queda la Plaça Espanya al senyal. Serà premonitori?

De Sant Jordi a la Diada

Felicitats Campions!

Imatge dels primers escuts del València C.F (sense blau evidentment)

FELICITATS CAMPIONS!!!!

Signat: una seguidora del Barça

Vianants

Un dimarts al matí, com qualsevol altre dimarts de les nostres vides. De camí a la facultat, es fàcil prendre el pols al batec d’una ciutat que desperta a poc a poc i entre lleganyes s’adreça com pot fins al treball.En una cèntrica plaça de la ciutat, homes i dones caminen com hipnotitzats per un pas de zebra acabat de pintar que els fixa una ruta cap a no sé sap massa bé on.

Uns metres allà, repartidors de diaris gratuits es salten olímpicant els dictats de la competència i del gran mercat i somriuen i fan conya mentre reparteixen els diari entre una bona colla de sonàmbuls. Tant hi fa la competència ferotge per la contractació de publicitat d’aquests mitjans o per tenir una millor posició en la propera onada de l’OJD. No es tallen un pel si han de treballar colze a colze, per superar la duresa d’una matí qualsevol.

A la porta del departament de població de l’Ajuntament hi ha, com qualsevol altre matí, una bona cua. Amb el canvi d’hora abans de les 8 ja pica el sol i es fa una mica més suportable esperar a peu de carrer, per tenir un certificat que t’acredite que vius aquí, però la seua supervivència als mesos d’hivern, afegit al dolor d’una situació que en molts casos els allunya dels seus, els converteix en herois quotidians, els de veritat.

Sota els peus d’un Jaume I de Pedra, hi ha una reunió de gent que no té casa. Van a la seua, aliens a dos Guàrdies Civils que corren per allà. No sé com portaran el nou fitxatge de la ministra de Defensa, però els dos fan cara i canes de que els queda poc recorregut al cos com per a tanta novetat.

El tour quotidià acaba com cada dia a la porta del Mestalla, que es guarneix per a una d’aquelles grans nits de futbol, i acull alguns seguidors disposats a tornar al camp i restar a mercè de la situació de l’equip que tafaneja perillosament la zona del descens. Una vegada més hi ha una nova incorporació a la convocatòria de l’equip valencianista. La Mare de Déu dels Desemparats accedeix de nou a jugar entre els tres pals d’un dels gols del camp. Per allò d’estalviar-se miracles per curar la decepció de l’afició.

Arribe a classe, amb 5 minuts de retard. No hi ha cap retret. Curiosament, avui hi havia la visita d’un director d’un diari gratuït. Qui diu que el món no roda com li dona la gana?

Un país desconnectat

La imatge és extreta del bloc del Pere Aragonès, i publicada inicialment al darrer número de l’Esquerra Nacional, la revista que edita Esquerra cada setmana. Ve al pel de la designació de nou de Magdalena Álvarez com a mínistra de Foment. S’ha destacat la reacció d’Esquerra que la qualifica d’insult. No m’estranya, una vegada més s’ha perpetuat l’asfíxia en qüestió de mobilitat dels Països Catalans. Però la manca de voluntat de connectar com cal els Països Catalans ha estat una constant de tot el segle XX i XXI.

El naixement de la pròpia AP-7 digue’m-ne que és si més no curiós. El govern franquista no tenia cap voluntat de connectar Catalunya i el País Valencià, i va haver de ser el FMI qui ho posara com a condició per a arribar a acords econòmics en els primers anys d’obertura del règim. Això sí, el govern espanyol va fixar una condició sinéquanon per iniciar la infraestructura. Arribaven a la nostra vida els Peatges. Després; renovació rere renovació de la concessió. fins a l’espoli final. Així, penalitzats cadascun dels nostres productes perd competivitat en arribar a Europa. Només entre Alacant i Perpinyà ja s’han de pagar 54€ (i has de tornar pel mateix lloc). Per als ciutadans corrents, suposa un nou hàndicap de comunicació i coneixença entre els habitants d’arreu del nostre país.

