Un país desconnectat

La imatge és extreta del bloc del Pere Aragonès, i publicada inicialment al darrer número de l’Esquerra Nacional, la revista que edita Esquerra cada setmana. Ve al pel de la designació de nou de Magdalena Álvarez com a mínistra de Foment. S’ha destacat la reacció d’Esquerra que la qualifica d’insult. No m’estranya, una vegada més s’ha perpetuat l’asfíxia en qüestió de mobilitat dels Països Catalans. Però la manca de voluntat de connectar com cal els Països Catalans ha estat una constant de tot el segle XX i XXI.

El naixement de la pròpia AP-7 digue’m-ne que és si més no curiós. El govern franquista no tenia cap voluntat de connectar Catalunya i el País Valencià, i va haver de ser el FMI qui ho posara com a condició per a arribar a acords econòmics en els primers anys d’obertura del règim. Això sí, el govern espanyol va fixar una condició sinéquanon per iniciar la infraestructura. Arribaven a la nostra vida els Peatges. Després; renovació rere renovació de la concessió. fins a l’espoli final. Així, penalitzats cadascun dels nostres productes perd competivitat en arribar a Europa. Només entre Alacant i Perpinyà ja s’han de pagar 54€ (i has de tornar pel mateix lloc). Per als ciutadans corrents, suposa un nou hàndicap de comunicació i coneixença entre els habitants d’arreu del nostre país.

Si decidírem viatjar en tren, les perpectives no són millors. Durant anys i panys s’han negat i es negaran les inversions necessàries en infraestructures ferroviàries que ens afecten en tres nivell clars. Pel que fa a les comunicacions de proximitat que són les que afecten a un gruix més important de gent i més sovint, les rodalies adoleixen d’un bon grapat de mancances. No només a l’eix metropolità de Barcelona. En el cas de València, de les 5 línies de rodalies amb què compten actualment només 3 estan electrificades, i les 5 compten amb freqüències de pas de mig hora en hora punta, fet que no les fa gens competitives com a alternativa al cotxe, que alliberaria els saturats accesos a la ciutat com la V-30 que pateix de col.lapse crònic. Menció a part, que als trams existents de via única en la xarxa de rodalies com el que hi ha entre els municipis de Cullera i Xeraco, en l’eix València-Gandia.

Pel que fa a la comunicació ferroviària de mitjana distància és potser el gran oblidat de la comunicació ferroviària. En el cas del País Valencià a més de la manca d’un teixit ben estructurat de comunicació entre ciutats importants del territori, el cas més flagrant és la manca de comunicacions estratègiques com la línia Gandia-Dénia, clau per a la connexió entre València i Alacant ja que, ara per ara, obliga a passar per territori de Castella la Manxa per arribar d’una ciutat a l’altra. Un altre dels objectius basat en unir les ciutats més importants per evitar la saturació de vies i evitar un major impacte amb el territori, topa de ple amb l’estat de línies com la Vic-Puigcerdà amb aturades constants o la que uneix El Camp de Tarragona i Lleida amb tres trens diaris en cada direcció (sempre i quan no vulgues pagar els preus del TGV)

Finalment l’àmbit de les grans distàncies mostres d’una manera més clara l’asfíxia premeditada en la comunicació entre territoris dels Països Catalans. No només es tracta de les continues fallades en el serveis dels anomenats Euromed (que no són veritablement trens d’alta velocitat), sinó de la pròpia concepció del corredor ferroviari mediterrani. Entre Castelló i Tarragona encara ara hi ha un tram de via única i ample ibèric que es converteix en un veritable coll d’ampolla. A més les infraestructures d’alta velocitat radial, concebudes des de Madrid no preveuen la comunicació entre València i Barcelona. Sense el tram entre Castelló i Tarragona i la ruta en ferrocarrils d’ alta velocitat entre les ciutats de València i Barcelona és València-Albacete-Madrid-Saragossa-Lleida-Tarragona-Barcelona. Només per a intrèpids.

I què s’espera d’aquesta legislatura? El mateix que l’anterior, i de l’anterior, i de l’anterior i del final de la dictadura. L’asfíxia pressupostària per a les infraestructures aprovades políticament a les institucions pertinents. Aquí hi ha la trampa del superàvit, aprovar però no executar, i així, fins al no a l’investidura de Zapatero. Ara bé, cap problema en rebre el 80% de les aportacions de l’Estat que ara sí, venen (i no tornen) dels Països Catalans. Encara no entenc perquè els agents econòmics dels Països Catalans no aposten per la independència. Ah sí, és cert, una vegada més l’excessiva dependència dels mercats espanyols.