Si decidírem viatjar en tren, les perpectives no són millors. Durant anys i panys s’han negat i es negaran les inversions necessàries en infraestructures ferroviàries que ens afecten en tres nivell clars. Pel que fa a les comunicacions de proximitat que són les que afecten a un gruix més important de gent i més sovint, les rodalies adoleixen d’un bon grapat de mancances. No només a l’eix metropolità de Barcelona. En el cas de València, de les 5 línies de rodalies amb què compten actualment només 3 estan electrificades, i les 5 compten amb freqüències de pas de mig hora en hora punta, fet que no les fa gens competitives com a alternativa al cotxe, que alliberaria els saturats accesos a la ciutat com la V-30 que pateix de col.lapse crònic. Menció a part, que als trams existents de via única en la xarxa de rodalies com el que hi ha entre els municipis de Cullera i Xeraco, en l’eix València-Gandia.

Pel que fa a la comunicació ferroviària de mitjana distància és potser el gran oblidat de la comunicació ferroviària. En el cas del País Valencià a més de la manca d’un teixit ben estructurat de comunicació entre ciutats importants del territori, el cas més flagrant és la manca de comunicacions estratègiques com la línia Gandia-Dénia, clau per a la connexió entre València i Alacant ja que, ara per ara, obliga a passar per territori de Castella la Manxa per arribar d’una ciutat a l’altra. Un altre dels objectius basat en unir les ciutats més importants per evitar la saturació de vies i evitar un major impacte amb el territori, topa de ple amb l’estat de línies com la Vic-Puigcerdà amb aturades constants o la que uneix El Camp de Tarragona i Lleida amb tres trens diaris en cada direcció (sempre i quan no vulgues pagar els preus del TGV)

Finalment l’àmbit de les grans distàncies mostres d’una manera més clara l’asfíxia premeditada en la comunicació entre territoris dels Països Catalans. No només es tracta de les continues fallades en el serveis dels anomenats Euromed (que no són veritablement trens d’alta velocitat), sinó de la pròpia concepció del corredor ferroviari mediterrani. Entre Castelló i Tarragona encara ara hi ha un tram de via única i ample ibèric que es converteix en un veritable coll d’ampolla. A més les infraestructures d’alta velocitat radial, concebudes des de Madrid no preveuen la comunicació entre València i Barcelona. Sense el tram entre Castelló i Tarragona i la ruta en ferrocarrils d’ alta velocitat entre les ciutats de València i Barcelona és València-Albacete-Madrid-Saragossa-Lleida-Tarragona-Barcelona. Només per a intrèpids.

I què s’espera d’aquesta legislatura? El mateix que l’anterior, i de l’anterior, i de l’anterior i del final de la dictadura. L’asfíxia pressupostària per a les infraestructures aprovades políticament a les institucions pertinents. Aquí hi ha la trampa del superàvit, aprovar però no executar, i així, fins al no a l’investidura de Zapatero. Ara bé, cap problema en rebre el 80% de les aportacions de l’Estat que ara sí, venen (i no tornen) dels Països Catalans. Encara no entenc perquè els agents econòmics dels Països Catalans no aposten per la independència. Ah sí, és cert, una vegada més l’excessiva dependència dels mercats espanyols.

Un video colpidor

Us deixe un video editat per Amnistia Internacional i que corre pels perfils de Facebook des de fa dies. Aquells qui estigueu registrats, sapigueu que hi ha un grup de treball propi.

A Guillem

Aquests dies a València i Burjassot, s’han convocat actes de record a Guillem Agulló, assassinat fa tot just 15 per militants de l’extrema dreta un cap de setmana a Montanejos, a l’Alt Millars. Els fets em queden una mica lluny, i amb sis anys que tenia quan va passar no tinc records sobre la matança. Tot i això, 15 anys després la mort del Guillem continua ben present en tots aquells qui treballem per la llibertat dels Països Catalans, i que la força dels fets ens ha convertit en antifeixistes sense triar-ho. Cada any, al País Valencià hi ha 600 agressions vinculades amb els feixistes, algunes de les quals m’han tocat de molt a prop i han alterat una vegada i una altra el batec d’aquells qui volem un altre país per a casa nostra.

Fa pocs mesos, una altra “baralla” com els agrada titllar a la premsa aquestes agressions va acabar amb la vida d’un jove antifeixista madrileny, el Carlos. Un relat esgarrifosament manipulat de la mort d’un innocent. Una vegada més, amagar la realitat per no trobar-hi solucions, mentre altres opcions són criminalitzades fins a l’extrem per enfrontar-les a la normalitat que malgrat ells ja han assolit.

Aquells qui van matar al Guillem, avui estan al carrer entre nosaltres. Continuen al mateix lloc i fins i tot gossen presentar-se a unes eleccions amb les mans tacades de sang. A nosaltres ens queda el deure de no oblidar, pel Guillem i perquè ningú menys haja de patir el dolor de la intolerància.

Us deixe l’enllaç a un altre article sobre els 15 anys de la mort del Guillem

Aigua? Per a sempre

Aquests dies, les portades de la premsa del Principat sobretot, van ben plenes de titulars relacionats amb la severa sequera que patim arreu dels Països Catalans. El projecte del Conseller Baltasar de transvassar aigua del Segre cap a l’àrea metropolitana de Barcelona ha acabat per encendre totes les alarmes dels moviments socials de la zona i de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, perquè de nou s’albira la confrontació entre territoris.

La confrontació Barcelona-Lleida només està provocada (qui sap si premeditadament) per aquells qui no tenen un model de país clar. Perquè a més no es tracta només de Barcelona i Lleida sinó que els problemes hídrics afecten al conjunt de les conques internes del Principat de Catalunya, és a dir a uns 5,5 milions de persones. I és més que evident que l’aigua del Segre no pot solucionar el problema a més de suposar una hipoteca bestial per a les terres de lleida. A més, per molt que es promoga com una captació temporal no podem ser aliens a l’impacte que suposa per al ciutadans de les comarques afectades.
.
La política transvassista al segle XXI no és vàlida, perquè hom acaba depenent com a solució de la mateixa causa del problema que et provoca l’escasetat. Si no plou d’una manera tant continuada i acusada, no plou enlloc. Sinó una visita a la desembocadura del Riu Segura (amb arribades puntuals d’aigua del Tajo) aniria bé per veure com està a zona. El cas del Roine és encara més clar. Allunya del Principat les tensions internes per la gestió de l’aigua però estem parlant de més de 700km de canonades, i a més el punt d’inici està situat en una de les zones de més pressió urbanística de l’Estat Francès que evidentment s’alçarà en armes. I per cert, abans de fer la proposta algú ha preguntat als francesos?

Al final de la correguda tot bé de la manca històrica d’un projecte hídric clar que no es pot fixar amb un sol govern de torn, sinó que ha d’estar basat en un pacte entre totes les forces politiques del Principat en un principi, però seria molt més interessant que es fera extensiu als Països Catalans, sobretot entre Pais Valencià i Catalunya ja que pateixen problemes hídrics semblants a seu territori. El cas de les Illes és diferent ja que van començar abans amb una poltica hídrica més clara amb les dessaladores. Sense una aplicació efectiva d’una nova cultura d’aigua, responsable i per a tothom, acabem essent víctimes del trencament de la cohesió nacional.

Quan es va aturar el transvassament de l’Ebre, els valencians vam patir una pressió brutal perquè ens havíem oposat a un projecte “que daria vida a la comunidad”, i ens convertia en insolidaris i lladres en la nostra casa. Tot i això ens vam plantar i vam acompanyar els companys de les Terres de l’Ebre en el seu camí i en les darreres etapes de la Marxa per l’Ebre, i ho tornariem a fer, igual que ens vam plantar de nou amb el transvassament del Xúquer al Vinalopó. Ara és responsabilitat de tots fixar una nova cultura de l’aigua que acabe amb l’encabronament entre comarques del mateix país i faça canviar allò de “agua para todos” per l’aigua per a sempre. Molts experts ja han dit que els grans guerres del segle XXI seran per al possessió de l’aigua. No ens despistem.